Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

“Hi ha una selecció que m’ha sorprès molt i és Croàcia”

He quedat amb Julio Salinas al Restaurant d’El Asador del Bierzo, al barri de Sants. Arriba coixejant, amb pantaló curt, samarreta esportiva i fent gestos de dolor. Em confessa que ve d’un partit de pàdel, i entenc que, com anys enrere als camps, ara ho dóna tot a les pistes. Nascut a Bilbao el 1962, curiosament un 11 de setembre, de Julio Salinas sembla que ja se n’ha dit tot, però ell mostra l’entusiasme natural d’una primera entrevista. Per trencar el gel, li confesso que segurament és el primer nom de futbolista que vaig aprendre perquè un dia, quan era jo molt petit, el meu pare me’n va fer una caricatura a la pissarra de la meva habitació, quan l’acabava de fitxar el Barça. Riem. Diu que s’anima a respondre en català, “que així vaig practicant”.

Per Àngel Bravo
Juliol 2018

Julio, per què el futbol?
Perquè és l’unic que hi havia. Ara qualsevol nen té moltes coses i esports per triar, pots triar esquí, pàdel, golf… Abans no hi havia res, al pati hi havia una pilota per jugar tots. El meu barri de Bilbao ara està tot edificat, però abans tot era camp i estaves tot el dia al carrer, i era jugant a futbol. No hi havia mòbils ni res del que hi ha ara, i els pares no tenien por a deixar-nos fora. Si en aquella època hagués tingut l’electrònica, doncs potser no hauria jugat a futbol. Jo vaig passar una infància complicada, perquè vinc d’una família humil, la meva mare treballava netejant en un poliesportiu i el meu pare de conserge a un hotel. Vivia en un pis de 50 metres quatrats, un 5è sense ascensor, butano amunt, escombraries a baix. Eren altres temps. Els meus pares van fer un esforç gran perquè jo pogués estudiar en un col·legi de pagament, però jo era dolent estudiant, i quan vaig acabar 3r de BUP vaig tenir la sort que ma mare em va “endollar” al departament de comptabilitat del poliesportiu on treballava, en substitució d’un que havia marxat a la mili. Recordo que guanyava 23 mil pessetes, i pensava que era el rei del món. Amb 17 anys, i si em quedava fix me’n donaven 25 mil, era l’hòstia! Era com un sou de 2000 euros d’ara. Però llavors va tornar el de la mili i em van acomiadar, i jo amb unes llàgrimes… el món em queia a sobre. Però vaig tenir la sort que, la setmana següent, l’Athletic em va oferir la possibilitat d’entrenar matí i tarda, i jo, que no tenia res, vaig agafar l’única opció que tenia. L’any següent vaig passar al Bilbao Athletic, i això ja em donava un sou per poder pagar les meves coses. Igual que el meu germà, amb qui hem tingut vides paral·leles. Els dos vam començar a Lezama, amb 11 anys, així que vam recórrer totes les categories.

Pujant categories, per tant, arribes al primer equip, amb els darrers anys més gloriosos de l’Athletic Club de Bilbao.
Sí, jo vaig jugar-hi quatre temporades. Les dues primeres vam guanyar la lliga [1983 i 1984] i una copa [1984], i les altres dues vam quedar tercers. Quan hi vaig estar jo vaig tenir la sort de coincidir amb el millor equip de l’Athletic que he vist mai, i que avui dia seria impensable repetir, perquè el món del futbol ha canviat molt. Avui dia, el poder del Madrid i el Barça és tan superior que et guanyen 5-0. A la nostra època, un empat fora de casa era un bon resultat! A més, l’Athletic només pot agafar jugadors bascos, que és un hàndicap més que res perquè si en surt un de molt bo, te’l fitxa el Madrid o el Barça. És una guerra on tu vas amb ganivet i els altres amb armes químiques. Es pot tenir la sort de guanyar una Copa, però una lliga jo crec que és impensable.

