Entrevista a Bruno Oro. Revista Acelobert

Bruno Oro: “L’humor és una medicina i una teràpia, és tan necessari com l’amor”

Per: María Jesús Mirón.-

Bruno Oro Pichot (Barcelona, 4 de juny de 1978), és un actor i cantant de mare catalana i pare napolità, i net d’una família d’artistes de l’Empordà, els Pichot. Va començar a estudiar Art Dramàtic a l’Institut del Teatre l’any 1996, i des de llavors no ha parat de treballar. El salt al gran públic el va fer amb les seves imitacions al “Polònia” de TV3, on va estar des del 2005 al 2016. Des de fa uns mesos el podem veure a la sala 9 dels cinemes Bosque de Barcelona, on interpreta el monòleg “AI, AI, AI”, sota la direcció d’Alejo Levis. Ha tingut un gran èxit des de la seva estrena, i per aquest motiu s’ha anat prorrogat, però ara ja té una data final, improrrogable: el proper 23 de març.

Què li diem a qui encara no hagi anat a veure “AI, AI, AI”?  

Que si ve hi trobarà molta comèdia i una paròdia del món en el que vivim, a través també d’una hipòtesi, que és què passaria si hi hagués un Bruno Oro clonat per la intel·ligència artificial, què passaria si, en aquest món on se’ns està abocant el súmmum de la tecnologia, hi hagués un còmic, un clon, que aprengués totes les meves virtuts i em superés.

I com és aquest Bruno Oro creat per la intel·ligència artificial?

És un Bruno que no en sap gaire quan comença, que no té dots de còmic, però que, a poc a poc, va entenent de què riu el públic i què li fa gràcia. També, com té accés a Internet i a tots els meus vídeos i a tot el meu llenguatge, va aprenent a copiar-me i, al final, acaba tenint virtuts sobrehumanes.

Quina opinió tens de la intel·ligència artificial?

Ni m’espanta ni m’entusiasma. És a dir, jo crec que hem de ser cauts, com quan va néixer Internet, que molta gent es va posar les mans al cap. Hem de saber aprofitar la part positiva i també posar certs límits, sobretot en segons quins àmbits.

En el teu dia a dia fas ús d’aquest tipus d’eines?

Jo he començat a fer ús de la IA amb el show, amb el ChatGPT, que el fem servir en directe. És molt divertit, perquè la gent pot comparar una cançó que escric jo amb una cançó que escriu el ChatGPT, i cada dia és diferent. Ha estat la meva primera experiència amb la IA.

Entrevista a Bruno Oro. Revista Acelobert Barcelona

I quina valoració en fas?

Encara és irregular. En el món de l’art, i sobretot el de la comèdia, la IA està molt verda, encara és molt pueril, és molt innocent, i jo crec que encara estem lluny de tenir una IA realment potent en termes de comicitat. En altres camps, com la música o com l’art, està molt més evolucionada.

Viatgem en el temps i parlem-ne dels teus inicis en el món de l’espectacle.

Em vaig formar a l’Institut del Teatre, on vaig entrar l’any 1996. Aleshores, no hi havia tantes opcions com ara, que hi ha moltes acadèmies d’interpretació. Vaig començar fent teatre, vaig conèixer la Clara Segura de seguida, vam començar a crear les nostres obres i vaig desenvolupar una manera de fer molt autodidacta. Vaig aprendre a escriure els meus propis espectacles, i aleshores, quan ja vaig entrar a Polònia, em va donar molt reconeixement i molt nom. Des de llavors no he parat.

Vens d’una família d’artistes.

Els Pichot eren pintors, músics, escriptors… vaig criar-me en un món molt bohemi, en el qual l’art hi era molt present. Quan a la família vaig dir que volia ser actor ningú em va dir per què o no ho facis. A casa meva de seguida em van donar suport, em van ajudar i em van donar armes per fer-ho, perquè van veure que jo era un pallasso en potència, que tenia dots i que podia arribar a guanyar-me la vida així.

El 2000 et vas unir a l’equip del Minoria Absoluta, a RAC1.

Allà vaig aprendre molt. Va ser una bona escola per preparar els personatges per al Polònia. I conèixer el Toni Soler i el seu equip va ser fantàstic, perquè rèiem molt, ens ho passàvem molt bé, i eren molt generosos amb mi. Jo era com un nen mimat, que anava allà a aprendre i a riure. I fer ràdio és fantàstic, perquè és un mitjà fantàstic. Jo sempre dic que de gran vull fer ràdio, perquè és un mitjà que et dona molta llibertat, molta espontaneïtat. Pots improvisar, ningú et diu res, no has de repetir, i la veu és molt suggerent. I ara hi ha els podcasts, que estan tan de moda. Jo crec que la ràdio no es perdrà mai, com el teatre.

I d’allà vas fer el salt a programes d’imitacions a la tele.

