Per: Antonia Utrera.-

Meritxell Huertas (24-4-1973) és una actriu catalana que ha treballat al teatre, cinema i televisió. Actualment podem veure-la a la Sala Aquarella de Barcelona amb l’obra de teatre “Els Monòlegs de la Vagina”, al costat d’Alícia González Laá i Aina Quiñones, una obra escrita fa més de vint anys, que s’ha posat en escena en més de 100 països i en 10 idiomes diferents.

Què té aquesta obra “Els Monòlegs de la Vagina” per tenir tant d’èxit?

Va ser escrita el 1994 i ja no s’ha deixat de fer. Als Estats Units, un dia a l’any, per Sant Valentí, celebren el VDay, el V de Vagina. S’ha creat un moviment feminista al voltant d’això. Aquell dia, la Glenn Close actua a un teatre auditori i van milions de persones a veure-la.És tot un moviment entorn dels Monòlegs de la Vagina. S’està fent a molts països, a Sud-amèrica sobretot.

Vau estrenar l’obra el 20 de febrer de l’any passat.

Sí, ho vam començar a fer un mes abans de començar la pandèmia al Capitol, i de cop, ens van tancar el Capitol. Llavors ens havíem quedat sense sala i vam trobar ara aquesta, La Sala Aquarella. Aquí estem de nou, fins al 18 d’abril i tornarem després al setembre fins al març del pròxim any. Esperem que tot estigui obert sense restriccions.

Quina situació tan terrible pels artistes.

Si, la nostra professió, per començar, és la nostra ànima. Si no actues et sents a casa fatal. I, a més, no podem perdre la cultura, no és “no em surt a compte, doncs no hi vaig”. No, no ho fem pels diners. Al fina,l ho fem per omplir-nos l’esperit i omplir l’esperit de la gent. És una vocació i s’ha de fer.

A més, molt necessari.

Home, si, quan la gent riu tant, i s’ho passen tan bé, durant una estoneta s’obliden… A més, ho parlàvem amb l’Alícia, vam decidir que ho tornàvem a fer, quasi com a un acte de rebel·lió. Els números no ens surten, ni a nosaltres ni als productors, però volem fer-ho.

I l’espectacle continua. Quina és la reacció de la gent?

Tothom surt molt impactat. La primera funció no teníem ni idea de com aniria. Va ser a un poblet de Girona, i justament després, hi havia col·loqui i vam pensar “mare meva, com això no agradi!, i a sobre un col·loqui”. Doncs va ser tot al contrari, va ser un èxit, tot el teatre ple. Va venir molta gent i es va quedar molta gent al col·loqui i nosaltres ja estàvem cagades… “Ai, mare! A veure què ens preguntaran!” i la resposta va ser molt positiva, gent dient “moltíssimes gràcies per fer això”. Molts homes es van quedar obrint als ulls, “perquè m’he sentit molt interpel·lat” i va ser molt maco. Aquest espectacle, amb tot el que està passant al món, a nosaltres només ens porta alegries.

Entrevista a Meritxell Huertas, Revista Acelobert Barcelona

Entrevista a Meritxell Huertas, Revista Acelobert Barcelona

 

Els teus inicis com a actriu?

Vaig començar ja de petita, jo era molt pallassa i volia fer teatre. Vaig compaginar la carrera de filologia catalana amb les classes a l’Escola de Teatre Nancy Tuñon. I just feia la carrera amb el Mag Lari, amb en Josep Maria Lari, i ja érem molt amics i em va dir, “va, fem alguna cosa de màgia i tu m’acompanyes.” i ens vam inventar un espectacle de màgia junts. Vam començar a fer bolos, i vam començar a guanyar diners, i vam dir, ostres doncs, això dóna! I a partir d’allà, de la Nancy Tuñon vaig fer un càsting per la Cubana i em van agafar i ja està, ja no he parat…

L’espectacle de màgia amb el Mag Lari va ser la teva primera feina com a professional?

Si, si, teníem vint anys, els dos fèiem filologia, i a l’època de les comunions, ens agradava fer-les amb l’espectacle, era just quan teníem els exàmens, i anàvem bojos…

Vas treballar molts anys a La Cubana?

Si, onze anys…del 1998 al 2009

Quina fàbrica de bons actors La Cubana, oi?

