Cinema: Completa la frase: “And the Oscar goes to…”
A la fi, l’Òscar ja s’ha llevat de la borrat-xera i ja som al mes de la ressaca. Però un servidor no pot parlar de la festa que es va muntar l’Òscar perquè a data de tancament d’aquestes línies, aquí al passat, encara vivim de les travesses. Per tant no diré que La La Land allò, o que Moonlight, Manchester by the Sea, Hacksaw Ridge, Comancheria, The Arrival, Lion, Fences, o Hidden Figures, allò altre. No. Tallin. No faré veure que ha guanyat el Barça i ha marcat el Messi perquè sóc conscient que pot haver passat de tot. Això sí, a l’Acelobert d’abril, no us n’escapareu, del que m’hagi explicat l’Òscar.
Perquè ho reconec. M’agrada l’Òscar. Em cau bé i em resulta d’allò més graciós. Començant perquè no ho sap ni ell, per què es diu així. A dia d’avui hi ha almenys tres teories diferents de l’origen del seu nom, la més sonada és perquè diuen, diuen, diuen, que la secretària executiva de Louis B. Mayer, en veure l’estatueta, va exclamar que s’assemblava al rei Òscar II! Potser sí, però jo trobo que s’assembla més al meu avi.
M’agrada l’Òscar perquè passen coses curioses com que Wings de William A. Wellman va ser la primera pel·lícula a guanyar-lo el 1929, i ja llavors aquell film no va guanyar a la millor direcció, així que aquest tòpic del doblet auto-màtic mai ha existit. O que la mateixa Wings va ser la primera de les dues úniques pel·lícules mudes triomfadores, però que la segona va ser The Artist, al 2011! També té aquelles coses com que sols pot nominar les produccions que han estat projectades a Los Angeles durant l’any, i això ha provocat anècdotes com que Charles Chaplin obtingués, el 1973, l’Òscar a la millor banda sonora per Limelight, una pel·lícula que havia estat realitzada el 1952! Es veu que Chaplin no va aconseguir passar-la en aquella època a les sales americanes per ser acusat de comunista. Però ràpid s’oblida tot, perquè el 1972 Chaplin ja va arribar a rebre un Oscar Honorífic. Si això no és espectacle, què és?
Aquest Òscar és un pou de sorpreses. Recordo l’any passat mateix, quan The Revenant semblava disposada a endur-s’ho tot però va acabar destronant-la Spotlight, que per descomptat que era millor, i que sols va obtenir dues estatuetes però eren les que li feien més mal, la de millor film i guió. Molt bo! O quan James Cameron era al punt de mira l’any d’Avatar, i tothom es pensava que guanayaria per després criticar la injustícia, i pam! El guardó se l’enduu The Hurt Locker, la petita, diguem-ne, convertint-se, a més, Kathryn Bigelow en la primera dona directora en guanyar el guardó, i a sobre vers el seu exmarit. Irresistible, Kathryn havia estat casada amb James Cameron! O quan després de posar-se en tela de judici la discrimanció racial de la gala, en aquesta passada cerimònia hem vist tres films nominats que clarament toquen aquest tema.
És molt agut l’Òscar quan de vegades ens demana que enfoquem la mirada a les immenses pel·lícules que no es mengen la cirereta però que estan nominades al millor guió, o al millor guió adaptat; o per descomptat a les de parla no-anglesa, o als documentals, o als curtmetratges! O quan ens convida a parar esment als reconeixements honorífics com els del ja citat Chaplin, o a Elia Kazan, a Kurosawa, o a Jean-Luc Godard!
M’agrada l’Òscar, en resum, perquè li agrada fer-se selfies sobre una catifa vermella que sí, per sobre es veu ben vermella i llampant, però per sota, subtilment, oculta sense amagar-la, tota una rica gamma de colors. Perquè l’Òscar és un trapella! Es riu molt de sí mateix! Li encanta enlluernar amb el seu posat superb i superficial, però de ximple, el que és ximple, ja veieu que no en té ni un pèl.
Per Àngel Bravo
