Homes Igualitaris. El silenci ens en fa còmplices

 

Durant una pausa a la feina alguns companys conversàvem de temes familiars i de la dificultat que entranya l’educació dels fills i filles durant les diferents etapes del seu creixement. Prendre un cafè i la proximitat de les vacances van fer possible parlar de forma distesa d’aquests temes que no són gaire habituals en converses entre homes. La polarització política induïda sobre altres temes socials d’actualitat comencen, però, a provocar que les converses personals siguin curiosament més còmodes que no pas parlar de temes públics que, fins ara, eren més recurrents.

Parlàvem de com és de necessari actualment per als nostres joves i per trobar una bona feina el fet de parlar diferents idiomes; millor si aquests coneixements estan acompanyats per una estada més o menys llarga a l’estranger i no simplement acreditada per un títol obtingut en una acadèmia d’idiomes.

Un dels companys va comentar com era d’enriquidor també per als joves conèixer altres cultures. Explicava, com a exemple, que la seva filla de 17 anys estava passant les vacances en una ciutat d’Alemanya a casa d’un familiar proper i que, en una conversa telefònica, la filla li va comentar el seu malestar vers un dependent d’un supermercat que, quan hi anava sola, aprofitava per opinar sobre el seu cos, la seva forma de vestir i del que li faria si li donés una oportunitat. La filla demanava consell als pares sobre com havia d’actuar davant d’aquesta situació.

Els pares de la nena van mirar de treure ferro de la situació, tot pensant que el dependent del supermercat se sentiria potser atret més per la fesomia mediterrània de la seva filla, poc habitual al nord d’Alemanya, que per voler fer-li mal. El familiar d’Alemanya, però, no era del mateix parer i va decidir que calia protegir la menor, parlant d’aquesta situació amb el propietari del supermercat amb la intenció de corregir aquesta vergonyosa actitud de l’empleat.

Així doncs, el familiar va parlar amb el propietari i el propietari amb l’empleat del supermercat, qui finalment va demanar disculpes a la nena i ara realitza la feina que li pertoca sense opinar en veu alta sobre el cos i la roba de les seves clientes i sense fer cap proposta de tipus sexual.

Podem i hauríem d’actuar personalment. Per aquest motiu també vull felicitar la dona d’Esparreguera qui, com altres veïns i veïnes, era testimoni de la reiterada i freqüent violència que patia una seva veïna a mans de la seva parella. En un acte admirable de ciutadania, convençuda que aquesta violència no l’hauria de patir cap dona, va decidir denunciar personalment la situació davant els Mossos per mirar de posar-li fi. Immediatament es van activar els protocols de violència de gènere. Del judici ràpid, de l’actuació policial i de la violència institucional parlarem un altre dia.

Floretes, assetjaments, agressions, violacions, assassinats, la meva pregunta és: fins a quan justificarem aquestes actituds masclistes? Quan treball de sensibilització queda per fer encara? Fins a quan tractarem de persona normal i educada el nostre veí que acaba d’assassinar la seva parella?. Menys tolerància i menys silenci. El silenci ens en fa còmplices.

Toni Soler
Homes Igualitaris- AHIGE Catalunya
www.homesigualitaris.wordpress.com