Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

He estat professor de secundària molts anys, gairebé 40. Els meus primers anys com a professor eren els anys en què les associacions de veïns lluitaven pels que llavors s’anomenaven “centres de planificació familiar”. El títol ho diu tot: es tractava de controlar el nombre de fills, sempre, però, de l’àmbit estret de la família.

El professorat conscienciat portava l’alumnat adolescent a aquests centres. Dins del currículum escolar no es contemplava l’educació sexual com a tal. Sempre era quelcom optatiu. Recordaré sempre la frase d’una professora de Dibuix que era tutora de grup. Quan havia de parlar als seus alumnes de sexualitat, ella sempre deia “a mi ningú no m’ha format per parlar d’aquestes coses”. Llavors, era millor fer una sortida amb l’alumnat a un centre com aquest per cobrir l’expedient.

Un cop arribats al centre, els missatges que l’alumnat rebia eren essencialment negatius: “Compte amb els embarassos no desitjats! Compte amb les malalties de transmissió sexual…!” Tot això ben il·lustrat amb làmines i detalls. Alguna visió de la sexualitat més positiva, com a comunicació, com a descobriment del mateix cos, com a plaer, com a eina de relació entre iguals? Molt poques, i sempre depenent de la voluntat del professorat que –és veritat- tampoc no en tenia formació. No la tenia perquè aquestes activitats eren considerades “Maries” sense importància.

Han passat molts anys. Han canviat les condicions? Es fa educació –no tan sols informació, no tan sols prevenció, sinó veritable educació- a les aules? Molt em temo que ens falta molt en aquest sentit. Que la formació en aquest sentit encara la segueix fent el cercle d’amistats o de col·legues. O bé ara el porno majoritari. Fins quan?

Els casos d’assetjament sexual, de violació –que esdevenen una autèntica cultura que la justifica- de violència de gènere dintre de la parella,… tot ens hauria de fer pensar en la necessitat d’aquesta educació que ens ajudi a teixir relacions sexuals sanes, igualitàries, respectuoses; a saber escoltar el llenguatge dels altres cossos i del propi; a seduir sense imposar; a jugar corporalment i a deixar-se anar, donant i rebent plaer. En definitiva no és altra cosa que aprendre a relacionar-se d’igual a igual.

Si ho féssim així, potser no caldrien campanyes com la del “No es no”, avui necessàries. I potser tindríem llavors també uns jutges, magistrats, advocats més sensibles al patiment de les víctimes d’una determinada sexualitat masculina que mira les dones no com a companyes de joc sinó com a conquesta.

Juanjo Compairé
Homes Igualitaris- AHIGE Catalunya
www.homesigualitaris.wordpress.com

 

Volver a todos los artículos de interes

DESTACADOS
Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter