Per: Josep Maria Lozano

En els nostres dies resulta evident que els homes – si més no, alguns homes- desitgem assumir la paternitat amb una més gran implicació en la criança, amb una més gran dedicació y responsabilitat de forma conjunta amb les nostres parelles. En la mateixa mesura que assumim aquest paper, som conscients de les dificultats de fer compatibles feina i criança i això ens fa connectar amb el concepte de la doble càrrega que des de sempre han assolit les dones que treballen tant en l’espai públic (feina remunerada) com en el privat (feina no remunerada). En la mesura que ens corresponsabilitzem som també més conscients de la desigualtat i la injustícia d’aquesta doble càrrega.

La paternitat corresponsable ens hauria de permetre descobrir les cures, els afectes i l’empatia en tota la seva magnitud. Però, és això tot el que farem? Ens conformarem amb assolir la doble càrrega i en fer-ho farem de la nostra masculinitat una reforma, una heroïcitat que, per altra banda, pot alimentar encara més el nostre ego? Aquesta actitud es quelcom molt arrelat en la nostra masculinitat.

“La paternitat corresponsable és una forma d’erradicar el germen de la violència tan intrínsec en l’ordre patriarcal”

La paternitat corresponsable ha de fer possible el fet d’anar més enllà d’aquesta criança. Ha d’afegir a un nivell personal els valors inherents amb ella, amb la criança. Parlem d’incorporar l’empatia, els afectes i les cures (vectors tots tres de l’amor) que cal estendre a la llar, als altres, a la sensibilitat, a la natura, a la sexualitat i, en definitiva, a tot el que ens vincula amb la vida mateixa.  La paternitat corresponsable ha de fer possible que obrim la mirada a aquest espai privat/domèstic on van quedar submergits aquests valors, al mateix temps segrestats de la nostra estructura personal com a homes.  Hauríem de fer una reivindicació d’aquests valors per a tot el que es mou en l’espai productiu/públic.

La paternitat corresponsable assolida en la seva totalitat, també ens connecta amb el sentiment de pèrdua. Resulta ben punyent, per exemple, que quan finalitza el permís per paternitat (sigui quina sigui la seva durada), ens adonem del dolor que ens produeix la separació, del dolor que ens produeix la pèrdua d’un temps per a compartir, del dolor que ens produeix el fet de no poder compaginar la nostra feina fora de casa amb la feina de la criança. Perquè no hem d’oblidar que la criança no dura quatre mesos (el temps dels permisos retribuïts). La criança es una autèntica construcció humana que necessitarà més anys d’acompanyament fins que  el nostre fill o filla estiguin preparats per volar fora del niu.

Si som conscients que la paternitat corresponsable ens porta a un canvi en les concepcions de treball, cultura, economia i política, si som conscients d’aquests canvis, la paternitat corresponsable és revolucionària. Es una forma d’erradicar el germen de la violència tan intrínsec en l’ordre patriarcal.

Josep Maria Lozano

Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)

https://www.homesigualitaris.cat/