Per: Antonia Utrera.-

L’Alba Pujol (Barcelona, 3-7-1982) s’ha format a l’Institut del Teatre, és actriu i ajudant de direcció. L’hem vist al teatre i també a la televisió. L’Alba és filla única, la seva mare va morir quant ella tenia vint-i-dos anys. I el seu pare es va posar malalt de càncer ara fa dos anys. Tots dos vam fer una cosa molt bonica, van gravar deu entrevistes de les seves converses on parlaven de tot, de les petites coses, de les coses importants… D’aquestes entrevistes surt després el guió de l’obra que dirigeix l’Àlex Rigola amb l’Alba com a ajudant de direcció i actriu a l’escenari, juntament amb Pep Cruz que fa de pare de l’Alba:  “Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers”.  L’obra relata les últimes converses que va tenir l’Alba amb el seu pare abans de morir. Es va estrenar el passat mes de gener a la Sala Beckett amb molt d’èxit i ara de nou els podem veure al Teatre Poliorama, on ens trobem per fer aquesta entrevista i per parlar d’aquest meravellós espectacle ja en cartell fins al 30 d’octubre.

El títol de l’obra sembla una endevinalla…

Sí, són uns versos del monòleg final del “Ser o no Ser de Hamlet”, és com una endevinalla, em sembla divertida…

La mort, un tema tabú a la nostra societat, com va ser que va néixer aquest espectacle?

La Sala Beckett li va proposar a l’Àlex (Rigola) fer un espectacle sobre la mort i vam començar a treballar amb l’equip de dramatúrgia, llegint referents i buscant una pila d’informació, vam entrar en el món de la filosofia, teníem molt material però no acabava de tenir forma l’espectacle, llavors l’Àlex, que ens coneixem des que jo tenia dinou anys, ell sabia que el meu pare estava malalt de càncer des de feia un any, i em va proposar fer-li unes entrevistes per sortir d’aquest món de les idees i apropar-nos al que havíem llegit i el meu pare va estar encantat, era catedràtic d’història econòmica, una persona molt culta, molt llegida, amb uns valors molt treballats i a més amb la seva part docent que era molt bona, s’explicava molt bé i la seva part humana era molt rica I ens vam adonar a través de les seves experiències i opinions, a partir de la cinquena entrevista, l’Àlex es va adonar, que ja ho teníem.

El teu pare va ser molt generós.

Sí, va ser una manera bonica de tancar la seva biografia i el seu procés vital. Ell també ho va fer per mi. Jo vaig perdre a la meva mare quan tenia vint-i-dos anys, tampoc tinc germans, ens estimàvem moltíssim, de fet ens estimem moltíssim, és així… Malgrat que vam passar per totes les etapes de la malaltia, jo no volia pensar, ni parlar de lo trist. Estem lluitant, doncs lluitem, pensava. Però de cop m’adono després de tot el que havíem llegit, que justament el que s’havia de fer era parlar, tenir el màxim de coses parlades, coses molt petites, com vols que sigui el teu enterrament, quins consells em vols donar…

Molt bonic.

Sí, va fer coses precioses, ell tenia una biblioteca molt àmplia per la feina i la seva afició a la lectura i em va posar uns gomets vermells a tots els llibres que jo m’havia de llegir, si o si, al llarg de la meva vida.

Molta veritat interna.

Si, total, en el treball de l’Àlex Rigola és de les coses que més es requereix, quasi diria que és la seva poètica a l’hora de dirigir, cap a l’essència. La forma d’interpretar que demana, la veritat escènica que ell demana sobre l’escenari per part dels actors, crea una poètica que és molt particular, sempre.

Les entrevistes sobre les quals es basa l’obra estan gravades, totes?

Si, hem fet un treball molt increïble, i a mesura que anàvem llegint i analitzant les converses que vam tenir el meu pare i jo, vas traient capes i capes, i arribes al que realment ens estàvem dient que moltes vegades eren que ens estimàvem moltíssim o que estàvem preocupats l’un per l’altre. De fet això ho podríem fer tots, si tu graves un sopar amb l’iPhone i ho transcrius i ho arregles una mica i fas després una anàlisi de text d’aquest sopar te n’adones de la quantitat de coses que diem sense dir-les i llavors és despertar també aquesta escolta… La relació amb el meu pare ja era meravellosa i ens estimàvem molt però ara s’ha elevat una mica també, cada dia s’eleva, moltes vegades m’emociono o agraeixo aquest camí cap aquí. De les coses que més greu em sap és que no ho va poder arribar a veure, perquè tot i que sabíem que moriria tard o d’hora, també va ser sorprenent, va morir més aviat del que tocava, no l’esperàvem.

El Pep Cruz que fa a l’obra el personatge del teu pare no va arribar a conèixer-ho personalment.