Si, si, realment després t’adones, quan vas per la vida, i veus tot el que saps gràcies a La Cubana.

Fins que vas començar a fer tele.

Estàvem fent “Cómeme el Coco” a Madrid, i em va trucar Luis San Narciso per fer una prova d’un capítol d’Aida, i em va oferir feina i vaig començar a fer tele allà. Fins al 2011 que vaig tornar a Barcelona a fer teatre.

I aquesta capacitat de fer riure a la gent…

És que jo sóc molt tímida, jo crec que ha sigut el meu escut, fer riure, per superar això, si, fer personatges i encarnar altres vides.

I encara ho ets?

Sí, menys, però si… encara que no ho sembli, però si…

Molta adrenalina a l’escenari…

De fet diuen que la feina d’actor, amb una hora o hora i mitja de funció, és com l’energia de vuit hores d’oficina. “I tu, qué? treballes una hora al dia?” Però és clar, es que aquesta hora al dia has de tenir una concentració, d’estar pendent de tot, del públic, del que has de fer, recordar el text …

És clar, quan acabeu necessiteu distendre una mica.

I ara que tenim els bars tancats, no podem fer ni una cerveseta.. Ara te n’has d’anar a casa així… Jo anava amb moto, i ara vaig a peu, dic, no, no, almenys camino…. Per anar paint tot el que ha passat.

Encara que repetiu el mateix cada dia…

Ui! No, no, cada dia és molt diferent. Cada públic respira diferent. Avui justament he sentit una cosa que deia la Carme Pla de T de Teatre, que quan està la gent del públic, els cors es sincronitzen. El bategar del cor del públic es sincronitza i és veritat! Hi ha dies que notes que el públic està sincronitzat, tots a una, hi ha dies que allò no es sincronitza ni a la de tres. Els està agradant i sortiran encantats, però veus que no, que no hi ha comunió, i altres dies, dius, “Ostres, això es Tina Turner, és la bomba.” i altres dies que no, res d’això.

I és clar, necessiteu el feed-back del públic…

Si! si fas humor si, és clar! I m’encanta fer riure. No suporto el conflicte ni que la gent estigui trist, no puc…. A més, quan la gent riu es destensa, llavors ja podem parlar de coses més punyents…

Tens un nen petit, com t’ho fas per conciliar la feina amb la família…

Fent malabarismes logístics, amb família, cangurs, parella… es fa el que es pot. Per sort si fas teatre t’ho pots compaginar molt bé, perquè amb l’horari infantil, al matí ho portes al col·legi, i a la nit després del bany ja pots anar-te a fer la funció, ja ho tens tot encarriladet… Hi ha dies que arribo al teatre a descansar… “Vaig a fer funció que estaré assegudeta una estona”

Ara estàs fent televisió també…

Si, tenia el pensament que fer televisió era molt dur, però just ara al gener he començat a fer la sèrie “Com si fos ahir” a la TV3, al migdia, i escolta’m, m’ha canviat la visió totalment, m’estic trobant molt a gust. El meu personatge es diu Gina… I Fixa’t que faig “Els monòlegs de la Vagina”… i em diuen Va, Gina! No pot ser…

Fa poc va sortir a la llum l’assetjament a l’Institut del Teatre. Que penses d’això?

Penso que han sigut molt valentes, visibilitzant el problema, i bé, que la gent s’animi perquè realment s’ha d’erradicar i si els problemes no s’expliquen, sembla que no hi siguin. Tot s’ha de fer visible, i fent-lo visible, podrem veure si hi ha un problema, anem a buscar l’arrel, anem a buscar les solucions, anem a canviar el comportament, anem a mirar per què passa això, però si no es diu, no podem fer res. La gent sembla que té com una recança a intentar reivindicar, però és que hi ha gent molt oprimida, l’abús de poder és molt bèstia, llavors és clar, venim d’una època de tanta por, tanta por… que ja va sent hora…

Projectes?

Si, sempre hi ha, de moment continuar amb “Monòlegs de la Vagina”, fent també televisió i al juny faré unes Píndoles Festival. I de moment, ¡Santa Rita, que me quede como estoy…!

De moment, fins al 18 d’abril podem venir a veure’t a la Sala Aquarella a fer unes rialles! Moltes felicitats!