Sí, al Polònia i al Crackòvia, i allà també, paral·lelament, vaig fer Vinagre, que és una sèrie de la qual estic molt orgullós, amb la Clara Segura. En el seu moment, a TV3, no va tenir molt èxit, però després per YouTube en va tenir molt. La gent jove se la va fer seva i encara ara hi ha nois i noies de 15 o 16 anys que no havien ni nascut quan la vam fer i que la miren per YouTube. Ara està a la plataforma “3Cat” i em fa molta il·lusió. Alguns dels personatges surten al “AI, AI, AI”, i la gent els reconeix i els celebra molt.

N’has fet moltes imitacions al llarg de la teva carrera. Hi ha algú que encara no coneguis i et faci especial il·lusió?

No les he comptades mai, però en porto moltes desenes. M’agradaria conèixer, per exemple, el Joaquín Sabina, o el Bad Bunny, per veure com és. M’agradaria conèixer músics en general, perquè la música m’apassiona i segur que m’entendria amb algun músic, com la Rosalia.

La música, una altra de les teves passions.

Sí, la música m’encanta, aquí al show l’utilitzo molt, toco el piano en directe i canto. És un art que es complementa molt amb el que faig i que sempre que puc l’utilitzo en directe. I crec que la música es complementa molt bé amb l’humor. Té un element humorístic que funciona molt bé en directe. Jo sempre he viscut una relació d’amor-odi amb la música, mai m’he guanyat la vida com a músic perquè he tingut molt èxit com a actor i la música no m’ha funcionat, però alhora m’agrada tant que no deixaré mai de fer música. I la prova és que en aquest show, sempre que puc, hi fico música. Però és veritat que guanyar-te la vida com a músic avui en dia és molt difícil fins i tot per als músics més bons.

També has fet cinema.

A banda de ràdio i televisió, també he fet cinema, però ara cada cop estic més ficat en els meus shows i també em dona molta llibertat poder escriure jo el que vull, el que vull expressar i del que em vull riure. M’encantaria fer cine i tele, però ara mateix aquest show requereix molta energia, i la veritat és que està bé que la posi aquí, perquè estic una hora i vint sense parar, el dissabte faig dues funcions… necessito energia per estar aquí. M’agradaria portar-lo de gira per Madrid, per Catalunya, per Espanya. No m’agrada fer grans plans, quan vagin sorgint.

Què és per a tu l’humor?

L’humor és una medicina, és una teràpia. És tan necessari com l’amor. Jo dic que hi ha dues coses, humor i amor, perquè la gent necessita riure. La vida és molt dura sense riure. Jo noto que quan entra la gent fa una cara i quan surt en fa una altra. I això és molt bonic, és molt gratificant. És una petita teràpia que fem tots pel públic i jo també la faig, perquè quan jo acabo la funció soc més feliç d’haver fet riure.

Et vam entrevistar per l’Acelobert el 2015. En què has canviat des de llavors?

Sé més el que vull, soc més pacient. Soc igual d’ambiciós, però tinc més paciència i més perspectiva. El bo dels anys és que et donen una serenor que la joventut no sempre te la dona. Jo sempre dic que no tornaria enrere perquè ara, amb 45 anys, estic molt tranquil. Sé el que m’agrada, sé el que vull fer. I tinc projectes, però els tinc amb cariño, sense presses ni sense urgència. Em fan il·lusió i prou. I jo crec que soc millor persona. Va, vinga, m’atreveixo a dir-ho.

I quan no treballes què t’agrada fer?

M’agrada molt viatjar, m’agrada molt anar al mar, m’agrada llegir, m’agrada tocar, i m’agrada molt escriure. Ja he publicat tres llibres i espero publicar-ne algun altre aviat.

T’agrada viatjar. De fet, tu ets mig italià.

Vaig molt a Itàlia, tinc amics i tinc família. Itàlia és una passada de país, no te l’acabes. I anar a Roma de tant en tant i passejar per allà és una meravella.

Acelobert és una revista de proximitat a Barcelona que arriba als lectors a través de les botigues i serveis de barri. Quina opinió tens del comerç de proximitat?

Jo rarament compro a grans magatzems, perquè m’agrada la botiga i el contacte, m’agrada tocar la roba o el producte que compro. Soc molt de botigueta. Sempre dic que soc com un vellet perquè si m’he de comprar una camisa necessito emprovar-me-la, i si m’he de comprar una mandarina, també, tocar-la, veure-la i saber d’on ve, de quin hort. En aquest sentit he connectat moltíssim amb la protesta dels pagesos perquè hem de fer un esforç per comprar productes de quilòmetre zero. I en tots els sentits, també amb l’artesania, amb tot. Hem d’anar a la botiga petita. El món en el que vivim no va cap a aquesta direcció, però jo soc optimista perquè crec que hi haurà un retorn, i que ja està havent un retorn. Hi ha una consciència cap a aquest comerç de proximitat.

Ha estat un plaer passar una estona amb tu. Molta sort!

María Jesús Mirón