Per: Lluís Avellaneda.-

La Sara té quaranta i tants anys. S’aixeca de dilluns a dissabte a dos quarts de cinc del matí per anar a la primera de les seves moltes feines: fregar les escales de diversos edificis al centre de la ciutat on viu. Arriba a casa seva al voltant de les vuit del matí i prepara l’esmorzar per a les seves filles, de les que diu que són la seva vida. Porta a la petita a l’escola, les altres ja van soles. Torna de nou a casa i engega l’ordinador per començar la seva segona feina: venda de cosmètics on-line. Quan acaba, prepara el dinar per a totes quatre, el deixa fet i se’n va a buscar a la petita a l’escola. Dinen totes juntes i ella marxa de pressa a la tercera feina: un supermercat on fa una mica de tot. La Sara ho dona tot per les seves filles. Són la seva raó de viure. A ella no li agrada que es sàpiga, però entre els molts entrebancs que ha anat superant, durant anys va patir violència masclista i amenaces de mort per part del seu ex-marit, el pare de les nenes, que se n’ha desentès completament.

Com la Sara, malauradament, hi ha milers de dones en aquest país, equilibristes de finals de mes, obligades a ser pluri-ocupades per tirar endavant a la seva família, fent moltíssims sacrificis. En molts casos, i el de la Sara és així, no reben cap ajuda econòmica del pare de les nenes, el què els dona una preocupació extra. I el seu cas és un entre molts. Segur que en coneixes alguna.

Crec que, com a homes igualitaris que pretenem ser, hem de prendre partit clarament contra situacions com la de la Sara, no només com a dona maltractada, sinó com a dona sola sense cap mena d’ajuda, ni econòmica ni social. No s’hi val desentendre’s dels fills amb l’excusa d’un divorci. No acceptem els marits que no comparteixen les tasques diàries – deixem de dir que “ajudem”, és la nostra responsabilitat també. Hem de fer responsables i fer-nos càrrec a parts iguals. La igualtat és el camí.

 

Lluís Avellaneda

Homes igualitaris (AHIGE Catalunya)