L’arquetip de La Gran Mare

Diumenge 7 de maig, feliç dia mare!

L’arquetip de la mare sempre ha estat lligat a símbols de protecció i creació.

Jung defineix l’arquetip maternal com “la màgica autoritat del femení; la saviesa i l’altura espiritual més enllà de l’intel·lecte; lo bondadós, protector, sustentador, la qual cosa dóna creixement, fertilitat i aliment; el lloc de la transformació màgica, el fet de renéixer; l’instint o impuls que ajuda.

El símbol de La Mare sempre ha estat venerat per la humanitat dotant a la maternitat d’un component màgic (com en la figura d’Isis), però en moltes societats podem veure com a la figura de la mare sempre va acompanyada de conceptes de resignació, sacrifici i lliurament (Hera, Maria…), la mare és la dona que es lliura en favor de l’altre, que s’abandona a si mateixa per criar als seus fills, transformant la capacitat de protecció i nutrició en sacrifici i servitud, aquests conceptes són molt perillosos, ja que gran part dels defensors de la submissió de la dona es basen en aquest “arquetip envernissat” valorant a la dona sobre la base de la seva capacitat de renúncia i sacrifici.

Una altra peculiaritat que trobem en moltes cultures patriarcals és la figura de mare/verge (Mare de Déu, Coatlicue, Anahita…) que intenta deslligar la sexualitat de la maternitat, criminalitzant una i santificant l’altra (qüestió que donaria per escriure un llibre sencer). D’una banda veiem un aspecte de veneració a la capacitat creadora de la dona més enllà de la seva interacció sexual amb l’home, però d’altra banda veiem un rebuig al caràcter sexual femení intentant eliminar aquest aspecte tan temut de la figura idealitzada de dona i mare.

Des de la prehistòria el símbol de la feminitat ha estat lligat al símbol de la vida, des de les figures de Venus prehistòriques fins a la modernització del concepte de Gaia. L’ésser humà ha lligat els conceptes de la vida, l’aigua i la terra (assimilant-la al ventre) al femení.

Al femení també se li ha atribuït moltes vegades la figura de la lluna (en deesses com Coyolxauhqui, Oxupá, Selene…) conjuminant els seus cicles amb els cicles de menstruació aportant a la figura femenina les connotacions lunars de misteri, creixement i gestació però també les connotacions de feblesa, foscor i engany.

És curiós observar com en cultures matriarcals (com el shivaisme tàntric) han dotat al femení el caràcter solar, atribuint el color vermell de la posta de sol a la menstruació, relacionant el femení amb la força i la llum.