Per: Antonia Utrera.-

Maria Victòria Peña i Carulla, més coneguda com a Vicky Peña (Barcelona, 11 de gener de 1954), és una actriu catalana de teatre, cinema, doblatge i televisió. Filla dels actors Felip Peña i Montserrat Carulla, és una de les actrius més importants del nostre país.

Per fi es pot estrenar “Pedro Pàramo” a Barcelona…

Si, nosaltres teníem moltes ganes! aquesta obra havia d’estrenar-se l’any passat pel Grec, però com que els teatres estaven tots tancats per la pandèmia vam dir de fer-la al Romea al novembre, però tampoc va ser possible, tots els teatres van estar de nou totalment tancats aquelles tres setmanes que nosaltres havíem d’anar al Romea. De manera que vam re-programar i ara si, per fi, estarem tot el mes de juliol i fins al dia 8 d’agost aquí a Barcelona que és on s’havia d’estrenar, però ha estat tot un periple per tot l’Estat Espanyol abans de poder arribar aquí.

Quina és la història de Pedro Pàramo? Que trobarà l’espectador?

Cal dir que aquesta és una adaptació d’una novel·la curta d’un autor mexicà que es diu Juan Rulfo que era escriptor i també fotògraf. Té una manera d’escriure molt sintètica, intensa, on descriu un món absolutament poderós, parla de personatges molt potents, diferents, intensos, polièdrics i situacions, paisatges molt crus i molt vívids, i aquesta novel·la, Pedro Pàramo, alguns consideren que és l’antecedent principal del qual després s’ha dit “Realismo Mágico” on hi ha Garcia Márquez, Cortazar i tot el boom americà dels anys 60. Una novel·la molt especial, confusa, on l’autor amb aquest desconcert aconsegueix endinsar-te en un món poètic, delirant, surrealista on la teva imaginació es converteix en un instrument absolut de construcció d’allò que ell t’està explicant. El Pau Miró, que és dramaturg, actor i director també, ha fet una adaptació dramatúrgica pel teatre meravellosa.

Juntament amb Pablo Derqui doneu vida a més de 20 personatges

Ha sigut una aventura com a intèrprets i com a actors, tot un repte, un desafiament, perquè aquests personatges a la novel·la no estan definits, no hi havia res, els hem creat nosaltres. Ha sigut un exercici de creació i de risc també molt ben guiats pel Mario Gas, el director, una obra que dóna moltes ales a l’espectador.

Has fet moltíssimes obres de teatre i també de cinema. Quina va ser la teva primera obra damunt d’un escenari de manera professional?

Professionalment, encara que com a meritòria, en aquella època et podies treure el carnet d’actriu de moltes maneres, una era per l’Institut del Teatre, una altra, fent un examen i una altra era fent el meritoriatge, i aquesta és la que vaig fer jo. Estaves sis mesos cobrant molt poquet i després ja podies dedicar-te i el primer que vaig fer va ser el 1974, “El criat de dos amos” de Carlo Goldoni. Jo havia vist teatre tota la vida, tot i que no sabia que volia ser actriu. I quan vaig decidir ser-ho vaig dir, doncs vaig a l’Institut del Teatre, i vaig estar tres mesos, m’agrada molt, vaig aprendre molt, però jo el que volia era fer teatre, i passar-me tres anys estudiant em semblava incompatible amb la meva ansietat i em va sorgir la possibilitat de fer el meritoriatge i posar-me ja damunt un escenari encara que amb un paper molt petit i ràpidament vaig dir que sí.

Quin és el teu primer record vinculat al món del teatre?

De nena petita, amb set, vuit, nou anys, amb la meva mare i el meu pare fent teatre. M’agradava molt, molt veure les obres de teatre, estava sovint entre caixes, assegudeta a una cadira i veia totes les funcions que podia, m’agradava moltíssim i me’n recordo que amb aquelles companyes, la Paquita Ferràndiz, Pedro Gil, Carles Lloret, Carme Contreras, companyes de la meva mare, que feien sovint obres de Josep Maria de Segarra, i a mi el que més m’agradava, als nadals, a les vacances, dissabtes i diumenges, sempre que podia i que la mare em deixava anar al teatre, que jo li demanava d’anar-hi i ella em deixava, era quedar-me entre caixes i veure’ls i em recordo molt com em fascinava veure als actors i les actrius, que cada dia, tarda i nit, abans es feia dues funcions, feien el mateix i deien el mateix, però mai era el mateix. Hi havia dies que a mi m’emocionaven, dies que no tant, o em feien riure, i jo em deia com pot ser que estan fent al mateix, van vestits igual, fan els mateixos gestos, que passa? I aquest ha sigut, jo crec, una de les lliçons d’interpretació que més m’han ensenyat, de la manifestació de com el teatre és misteriós, de com un pot posar-hi tot el cor, sempre, cada dia, i mai és del tot… de què depèn? D’una pausa, d’un silenci, de com et contesta el teu oponent, de com reacciona el públic? És una alquímia misteriosa, no saps en què consisteix, saps que has d’estar disposada amb tot, molt concentrada amb les teves capacitats, amb la teva veu, els teus gestos… jo crec que és aquest el meu primer gran record de teatre, de veure aquells companys de la meva mare, i jo preguntar-me com pot ser que sigui així?

Entrevista a Vicky Peña. Revista Acelobert Barcelona

Entrevista a Vicky Peña. Revista Acelobert Barcelona

“La Cultura es un bé de primera necessitat”

El teatre com a servei?

Per mi el teatre ho és, entre moltes altres coses. Sempre hi ha hagut explicadors d’històries que han explicat a l’home coses sobre el propi home. I l’home veient-les pot arribar a reflexionar, adquirir experiències o passar per llocs vitals i emocionals pels quals ell no podrà estar mai. I jo crec que aquesta capacitat d’explicar coses a la gent, de fer-los sentir emocions amb alguna cosa que tant ells com nosaltres sabem que és mentida, que no està passant de veritat, i en canvi el sentiment és veritat. Si faig plorar a algú o faig disfrutar, s’estableix aquesta mena de vincle amb la imaginació, amb l’emoció de tots els éssers humans, aquest punt d’encontre que és el teatre per mi és molt interessant, penso que si, que és un servei públic., Per mi és la meva manera de viure i de sentir-me útil a la societat, crec que puc fer alguna cosa, i és aquesta que he triat i és aquesta que m’agrada fer.

Tot i que inicialment ets vas formar i vas treballar com a infermera.

El teatre i l’actuació era una cosa dels meus pares, de tota la vida, que jo no em plantejava que jo pogués seguir en absolut, a mi m’agradava la medicina, jo volia ser metge, a preuniversitari em van suspendre i no vaig poder ingressar a la facultat, però vaig pensar, és igual, estigues en contacte amb la sanitat, en “primera línea de fuego”, que és infermeria i més endavant ja faràs medicina, i si, si, vaig estar treballant com a infermera, vaig fer la carrera d’ATS que es deia aleshores, i de fet vaig començar a treballar de seguida a l’Hospital Clínic. Ja els últims temps d’ATS començava a fer teatre i vaig intentar fer-ho compatible, però era absolutament impossible. I vaig haver d’optar i vaig optar pel teatre.

I com va ser que vas descobrir que el que tu volies era fer teatre?

A Londres, vaig anar a Londres a estudiar anglès i un amic de la meva mare al qual la meva mare em va encomanar, era actor que estava fent uns cursets allà, em va portar a veure coses allà i va ser allà veient no el de casa sinó que feien els de casa, però amb un altre filtre i “jo vull fer això!!” i va ser així.

