Per: Rocío Gil Álvarez.-

L’amistat entre nosaltres va sorgir el mateix dia que va oblidar que sóc la seva filla. Ens vam caure bé i de seguida ens vam entendre. –És la meva amiga–, diu a tots amb orgull referint-se a mi. I agafada de la meva mà passegem còmplices, com només els veritables amics s’acompanyen.
A vegades en silenci, a vegades trepitjant-nos les paraules. En cada comiat em vaig a casa conscient que ella ja s’ha oblidat de mi, que el seu pensament és efímer, i que més enllà d’on arriben els seus ulls jo no existeixo, però amb la seguretat que demà em brindarà de nou la seva amistat.
La memòria selecciona sentiments, no els ignora. La memòria oblida etiquetes, no les necessita. Els records de la meva mare són ara els meus records. Sóc guardiana de la seva memòria i testimoni dels seus oblits. Amb ella vaig aprendre que l’amistat no està renyida amb la família ni l’edat. Que no es mesura en quantitat sinó en qualitat. I que la llibertat i el respecte són els seus millors aliats. La meva mare no ha extraviat el significat de la paraula «amistat». Molt al contrari, entre totes les possibles denominacions, ha triat que jo sigui la seva amiga. Amiga per a escoltar les seves paraules inintel·ligibles, comprendre les seves pors i riure les seves ocurrències. –És la meva amiga!– els dic a tots mentre passegem agafades de la mà. La meva amiga, la meva mare.

Per: Rocío Gil Álvarez

Extret de: “El Llibre de l’Amistat”  – Residències ORPEA

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter