Una mirada des del voluntariat
Soc voluntària des de fa quasi tres anys, des del maig del 2014, dins la Fundació d’AMICS DE LA GENT GRAN.
¿Què em va moure cap al voluntariat?
Sempre havia desitjat compartir la meva persona, les meves sensacions, les meves emocions, la humanitat que tots tenim, amb les persones necessitades, però havia tingut poc temps per poder fer-ho. Una feina a Banca estressant amb massa hores de dedicació que fins hi tot restava temps a la vida familiar. Per això quan em vaig prejubilar vaig intentar trobar a on podia dedicar la retrobada llibertat, buscava sense pressa perquè volia fer-ho des del cor i ja trobaria el què i a on, però com sempre passa quan un vol de debò alguna cosa, hi ha un moment que ens impulsa i ens presenta l’oportunitat, i així va passar: Una amiga, la Marta, que també és voluntària d’Amics de la Gent Gran, un dia em va dir: saps…. estic fent un voluntariat acompanyant a domicili a una senyora gran i sóc tan feliç només de veure-li el somriure que en fa quan ens trobem, quan arribo a casa seva.
No vaig tardar ni un segon ….. ¡! Dóna’m el telèfon de AGG Amics de la Gent Gran !… i aquí estic, ja fa tres anys, més plena i més viva que mai, col·laborant sota les directrius d’aquesta gran Fundació, en la seva immensa tasca de voluntariat.
Faig acompanyament a domicili un dia a la setmana, dues hores i una miqueta mes, a la meva amiga Conxita, una manxega de 87 anys, una dona forta i decidida amb una història de vida que ha impregnat les meves experiències amb els seus records, amb la seva vivència d’alegries i dolors i que d’ençà que fem camí juntes ens ha anat transformant a les dues.
Diuen que hi ha un proverbi xinès: “si camines sol, segur que aniràs més ràpid però si vas acompanyat segur que arribaràs més lluny, encara que triguis més.
La Conxita i jo d’ençà que en van conèixer anem fent camí plegades i volem seguir i arribar molt lluny juntes. Hem compartit moltes coses, la seva immensa tristesa per la pèrdua de la seva filla, també la malaltia del marit i la seva mort, però també coses felices, la boda de la seva néta… I també les meves fites.
Fundació d’AMICS DE LA GENT GRAN
He tingut la immensa sort que la Conxita entrés a la meva vida, donant-li sentit, forjant les meves vivències i transformant-me. Estic rebent molt més del que dono, per això em sento tan viva i estic tant agraïda.
Vaig entrar a la seva vida quan feia 6 mesos que havia mort la seva filla d’un càncer, amb la que tenia un vincle molt fort. La Conxita estava desolada, atrapada en un dol duríssim. A més, el seu marit estava malalt i impossibilitat en una cadira de rodes, el que feia la vida de la Conxita molt dura, tot i tenir el suport dels seus familiars. La Conxita ha tocat molt a fons la soledat emocional (que es pot patir encara que estiguis envoltat per amics i familiars) i amb la meva companyia només vull enviar-li llum des del meu cor perquè el seu vegi el que ella és, una persona amb eines, i ajudar-la que les utilitzi per viure encara que amb el dolor (no podem deixar-lo de banda) però reduint el patiment i seguint sent la persona que ha lluitat i tirat endavant.
Sempre recordaré la primera entrevista que vaig passar per veure si podia fer-me voluntària, en la que la responsable de AGG em va dir “Maria, el nostre acompanyament no té el fí de solucionar els problemes que pugui tenir la persona gran que visites, el fi és el de donar-li suport emocional per ajudar-la a què es trobi millor” i a través de seguir sentint-se útil, autònoma, capaç i sobretot ESTIMADA I ESCOLTADA, llavors els problemes aniran solucionant-se. És un intercanvi, en el que amb el poquet que donem reben molt.
En les visites que fem com a voluntaris no oblidem mai que tenim davant una persona amb el gran valor de la seva vida, viscuda amb moments tristos i feliços que conformen la seva història personal. Persones que estan en la seva etapa més fràgil per les pèrdues que es van produint, veient minvades la seva autonomia, la seva salut, la seva capacitat de subsistència per escassos recursos monetaris, i el pitjor de tot, dins d’una soledat i exclusió no desitjades. Un problema que és invisible per a la sociedat: la gran quantitat de gent gran que viu la soledat en silenci a casa seva, i que amb la carència de suport afectiu té moltes repercussions negatives que intensifiquen les malalties que pateix la gent gran.
Amb la tasca del voluntariat que es aquest intercanvi d’humanitat i d’emocions amb algú que ens necessita, no sols ens transformem les persones, la Conxita i jo ho fem cada setmana que ens veiem, també ajudem a transformar la societat a través de la nostra mirada de la realitat (aquesta soledat i exclusió no desitjada) i a través dels nostres actes (acompanyament a domicili, a residències, tallers, activitats, celebracions festives, vacances compartides), perquè passant a l’acció construïm ponts perquè les coses canviïn i funcionin una mica millor, que encara que sigui a poc a poc, mai sense perdre el pas i sempre junts a través del nostre voluntariat, fet seriosament i amb compromís per aconseguir que tots els éssers que formem la nostra societat, siguem conscients i ajudem a canviar-la.
Per això em sento tan contenta de ser VOLUNTARI d’AMICS DE LA GENT GRAN, perquè fa que visqui profundament la meva humanitat i aquesta grandesa de la vida que és el fet de estar connectats l’uns amb els altres.
Per Maria Cros Bautista
