Obligar als nens a donar petons i abraçar: una mala idea

És molt comú que un dels passos de aculturar als més petits de la casa (això és, de fer que interioritzin la cultura en la qual viuen i el tracte amb les persones del seu entorn) passi per un ritual: el de donar petons a amics i familiars dels seus pares.

Així, en les trobades casuals pel carrer o durant les festes nadalenques, sol ocórrer que molts pares i mares obliguen als seus fills petits a saludar, besar o abraçar a persones que a aquests últims els resulten desconegudes o intimidantes. No obstant això, des d’una perspectiva psicològica (i fins i tot ètica) això no és correcte.

Respectant l’espai vital dels petits

Encara que no ens adonem, totes les persones tenim al nostre voltant un espai vital que ens acompanya i que actua com un punt intermedi entre el nostre cos i la resta. És a dir, que aquestes petites bombolles invisibles que ens envolten són gairebé una extensió més de nosaltres, en el sentit que ens ofereixen un espai de seguretat, alguna cosa que ens pertany i que té un paper en el nostre benestar. Aquest fenomen està ben documentat i és estudiat per una disciplina anomenada proxémica.

Pot ser que la infància sigui una de les etapes de la vida en les quals les funcions psicològiques estan a mitjà fer, però la veritat és que ja des de molt petits entenem el que significa aquest espai vital i actuem en conseqüència. No voler acostar-se més a persones que de moment no produeixen confiança no és una deformació psicològica que hagi de ser corregida, és una expressió cultural tan vàlida com la que fa que els adults no abracin a desconeguts.

Llavors… per què obligar-los a donar petons o abraçades?

Que alguns pares i mares obliguin als seus fills i filles a saludar abraçant o donant petons no és en si un ensenyament indispensable per crear joves amb capacitat d’autonomia: forma part d’un ritual per quedar bé, en el qual la comoditat i la dignitat del petit és secundaria. Un ritual que els genera malestar i ansietat.
Ningú aprèn a socialitzar sent obligat a fer aquestes coses. De fet, és possible que aquesta classe d’experiències donin més motius per allunyar-se de persones que no formin part del cercle familiar immediat. A socialitzar s’aprèn observant com actuen els altres i imitant-los quan i com es vulgui, sent un mateix qui té el control de la situació. Això es denomina aprenentatge vicari, i en aquest cas significa que, amb el temps, s’acaba veient que tots els altres saluden a persones desconegudes i que això no suposa un risc si els pares estan presents. L’acció ve després.

Lo millor és deixar-los llibertat

És clar que en la infància els pares i els tutors han de reservar-se la capacitat per tenir l’última paraula en el que fan els més petits, però això no significa que se’ls hagi d’obligar a realitzar els actes més insignificants i que no tenen importància. Les normes han d’estar ben justificades
perquè vagin en favor del benestar del nen o nena.
Mereix la pena tenir en compte les preferències dels nens petits i, si no produeixen problemes, deixar que prenguin les seves pròpies decisions lliurement. Fer que entrin al món de les rígides normes socials dels adults a través de la força no és una bona solució, i fer-ho suposa donar el missatge que les úniques opcions de comportament vàlides són les dictades pels pares i mares.

Al cap i a la fi, els nens i nenes són molt més que adults inacabats: són éssers humans amb drets i la dignitat dels quals mereix ser tinguda en compte. No fer-ho durant les primeres etapes de la vida d’algú suposa asseure un mal precedent.

Arturo Torres
Psicòleg
psicologiaymente.net