Cinema: «Nocturnal Animals»
(Tom Ford, 2016)
Molt de compte amb els animals nocturns
Títol original: Nocturnal Animals
Any: 2016
País: Estats Units
Director: Tom Ford
Guió: Tom Ford (Novel·la: Austin Wright)
Música: Abel Korzeniowski
Fotografia: Seamus McGarvey
Repartiment: Amy Adams, Jake Gyllenhaal, Aaron Taylor-Johnson, Michael Shannon, Armie Hammer, Isla Fisher, Michael Sheen, Laura Linney, Kristin Bauer van Straten, Karl Glusman, Ellie Bamber, Toni French, Amanda Fields, Karli Karissa, Carson Nicely,Lee Benton, Imogen Waterhouse, Jena Malone.
Productora: Focus Features / Universal Pictures
Gènere: Thriller
A l’Edward li agrada escriure perquè sent que així pot fer que perdurin les experiències que se li escolen per la vida. És la seva manera d’atrapar-les per sempre. A la fi, després d’anys intentant-ho, ha escrit una novel·la, i li envia a la seva exdona perquè en sigui la primera lectora i en faci la seva valoració. De fet, l’obra va dedicada a ella, la Susan, una galerista benestant però desil·lusionada perquè sent que viu per inèrcia, i qui ja fa 20 anys que està en una nova relació. No avanço gran cosa -no patiu, sóc de la brigada antiespòiler-, i és que la pel·lícula parteix d’aquesta situació per introduir-nos en un pols entre el que seran dues històries paral·leles, la de la lectora i la de la novel·la llegida, i pintar-nos així, com apareix anecdòticament en un moment del film, un particular retrat de la venjança.
Després de l’aplaudida A Single Man, el segon projecte de Tom Ford adapta amb enginy la novel·la Tony and Susan d’Austin Wright per fer palès que els fantasmes que fan més por -i més mal- són els del passat. És Nocturnal Animals un film sense miraments però amb moltes mirades, un thriller psicològic sec com les terres àrides de Texes però també intel·ligent i ple de matisos, i un grapat de fotogrames pausats i evocatius però també de pàgines dures i esfereïdores. I si, a més, al davant hi tenim un Jake Gyllenhaal i una Amy Adams que donen el millor d’ells mateixos, el resultat esdevé, en tots els sentits i parafrasejant el títol, animal. Ja durant els crèdits inicials, que es combinen amb una performance d’uns homenots amorfos que ballen despullats per a la inauguració d’una exposició comissariada per la protagonista, intuïm que el viatge com a espectador no serà convencional.
Tot i això, i malgrat rebre reconeixements com el Gran Premi del Jurat al Festival de Venècia, els animals ambiciosos de Tom Ford no han penetrat amb força al Teatre Dolby de Los Àngeles, més enllà de fer-ho a través de la nominació de Michael Shannon com a millor actor de repartiment, categoria per la qual ja va endur-se el Globus d’Or. Shannon interpreta un singular detectiu amb ganes d’impartir justícia costi el que costi, quelcom que espero que també es faci a la gala dels Òscar. Perquè són molt boniques “les ciutats de les estrelles”, però cal estar també a l’aguait dels animals que s’amaguen a l’extraradi, allà en la foscor de les pertorbadores carreteres secundàries.