Has rebut un munt de premis, l’any 1995 vas ser guardonada amb el Premi Margarida Xirgu, has guanyat tres Premis Max de teatre, el 2009 vas rebre el “Premio Nacional de Teatro”. La Generalitat de Catalunya et va atorgar el 2014 la Creu de Sant Jordi…

Si, sento molta alegria, molt d’honor, molta responsabilitat perquè d’alguna manera et assenyalen amb el dit, és una responsabilitat gran, també en algunes ocasions he sentit, i per què me’l donen a mi?, si hi ha aquestes persones que ho mereixen molt més, no es falsa modèstia, és com sorpresa, d’una cosa que jo faig perquè considero que és la meva obligació, el meu deure i el meu gust, que em donin un premi per això doncs, ho trobo fora del normal, i també molta satisfacció.

Has rebut diversos premis per la teva interpretació de la Maria Moliner, la bibliotecària que va crear el Diccionari d’ús de l’espanyol” i que no va tenir el reconeixement que mereixia. Et consideres feminista?

Em considero feminista, penso que la dona està agafant un protagonisme necessari i imprescindible a aquestes altures de la vida, en la nostra societat occidental crec que hem tingut moltes possibilitats d’avançar inclòs a vegades, malgrat alguns homes, malgrat un sistema que ha menystingut a la dona, que l’ha subordinat diguéssim, també és veritat que sempre hi ha hagut dones que han pogut sortir individualment dels corsés tant físics com socials, i hi ha dones que han aconseguit sortejar els inconvenients, i hi ha hagut dones valentes que han dit no, jo això no. Ara hi ha una mena de moviment col·lectiu en el qual algunes dones que potser no han tingut aquesta iniciativa de lluitar soles se senten acompanyades unes a altres. Això em sembla estupend perquè dóna força al moviment, també em sembla que de vegades queda amagat en aquest front comú algunes impotències i que a vegades hi ha una part de les feministes que s’amaguen darrere la sororitat i no s’atreveixen a aixecar la veu, a plantar cara a la realitat o a alguns fets terribles que hi ha.

El feminisme és imprescindible…

Si, hi ha molta batalla per fer, des del sostre de vidre professional, fins a l’absoluta descompensació econòmica de pagaments, fins a l’oblit que ha tingut la història a les dones creadores i artistes, això a la nostra societat, no parlem d’altres països, des de l’ablació del clítoris a les dones a l’Àfrica, que és una cosa que no es pot entendre, no es pot explicar, o sigui, la castració, la incapacitació pel plaer que es plantegi com a una opció física i que s’estigui fent encara, és una cosa que a mi “me abre las carnes”, aquesta és una lluita on penso que totes les dones hi hauríem de ser.

La teva mare, Montserrat Carulla, també una gran feminista…

La meva mare a finals dels anys 50 amb quatre fills estava fent teatre. A primers dels anys 60 se’n va anar a viure a Madrid, vull dir, sempre hi ha hagut dones que han dit vull fer això i ho han fet, clar, amb el consentiment del “santo varón” que era el meu pare, Felip Peña. El feminisme és una lluita que està pendent i s’ha de lluitar.

La cultura no és un luxe…

La cultura és un bé de primera necessitat, és una de les branques que formen l’humanisme, el ciment, la massa proteica que aconsegueix que tots els éssers humans puguem caminar en una direcció adequada, puguem desenvolupar-nos humanament, amb una tranquil·litat, poder ser persones cap a nosaltres mateixos amb el respecte que ens devem i cap als altres en la societat en aquesta mena de contracte social que tots tenim de convivència absolutament necessària. Per altra banda, la mercantilització del capitalisme i la instrumentalització dels béns culturals i de la seva utilització són molt perjudicials. I després, quina és l’autèntica dimensió entre lo públic i lo privat. Avui en dia lo privat està vivint de lo públic, en general, rep moltes subvencions, moltes ajudes… La veritable guerra avui en dia, a part de la lluita de classes que continua existint, és on està la frontera entre lo públic i lo privat. La cultura no pot ser un bé de consum.

Moltes gràcies Vicky, un plaer parlar amb tu, ens veiem al Teatre Romea amb “Pedro Pàramo”

Antonia Utrera