Cristina Genebat: “El meu feminisme passa per l’educació, per l’escolta, per fer demandes sense tenir por de fer-les…”

Per: Antonia Utrera.-

Cristina Genebat (Barcelona, 18-12-1976) és llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona i en Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra. L’hem vist en nombroses sèries de televisió, Ventdelplà, Majoria absoluta, la Riera, Infidels, Mar de fons, Com si fos ahir o Merlí, entre d’altres. I sobretot l’hem vist sobre els escenaris en una trentena d’obres com El curiós incident del gos a mitjanit (dirigida per Julio Manrique), Hedda Gabler (de David Selvas), Boscos (d’Oriol Broggi) o Les noies de Mossbank Road (de Sílvia Munt). També ha estrenat obres com a dramaturga, Santa Nit i E.V. A. I ha traduït obres de Molière, David Mamet, Neil Labute i Wadji Mouawad, entre d’altres.

Ara tenim oportunitat de veure-la de nou al Teatre Goya, amb La Trena, sota la direcció de Clara Segura i dues companyes més a l’escenari, la Marta Marco i la Carlota Olcina, una història de tres dones de cultures molt diferents amb un nexe en comú, l’anhel de llibertat.

La Trena, una història de superació …

La Trena ve del confinament, La Marta (Marco), la Clara (Segura) i jo vam fer juntes “Les noies de Mossbank Road” que va ser una funció molt bonica i molt especial per nosaltres i ens van quedar ganes de seguir i fer coses juntes. Llavors en el confinament ens vam llegir La Trena i ens vam trobar de nou just després de la pandèmia, sopàvem juntes i vam tenir aquesta visió de poder fer La Trena. L’any passat la vam estrenar, va ser molt exitosa, vam fer més de cinquanta bolos. I ara la tornem a fer aquí a Barcelona, al Teatre Goya, fins al 17 de març.

Tres dones de tres cultures molt diferents.

La Trena són tres dones a tres països diferents, la Smita que és a l’Índia, la Giulia que és a Sicília i la Sara que és a Montreal. Cadascuna es troba en una crisi brutal molt important. La Smita és una dalit, una intocable i vol que la seva filla vagi a l’escola. La Giulia s’ha de fer càrrec de sobte del negoci familiar sense estar preparada i la Sara que és advocada a un gabinet importantíssim a Montreal tirant endavant amb els seus tres fills ella sola i amb la situació d’enfrontar-se a un càncer de pit. Totes tres són una trena, estan lligades per un tema que no vull desvetllar, perquè perd la gràcia, s’ha de venir a veure-la. Jo soc la Sara, la Marta Marco és la Smita, i la Carlota Olcina és la Giulia. I la Clara Segura és la veu narradora, la veu de l’autora, i també la directora.

L’autora de “La Trena” us va venir a veure…

Si, la Laetitia Colombani, ens va venir a visitar i li va encantar la versió, va ser molt emocionant el dia que va venir, molt bonic. I ella es va emocionar molt perquè va dir que l’essència del que ella va escriure estava allà. Al final, la Trena és un best-seller mundial traduït a moltíssimes llengües.

Quines coses tenen en comú les tres?

Són dones i com a dones, la seva història és la que és, en part perquè són dones. El que li passa a cadascuna d’elles només li pot passar perquè es dona.

Més de 30 personatges, tot un repte…

Sí, és un joc teatral molt difícil, cadascuna fa molts personatges, són vint-i-sis escenes en les quals el joc d’entrar i sortir per nosaltres és un artefacte teatral molt potent i molt treballat. És un esforç gran.

Per què creus que agrada tant?

Connecta molt, amb molta gent, connecta molt amb les dones que al final són les grans consumidores de cultura i les grans consumidores de teatre. I arriba molt. Un dels dies més emocionants va ser la primera prèvia que vam fer després d’any i pico d’estar preparant això, parlant amb gent d’altres cultures, perquè ens poguéssim ajudar, etc. I arriba la primera prèvia i vam tenir tots els espectadors que es van posar drets per aplaudir, i nosaltres no podíem parar de plorar. És molt xulo perquè la gent viu una experiència, crec, bonica i catàrtica, i esperançadora…

Vas estudiar a l’Institut del Teatre. A quina edat vas pujar als escenaris?

Tenia vint-i-un anys, just quan vaig sortir de l’Institut del Teatre.

T’hem vist a moltes sèries de televisió, Ventdelplà, Com si fos ahir, Merlí, etc… Quina valoració fas?

Valoració positiva, estic molt contenta d’algunes intervencions perquè els papers eren xulos. Menys contenta d’algun altre perquè era potser menys interessant. La televisió és molt més tranquil que el teatre, no hi ha la pressió del directe, és una altra feina. Però jo sempre m’ho he passat força bé.

No has fet gaire cinema…

No s’ha donat l’ocasió, he fet sempre sobre tot teatre, és on he tingut més feina, però si un dia apareix un projecte xulo, evidentment que el faré, gaudeixo molt del cinema.

