Per: Leonor Fernández.-

“La màgia no està en les paraules sinó en la memòria de qui les escolta” Milton Erickson

La paraula hipnosi ve de grec Ὕπνος, que significa somni, sopor, i dóna nom al déu grec del somni. La mare d’Hipno era Nix, la nit, i en la versió més difosa es diu que va tenir al seu fill sense intervenció masculina.El germà d’Hipnos era Tànatos, déu de la mort i segons Virgili (Eneida) tots dos habitaven al costat de la seva mare en una fosca cova al costat del va riure Lete. La rosella serà la seva flor.
Somni i mort, germans: “Tots dos eren bessons i la seva aparença física era la mateixa, molt poques diferències hi havia en ells. És per això que els morts semblen estar somiant eternament, i els que dormen semblen haver mort per algunes hores.” (www.mitosenespanol.tumblr.com)

Crec que aquesta unió a la qual fem referència va més enllà de l’aparença, hi ha similituds transcendentals, però serà en una altra ocasió quan parlem d’això. Per als més impacients, recordarem que el ioga del somni aprofundeix en el tema.
Tenim ja clar l’origen de la paraula Hipnosi i algunes de les més que suggeriments que això implica, encara que curiosament una de les característiques de la hipnosi és el no adormir-se. En hipnosi la persona no perd en cap moment la consciència.
Teràpia i hipnosi han estat vinculades des dels seus orígens.

Els primers documents de pràctiques d’hipnosis van ser descoberts a Tebes, es tracta d’un extens papir (Ebers), datat l’any 8è del regnat de Amenhotep I (1517AC). En aquest document es parla de Farmacopea i diferents malalties, entre elles els primers esbossos de la depressió nerviosa i tècniques d’inducció a estats de tràngol amb finalitats terapèutics. Franz Antón Mesmer (1734-1815) doctorat en Medicina i Filosofia, famós per les seves curacions miraculoses, amb el que el denominava somni magnètic, atribuïa a l’energia magnètica l’estat profund als quals induïa als seus pacients. Van ser els seus seguidors els que van afirmar que l’efecte produït es devia a la suggestió i un d’ells, James Braid (1795-1860) va ser el primer a utilitzar el nom d’Hipnosi.

Un dels més destacats himnòlogs recents és Milton H. Erickson (1901-1980), psiquiatre i psicòleg que va emprar la hipnosi d’una manera respectuosa amb els seus pacients posant l’èmfasi en el poder de cada persona, de fet va dir que tota hipnosi és un auto-hipnosi. Emprava només la paraula i utilitzava metàfores per a ajudar o complementar la seva intervenció. La hipnosi era una tècnica dins del mateix procés psicoterapèutic, amb excel·lents resultats. Va crear el seu propi mètode i va formar a prestigiosos psiquiatres i psicòlegs.

Encara que molts psicòlegs atorguen molta importància a les paraules utilitzades en el procés, per a mi no el tenen tant, sense menysprear el seu poder, considero que la força terapèutica del procés està en el mateix pacient o client, en el seu “món imaginal” i en la capacitat que tenim tots per a situar-nos en diferents nivells de consciència.
L’estat de tràngol és la pretensió de la hipnosi, en major o menor profunditat. La paraula tràngol ve del llatí transīre que significa transitar, transportar-se, creuar. Passar un “tràngol” s’utilitza per a definir moments de dificultat. Aquesta paraula també s’utilitza com a substitut o descripció de la mort (Tànatos). En tots casos fa al·lusió al procés, en anar més enllà.

És important assenyalar que en el procés d’hipnosi no s’utilitzen substàncies de cap mena, encara que la rosella sigui la flor d’Hipnos. Quanta menys intervenció hi hagi millor per al client.
La visualització pot formar part del procés, així com els processos suggestius que facin focalitzar l’atenció del client en diferents sentits, objectes o parts del cos a fi de fer callar l’escorça frontal i prefrontal, responsable del pensament i de l’estat de vigília i entrar en altres estats més profunds i molt més interessants.
La disposició del client i la confiança en el terapeuta serà de summa importància, d’aquí ve que la relació terapèutica sigui vital. És per això que jo recomano que el procés es faci amb un psicoterapeuta expert que pugui acompanyar tot el procés.

La utilitat de la hipnosi com a tècnica psicoterapèutica és variada, és aplicable tant a estats d’estrès com de depressió, ansietat, fòbies o traumes, addiccions, falta de concentració, etc., sempre dins d’un marc psicoterapèutic.
Permetre’m dedicar aquest article al professor Jaume Bordas, amb el qual vaig realitzar la meva primera hipnosi, en aquest cas regressiva, amb excel·lents resultats en la meva vida.

Leonor Fernández
Psicòloga col·legiada núm. 7865
Psicoterapeuta.
Experta en hipnosi (universitat de Barcelona)
leonor.psique@gmail.com