Exigir massa: quan la disciplina i l’esforç es porten massa lluny.

Hi ha maneres molt diferents d’educar. El patró de comportament que utilitzem a l’hora d’educar als nostres fills, la forma d’interactuar entre pares i fills, com se’ls ensenya, reforça, motiva i expressa són el que es denomina estil parental.

Resulta comuna que, en una societat cada vegada més líquida i dinàmica, moltes famílies optin per intentar imprimir disciplina en la seva progènie, intentant inculcar la cultura de l’esforç i motivar que els fills aspirin sempre al màxim i busquin aconseguir la perfecció. Aquest tipus de pares tendeixen a exigir a la seva prole que estiguin actius, s’esforcin el màxim possible i aconsegueixin complir tots els objectius que se’ls proposen amb la màxima eficiència possible.

Els pares excessivament exigents tendeixen a tenir un estil parental autoritari, que es caracteritzen per tenir un tipus de comunicació bàsicament unidireccional i poc expressiva, amb una jerarquia clara i que proporcionen regles clares i rígides, atorgant poca autonomia al menor i presentant un gran nivell de control i elevades expectatives respecte a ells. No obstant això, si bé la disciplina i l’esforç són importants, un excés d’exigència pot provocar dificultats en el desenvolupament psicoemocional dels nens i nenes, com les que es poden veure a continuació:

7 errors freqüents derivats d’una elevada exigència paternal.

Emprar l’exigència ocasionalment com a manera d’augmentar el rendiment pot resultar efectiu. No obstant això, si és un patró de comportament consistent i no s’acompanya d’una comunicació eficient i una expressió de sentiments coherent, en alguns subjectes aquest estil educatiu pot contribuir a causar diferents problemes d’adaptació.

Alguns dels errors que cometen els pares especialment exigents són els següents.

1. Sobreexigir no augmenta el rendiment.
Si bé fomentar l’esforç i la millora dels resultats pot ser d’utilitat per augmentar el rendiment de forma puntual, mantenir un elevat nivell d’exigència al llarg del temps pot de fet causar l’efecte contrari: el rendiment pot disminuir en pensar que no s’és prou bé, o bé a causa de la perseverant cerca d’una millora en els resultats obtinguts.

2. Intolerància als errors.
És comú que els pares exigents no reforcin de manera suficient els esforços dels seus fills, notant no obstant això la presència d’alguns errors. Per això la idea que es transmet als fills és que l’error és alguna cosa dolent, que ha de ser evitat. Es forma així una intolerància cap a l’error, que pot conduir al següent dels punts, el naixement de perfeccionisme.

3. Un excés de perfeccionisme no és bo.
Un excés d’exigència en la infància pot provocar en els nens la sensació que el que fan mai és suficient, no sentint-se satisfets amb el que fan al llarg de la seva vida. Així, aquestes persones desenvolupen la necessitat de fer les coses tan bé com sigui possible, buscant la perfecció. A la llarga això fa que siguin persones que no acabin les tasques, atès que les repeteixen una vegada i una altra de cara a millorar-les.

4. Es creen expectatives irrealitzables.
Creure en les possibilitats pròpies i alienes és bo. No obstant això, és necessari que aquestes expectatives siguin realistes. Unes esperances massa elevades i irrealitzables causen frustració davant la incapacitat de complir amb elles, que al mateix temps pot causar una autopercepció negativa de les mateixes habilitats.

5. Exigir molt pot provocar inseguretat i baixa autoestima.
Si l’exigència no és seguida pel reconeixement de l’esforç que es realitzi, el nen o nena no sentirà que els seus esforços hagin valgut la pena. A la llarga poden desenvolupar severs problemes d’ansietat i depressió, així com indefensió apresa en pensar que els seus esforços no canviaran el resultat final.

6. Centrar-se a complir pot causar falta d’automotivació.
Fer que un nen se centri massa en el que ha de fer pot provocar que ignori què vol fer. Si aquesta situació es dóna de manera persistent aquest nen o nena en l’etapa adulta present bloquejos emocionals i incapacitat o dificultat per automotivar-se, a causa que no han acabat de desenvolupar en la infància els seus propis interessos.

7. Pot provocar problemes en les relacions personals.
Els fills de pares molt exigents tendeixen a aprendre el nivell d’exigència dels seus progenitors, i a reproduir-ho en el futur. D’aquesta manera, pugues ser-los més difícil socialitzar a causa de l’elevat nivell d’exigència que poden presentar tant de cara a si mateixos com respecte a altres persones en les seves relacions.

Recomanacions per evitar aquests errors:
Els aspectes citats fins al moment són deguts principalment a la presència de pressió i expectatives elevades, intolerància a errors i falta de reforç davant la pròpia conducta. No obstant això, el fet de ser un pare exigent no implica necessàriament que apareguin aquests problemes, podent evitar-se amb una comunicació i expressió emocional suficients. Alguns consells o recomanacions a l’hora d’evitar els dèficits indicats podrien ser els següents.

Acompanyar millor que instruir.
La pressió que senten aquests nens és molt elevada, a vegades sent incapaços de fer el que els agradaria fer al nivell que voldrien els seus sers estimats. Per evitar-ho es recomana que les expectatives que es transmeten als fills siguin realistes i ajustades a les capacitats demostrades pel menor, evitant extremismes.

Pel que fa a la intolerància als errors, aquesta no es produeix si s’ensenya al nen o nena en qüestió que equivocar-se no és dolent ni significa fracassar, sinó que són una oportunitat de millorar i aprendre. I que encara en el cas de fracassar això no implica que se’ls deixi d’estimar.

Valorar el seu esforç i no els seus assoliments.
Gran part del problema que produeix aquest tipus d’educació és la no valoració de l’esforç dut a terme. La solució passa per considerar la importància de l’esforç realitzat pels nens, independentment dels resultats, i contribuir al fet que aquest esforç arribi a bon terme. Això és especialment important quan el nen fa una activitat correctament, en què a vegades no es felicita en considerar-se alguna cosa normal i esperable.

La confiança en les habilitats dels nens és fonamental de cara a motivar-los i augmentar la seva autoestima. De cara a no desvaloritzar les capacitats dels nens es recomana que si hi ha alguna cosa que es vulgui corregir, s’intenti indicar de manera positiva i sense incórrer en la crítica, o en tot cas centrar-la en l’activitat o l’objectiu a aconseguir i no en el nen i la seva capacitat.

Oscar Castillero Mimenza. Psicóleg
www.psicologiaymente.net