No! Ell s’esperava fer-ho a l’estrena!, i el meu pare va morir abans, de totes maneres el Pep és una espècie de mag, com un mèdium, la fusió que ha fet, de fet molta gent que coneix al meu pare quan vénen a veure l’espectacle al·lucinen, hi ha molta similitud.

El teu pare tenia gran sentit de l’humor que es reflecteix a l’obra.

Sí, tenia un sentit de l’humor molt seu, ens vacil·lava una mica, a mi sempre em passava… “Això que em dius va en serio o no va en serio?”

L’espectacle parla de la mort?

No, és una obra que parla de la vida d’algú. Si a tu et diuen que et queda aquest any i mig de vida, tu valores, vols entendre la teva biografia i repassar les relacions, d’amor, familiars, el que has aconseguit, els teus objectius complerts o no, de fet hi ha dates que tothom fem aquesta revisió, però quan saps que se t’acaba, jo crec que hem fet una obra sobre la vida… de fet ell està parlant amb mi per deixar-nos a partir de la seva experiència particular, però de tan particular que és, es fa universal, una biografia molt seva però tothom que ve a veure l’espectacle connecta.

I el públic, com respon?

 És increïble veure el que passa cada dia amb el públic perquè una cosa és el que passa a escena, i un altre, la constel·lació que es crea amb el públic, la funció no s’acaba, quan s’acaba la funció, a part de xerrades amb gent que no coneixem i que ens comparteixen la seva experiència després de veure l’obra, mails que ens envien més tard, molts comentaris a les xarxes que ens envien en privat, coses súper emocionants, és perquè la gent s’està duent, ostres!, una informació molt valuosa i jo tinc la sensació i tots, que amb aquesta obra estem fent el món una mica millor. Si jo hagués vist aquesta obra abans que és moris la meva mare, el meu pare, això m’hauria ajudat molt.

En realitat és un gran regal per a tots.

L’Àlex (Rigola) dóna aquesta opció i és un gran regal a mi, al meu pare i a tot l’equip que participàvem. Llavors ve el meu pare i ens fa un súper regal i després el meu pare es mor i llavors ve el Pep Cruz, quan comença a assajar i tot el que ha anat passant, jo no tinc paraules per descriure el que es fa a dalt de l’escenari, és una gran experiència.

I el teu regal, també.

Si, jo intento regalar cada nit el meu aprenentatge de tot això, el meu amor cap al meu pare, tot el coneixement que ell m’ha inculcat és un acte d’amor, d’agraïment. I després ve l’altre regal, el que el públic et retorna, perquè al final tota l’estructura de l’espectacle són les preguntes, és una entrevista, i tot el públic se les fa també, tothom se les està contestant…

Deu ser difícil fer el personatge d’un mateix.

Si, és complicat, el meu pare es va morir el 22 d’octubre passat, vam estrenar al cap d’un mes a “Terra Alta” i al gener estàvem ja a la sala Beckett i estava tot molt tendre, molt calent… i em preguntaven, no vols que s’acabi?, i jo deia, no, jo tinc por que s’acabi, perquè cada nit jo estava convocant al meu pare, a la nostra relació, al nostre amor. 

La major part del temps el públic somriu.

Les deu entrevistes que vam fer quan les van transcriure eren cent vuitanta pàgines, l’Àlex les va convertir finalment en vint-i-tres pàgines i aquesta és l’obra i aquí hi ha una feina de filigrana molt fina. Durant tot l’espectacle el que més fas és somriure, hi ha vegades que rius molt, i altres també que hi ha molta emoció… Sé que ha fet bé a molta gent, a mi m’hagués encantat veure abans aquest espectacle, algunes coses haguessin anat diferent.

Hi ha moltes formes de dol…

Sí, a vegades és una relació de parella que s’ha acabat, o una feina, a la vida hi ha molts dols…

El moment que estem vivint amb la covid-19, la mort està molt present.

Si, jo no vull imaginar que hagués sigut si el meu pare s’hagués mort a l’hospital sense mi… l’enterrament va ser preciós, i de fet l’enterrament es fa pels vius… i jo ho pensava durant el confinament, com gestionarà la gent aquests dols, quan la gent no pugui anar a buscar els cossos.? Jo li vaig preguntar al meu pare, com volia que fos el seu funeral i el volia que fos útil, que ajudés a la gent, i ho va aconseguir, a part que el funeral va ser preciós, tot de coses que el volia, aquest espectacle i on està arribant tot això està sent útil.

Fins al 30 d’octubre al Poliorama. I després?

Anem a Madrid, al Teatre de l’Abadia, a partir del 25 de novembre, durant tres setmanes. I al febrer tinc un projecte, un espectacle de creació a l’Auditori. I amb moltes ganes de fer coses, m’agradaria fer cinema…

Doncs que així sigui, volem veure’t de nou, aquí a la ciutat fent teatre i també a la gran pantalla!