Pot un home ser feminista?

Existeixen els homes feministes? Podem els homes ser feministes?

Vaig néixer en una família d’esquerres, el meu pare i la meva mare tenien un cercle progressista d’amistats, i en aquest ambient en els anys vuitanta, quan la nostra democràcia començava a caminar, per a mi era molt comú escoltar converses sobre els avanços de les dones i com els homes de la generació del meu pare, es definien “feministes”. Les seves raons, per a ells, eren clares: rentaven els plats, alguna vegada feien el menjar, no els importava que les seves esposes sortissin, a les seves filles els donaven certa educació sexual, etc.

Clarament aquests senyors no eren feministes, s’ho creien i així podien caure en l’autocomplaença per no renunciar a privilegis que els havia donat el patriarcat. Com si haguessin arribat a una espècie de nirvana místic, ple de saviesa, en el qual no havien de fer més esforços perquè les dones aconseguissin la igualtat.

Això m’ha fet suspicaç davant els homes que ens definim com a feministes, ho som realment o actuem com els nostres pares? La meva opinió, que pot estar equivocada, és que hem assumit certes coses per sentir la consciència tranquil·la però estem lluny de conèixer els nostres privilegis i molt menys d’haver renunciat a ells.

Em considero en reconstrucció de mi mateix des del feminisme, però és un procés que em portarà tota la vida.

M’he trobat amb homes que, en considerar-se feministes, es creuen amb la superioritat moral respecte altres homes masclistes, de parlar a les dones sobre temes que són d’elles, i fer mansplaining sobre tot tipus de temes, com la prostitució, la venda de les capacitats reproductores de les dones, etc.

Em considero en reconstrucció de mi mateix des del feminisme, però és un procés que em portarà tota la vida; estic envoltat de privilegis (artificialment donats per la societat) per haver nascut home, i molts d’ells invisibles per a mi (presos de manera gratuïta); és un procés d’aprenentatge continu.

Pregunta’t cada dia quins són els teus privilegis i com pots fer perquè els teus amics homes i tu renuncieu a ells.

He vist moltes vegades homes feministes que s’ofenen quan les dones ens treuen de la nostra zona de confort (que és immensa). He viscut com homes feministes, davant un grup de dones, tenen la necessitat de destacar davant elles en comptes de respectar els seus espais, o com aquests homes, en ambients hetero-patriarcals, mantenen silenci sobre temes que els podrien comprometre amb les seves amistats o en el treball (per exemple).

Una de les coses que més em sorprenen és la constant d’alguns homes feministes de parlar sobre els avantatges que té el feminisme per a nosaltres (que les té) però em sembla és voler posar-nos una vegada més al centre de l’assumpte. Per exemple: és molt comú que diguin que gràcies al feminisme els homes podem plorar o expressar els nostres sentiments. Del que hem de parlar i convèncer és que, per culpa del masclisme, assassinen a dones, les comercialitzen, les mutilen, les maltracten, els donen pitjors llocs de treball, els paguen menys…són insultades, assetjades, violades, etc. Que tu, com a home, puguis o no plorar, comparat amb això, em sembla una nimietat.

Potser per als homes d’aquesta generació que volen ser feministes sigui inassolible la meta, però ens convertim en millors persones en intentar aconseguir-ho.
Home feminista, mai pensis que ho saps tot, qüestiona’t a tu mateix i escolta a les teves companyes feministes, procura que et facin replantejar les coses.

Caure en el convenciment que ja s’és feminista no et farà avançar, et convertirà en un ésser passiu. Pregunta’t cada dia quins són els teus privilegis i com pots fer perquè els teus amics homes i tu renuncieu a ells; intenta transformar els teus espais en espais igualitaris.

Eduardo Aguayo
www.tribunafeminista.org