Creus que s’ha recordat prou aquella proesa de l’Athletic Club?
No. Aquí per exemple a Barcelona em sento molt estimat, ho veus pel carrer. El Dream Team quedarà de per vida, i es veu amb els comentaris de la gent i els homenatges. A Bilbao no van fer ni el 25è aniversari… No parlo de mi, ja que d’aquella generació de fet jo n’era un reserva en un inici, però aquell equip amb Dani, Sarabia, Argote, Urquiaga, De la Fuente, Liceranzu, Goiko, Urtubi, De Andrés, Gallego, i Zubizarreta de porter, és un equip que la gent se sap de memòria, i jo crec que haurien de tenir un reconeixement. I a més et diré una cosa: no hi ha ni gent treballant al club que pugui donar la seva visió. Crec que ha faltat una mica de tacte.

Després vas volar a Madrid per jugar amb l’Atlético (1986) i volaren també les crítiques. Com valores ara aquella allau de comentaris?
Jo he rebut crítiques tota la meva vida! Ja a l’Athletic en vaig rebre moltes. Però aquí qui ho va passar pitjor va ser el meu germà, perquè ell es va quedar a l’Athletic. I els que estan al poder venen la idea equivocada, amb mentides. Se’m va vendre com un “pesetero”. Vaig marxar perquè en aquella època era internacional, amb Goikoetxea i Zubizarreta, i no és que volgués cobrar com Goiko, però tampoc ser el pitjor pagat de l’Athletic. Volia guanyar el que Urtubi, De Andrés o Gallego. I em van dir que no, que estava boig, i no em van deixar un altre camí. El meu germà ho va passar molt malament perquè eren tot crítiques. A més, quan marxaves, et donaven un quadre de Pitxitxi, i als 100 partits una insígnia d’or i brillants. Jo la vaig demanar i no me la van donar, i el meu germà es va emprenyar molt i, quan va fer la seva renovació, va exigir que em donessin el quadre i la insígnia! En fi, al blog ho intento explicar tot i desfer aquella imatge.

Arribes al Barça (1988), i què no s’ha dit ja del Dream Team. Amb visió fotoperiodística, amb quina imatge que et quedaries?.
Jo em quedaria, primer, amb el fet de formar part una mica de la història. Vaig arribar en un moment molt delicat en el que el Barça estava trencat per tots costats, i amb nosaltres es va construir el que jo crec que és el Barça actual, un equip guanyador. La gent va canviar la seva mentalitat. Amb quina foto? La foto és la de la Copa d’Europa. Perquè no s’havia assolit mai, i a més a més ja s’havien perdut finals. Sempre dic el mateix, el Barça n’ha guanyat 5 però la que es recorda és la primera, el gol de Koeman a Wembley.

I Johan Cruyff.
Johan era el Julio Verne del futbol. Jo he tingut molts tècnics, i en principi dels millors del món. Però ell estava molt per davant, veia el futbol d’una altra manera, i va canviar fins i tot la manera de fer els entrenaments, molt més divertits i amb pilota. Abans era córrer, córrer i córrer, semblava que anaves a les Olimpíades!

Seguim: Depor, Sporting, una aventura de dos anys al Japó, i penges les bótes a l’Alabès amb 37 anys…
Ja venia retirat del Japó i amb la idea de deixar el futbol, però l’entrenador de l’Alabès em va dir que no tenien calers, que anaven últims, i que els fes el favor. I per sorpresa m’hi vaig trobar molt bé. A més, sempre he tingut la virtut de confiar amb mi mateix i creure que puc ser el millor en tot. Si jugo a pàdel amb Belasteguín, penso que el puc guanyar. Total, que em vaig veure el millor de l’equip i ens vam salvar del descens a l’últim partit! Vaig renovar un any més, i l’Alabès va acabar en places de Uefa i jo com a màxim golejador de l’equip, i encara podia haver continuat un any més! Si hagués anat amb un contracte de 3 milions d’euros, no m’acomiaden ni els GEOS! (riu).