T’agradaria dirigir?

Encara no m’he posat, però ho faré, és el següent repte.

Has fet moltes traduccions i adaptacions d’obres. I també has escrit un llibre, “Som iguals o no?”

És un assaig, va haver-hi un moment que em vaig sentir interpel·lada per una onada a la qual em volia apuntar, que necessitava apuntar-me com a dona que es vol fer un lloc en el món i necessita veus de dones, autores, directores, però necessitava expressar-ho amb les meves paraules. No em podia sumar a determinats discursos, en tot cas necessitava ubicar-me. “Jo també vull participar, però vull participar conscientment. Vull agafar les regnes de la meva forma d’entendre el que està passant i el que necessitem. I quines són les demandes que hem de fer”. I quines són les demandes assertives que ens ajudaran com a dones.

Algunes no et servien…

Algunes no em servien. Que als noms dels carrers els posin noms de dones no em serveix tant com el fet de protegir a les mares que estan de baixa maternal o el lloc de treball de les dones quan es queden embarassades o la conciliació… tantíssimes altres coses, i evidentment la protecció de les persones desfavorides, mil coses… Necessitava buscar la meva manera d’expressar-ho. Al final llegint a una altra gent, me’m vaig adonar que al final totes volíem el mateix, simplement són maneres d’explicar-ho, llenguatges diferents per explicar la mateixa cosa, un mateix anhel, desig o necessitat.

Com a mare, que penses de l’educació als joves en el moment actual?

Això sol ja dona per escriure un llibre. M’interessa molt el tema, estic educant, jo mateixa tinc dues criatures. Crec que ens estem despertant del tema del perill de l’internet i les xarxes socials, cosa que em sembla molt interessant, s’estan veient les conseqüències, ara s’està veient que hi ha coses que s’han de frenar, sobretot l’ús de pantalles, la societat estressant i estressada que de vegades els hi donem, l’angoixa que generen les xarxes, tot i que són molt útils per altres coses. Crec que hem d’estar molt al cas, molt a sobre i li hem de donar molta importància com a societat. Després és molt més difícil resoldre els problemes que no pas preveure el que pot arribar a passar.

En alguna entrevista has dit, parlant de feminisme, que no cal enfadar-se per canviar les coses. A vegades, inevitablement, cal confrontació.

Jo soc una persona poc confrontativa, sempre crec primer en el diàleg, m’estimo més parlar i posar les coses sobre la taula i dir-ho tot, inclòs amb figures d’autoritat, intentar parlar, intentar dir: “ei, us adoneu que això no està anant bé?” Que pot haver-hi enfado, evidentment, tenim moltes raons per estar enfadades, però em sembla que l’enfado no és el lloc des d’on parlar i negociar. Perquè si tu vas enfadat, automàticament algú altre es posarà a la defensiva. Llavors per molt que per dins tinguis un enfado, crec que és interessant trobar els ponts primer, i dir “a veure, en què ens podem entendre? Que n’hi ha que podem fer per modificar-nos tots plegats i intentar sentir-nos una mica millor”. Hi ha una cosa molt important que és educar als nois també. És bàsic educar nois i noies, però molt important educar als nois. El patriarcat comença des de molt petits, des de molt joves, i és més difícil modificar quan tens cinquanta anys i t’han educat d’una determinada manera. Tot i que s’ha de fer, i s’ha de lluitar perquè els homes ho facin, però és bàsic també posar l’atenció en els joves, en els nens, i en els adolescents d’avui dia que creixen amb molta informació que no els hi va bé, així en general. Crec que el meu feminisme passa per l’educació, per l’escolta, per fer demandes sense tenir por de fer-les, passa per intentar focalitzar què ens interessa i què és el més important i lluitar fort i no deixar-nos trepitjar, però amb amor, que és des d’on fer les coses i fer els canvis, des de l’amor i l’escolta.

Què penses del comerç de proximitat?

Em sembla superbé, des de que n’he estat conscient intento en la mesura que puc, utilitzar-ho perquè crec que és una manera de protegir el medi ambient i crec que ens hem de conscienciar, tots plegats una miqueta.

Pròxims projectes?

Estic escrivint una dramatúrgia per una funció que es farà en principi l’any que ve al Teatre Lliure. Estic també treballant amb un guió d’una pel·lícula, que tampoc et puc dir més detalls. I com a actriu també tinc una cosa de teatre en aquesta dramatúrgia que faré la temporada que ve. I continuar fent La Trena que encara ens queda molta Trena durant aquest curs. També he fet la traducció d’una funció, que aquesta sí que es pot dir, que és “Tots Ocells”, de Wajdi Mouawad, que s’estrenarà al Teatre la Biblioteca de Catalunya durant el mes de juny, que dirigirà l’Oriol Broggi. I llarga vida a la Trena i intentar gaudir de cada cosa a cada moment.

Moltes gràcies, Cristina, i molta sort en tots els teus projectes presents i futurs!

Antonia Utrera