Sants reactiva el Zumzeig dels projectors
Des del passat mes de novembre, la sala del Zumzeig ha reobert les seves portes esdevenint el primer cinema cooperatiu de Catalunya.
Al carrer Béjar, 53, el cinema torna a bategar. La sala del Zumzeig es va inaugurar, de fet, el 2013 ja amb vocació de ser una finestra al cinema més arriscat, d’avantguarda, i d’aportar una mirada alternativa a tot allò que queda fora del sector més comercial. No obstant això, l’estiu passat els projectors s’apagaren provisionalment mentre l’antic propietari, que no volia seguir-ne al càrrec, no trobava els successors adients que poguessin garantir el mateix compromís. No va ser, doncs, fins a finals del passat mes de novembre, i després d’una sèrie de reunions, que sis joves cinèfils i emprenedors van acabar agafant les regnes del Zumzeig per mirar de convertir-lo en un referent cultural al barri.
El cinema Zumzeig es descriu com un espai -amb una acústica de primer nivell- que aposta per la cultura compromesa i activista, i sense afany de lucre, ideat per pensar i compartir el setè art. I és que podem gaudir d’actes com els cinefòrums, o presentacions amb els directors on el públic pot intercanviar reflexions amb els cineastes. A més, opten sempre que poden per apropar l’òptica a les produccions catalanes i espanyoles, i proposen les anomenades “sessions paral·leles”, de films sense qualificació pel Ministeri de Cultura i que se surten de la línia convencional, o els passis infantils, on es pretén, irònicament, que siguin els infants els qui portin als pares a veure les pel·lícules. I és que, en el fons, el que el Zumzeig busca és “educar la mirada” i acostar aquest tipus de cinema a tots els públics.
Consideren, també, que la gestió horitzonal que plantegen les cooperatives és la millor manera de fer rodar les màquines, a banda de mantenir així complicitats amb les maneres de fer santsenques, barri tradicionalment cooperativista, i mirar de teixir projectes amb les altres entitats de la comunitat.
De cara al març, la sala ens convida a sorprendre’ns amb el Safari de l’austríac Ulrich Seidl, delirant documental sobre uns caçadors sense complexos, o el film de Ben Rivers The Sky Trembles and the Earth is Afraid and the two Eyes are not Brothers, cineasta d’allò més peculiar també, que ens explica aquest cop com un director abandona la seva pròpia pel·lícula. A més, seguirà la projecció de Mimosas, d’Oliver Laxe, aclamada recent-ment al Festival de Cannes, entre d’altres. Perquè els del Zumzeig no són gaire de tancar agendes, així que la cosa es va gestant sense pressa i les pel·lícules es programen de manera dilatada per no cremar-les i que la gent les vagi descobrint al seu temps.
Queda clar que aquesta no és una sala convencional i que s’adapta als nous corrents que demana la cinefília. I és que “el cinema no ha mort”, assegura Yonay Boix, responsable de comunicació del Zumzeig, “el que ha mort és la manera clàssica de concebre’l, i el que s’ha fer és canviar el xip, de fet ara es fa més cine que mai.” Això, el Zumzeig ho té ben clar. Silenci, que comença!
Per Àngel Bravo