Quan entro el teu nom a google, surt allò de: “ex-futbolista”. Com es viu el present amb aquesta etiqueta?
Et diré la veritat. No he tingut mai mono d’ex. Hi ha molta gent que agafa depressions, però ho he notat únicament a la butxaca! (riu). Al futbol t’arriben calers que no pots ni imaginar, i després veus que el món és diferent. Però pel que fa a jugar, no em va afectar. Tens una altra vida, dona i fills, i el futbol exigeix molt, molts viatges. Quan el deixes, hi ha tres camins: entrenador, secretari tècnic, o comentarista. Per entrenador i secretari tècnic, no em van trucar, així que quedava la tercera via, on sí que em van trucar. He treballat en televisió, diaris i ràdio, i he fet programes de tota mena, Mira Quién Baila, Operación Momotombo… No hi ha un programa que no hagi fet! I també faig conferències, així que tinc la sort de ser una persona que està entretinguda, perquè tinc feina, però alhora no tinc feina perquè tinc tot el temps del món. Tinc la sort de fer el que vull.

Has compartit camp amb grans cracks del futbol mundial. Ara quan vivim la gran dualitat Messi-Cristiano, creus que aquella època queda lluny?
Per mi, Maradona ha estat el més gran dels que he vist. Les èpoques no tenen res a veure, d’entrada perquè en aquella època “et mataven”. Ara no et poden tocar, tot està més professionalitzat, i ara a més hi ha el VAR, que era necessari. Messi en aquella època hagués passat pel “quiròfan” dues o tres vegades, perquè l’haguéssin caçat. I pel que fa a Cristiano i Messi, està clar que són els millors, amb dos estils totalment diferents. Tot i que per mi és molt millor Messi, perquè Messi és el 10 i el 9 junts. Ho fa tot. Agafa la pilota, fa assistències, marca gols. I Ronaldo és un 9, i com a 9 és el millor, perquè no hi ha cap que defineixi tan bé com ell. Els dos jugadors estan fent uns rècords que jo segurament no veuré en cap altre jugador.

Has jugat a la selecció d’Euskadi, vius aquí… Ets conscient perfectament de tot el que es respira políticament i socialment. Com ho vius?
Ho visc amb molta intranquil·litat. Jo vaig viure moments molt delicats, que et deien etarra quan sorties d’Euskadi. I ara a Catalunya evidentment és un cas completament diferent, però, per dir-ho d’alguna manera, l’objectiu polític que es busca és el mateix. És complicat quan veus que tens amics amb una situació fotuda, o amics d’amics que estan a la presó. Quina és la solució? La solució seria fàcil, anar a un referèndum i que la gent voti, però això no t’ho deixen fer. I un pacte fiscal ara ja queda curt per molta gent. Si fos polític, el primer que faria seria treure de la presó la gent empresonada, perquè crec que no té sentit i que és injust. I a més quan encara no hi ha un judici. I una vegada fora, igual que amb els presos etarres acostar-los a les presons dels seus llocs familiars, doncs obrir un diàleg i mirar formes de repartiment i encaix més just. Potser a Catalunya hi ha un 50/50 pel que fa a independència, però hi hauria un 90/10 en altres temes de millora del finançament. Això no vol dir que les altres comunitats no puguin demanar les seves millores, al contrari, però cadascú dins de les seves possibilitats. I després, en 5 o 10 anys, tornar a seure a la taula per valorar com es veuen les coses. Crec que si es fés això, molta gent no seria independentista. Però aquí entrem en la por de molts polítics a perdre vots i de seguir a la cadira, i per això és tan difícil.

Per tancar, anima’t a fer un pronòstic per aquest Mundial. Fem constar que fa pocs minuts que Alemanya s’ha acomiadat del campionat…
Això d’Alemanya ha estat un cop molt dur. Però fixa’t que els que guanyen el mundial, cauen a la primera volta del següent mundial! Jo aposto per una final Brasil-Espanya, perquè crec que tenen moltes possibilitats. També hi ha una selecció que m’ha sorprès que és Croàcia, i finalment vull veure si Bègica i Anglaterra fan un cop de puny sobre la taula.

Per Àngel Bravo

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter