Entrevista a Abel Folk

Entrevista a Abel Folk

 

“Soc exponencialment més feliç com més felicitat hi ha al meu voltant”

Va començar a fer d’actor gràcies a haver vist Yerma i Divinas Palabras, de la Núria Espert, a qui encara admira profundament. Es considera una persona amb forts principis, que va dir no a Luís García Berlanga perquè no volia rodar amb una de les actrius que formava part del repartiment. És un enamorat del mar des de ben jove, quan ja es passejava en ‘golondrina’ pel port de Barcelona cada cop que necessitava airejar els pensaments. Confessa que no té vocació de director professional però que si hagués de triar una única feina a fer durant el que li queda de vida seria dirigir coses. Tot i que ja fantasia amb jubilar-se abans de ser vell per passar-se mesos fent tombs en vaixell i dedicar el temps a veure el món. Però abans no arribi aquest moment, la seva passió per la feina el manté dalt de l’escenari. Actualment, el trobareu al Poliorama amb El Llibertí i després tornarà amb Jane Eyre al Teatre Lliure.

Per Marta Codina
Maig 2018

Ha tornat El Lliberti amb el mateix director, el mateix vestuari i la mateixa escenografia que fa deu anys però amb diferents actors. Les possibles comparacions et creen una tensió afegida?
No, he fet altres funcions que ja havien interpretat grans actors però intento no pensar en això. Quan em proposen un paper, hi aporto la meva part i endavant. Quan les obres tenen potència, està molt bé que actors diferents les interpretin.

Tu havies vist El Llibertí de Ramon Madaula, que era qui interpretava abans el teu personatge?
Sí, el Ramon és amic i em va agradar molt el que feia. Guardo un record molt agradable del seu Llibertí, recordo sortir del teatre amb un somriure als llavis.

En aquell moment ja et vas plantejar interpretar en Diderot?
Vaig tenir una mica d’enveja, perquè era una funció que jo entenia bé i en Diderot era un tipus de personatge que m’agradava. Té humor sorneguer amb un punt de transcendent. Quan em van trucar no m’ho vaig pensar. Primer vaig preguntar si el Ramon no el volia fer, això sí. Però ell tenia altres projectes i jo encantat de la vida.

El teu personatge predica una llibertat que val per a ell però no per a la seva filla. Amb els teus fills també t’has trobat practicant una doble moral?
No d’una manera tan flagrant com a la funció però sí que he reaccionat de manera no confortable amb coses que, si m’hagués mirat a mi mateix amb uns anys menys, jo les feia així o pitjor. Intento no aplicar la doble moral, és un dels pitjors càstigs que té la nostra societat. Cal que siguem sincers amb nosaltres mateixos.

Tu et consideres sincer?
Sí, he passat per diferents èpoques però el millor camí que podem emprendre és el que ens porta cap a la felicitat, i tal i com diu Diderot, la felicitat només existeix quan estàs conforme amb el que ets i fas. Quan coneixes els teus límits és quan pots començar a arriscar.

Parles del camí cap a la felicitat. A tu què et fa feliç?
Doncs tenir una certa conformitat amb mi mateix. I soc exponencialment més feliç com més felicitat hi ha al meu voltant. Si estic envoltat de gent que està bé, jo estic bé.

Ets dels que necessita llegir les crítiques o prefereixes obviar-les?
Fa molt de temps que he deixat de llegir-les perquè m’afecten i no vull desestabilitzar-me. Jo demano sinceritat a la vida però als crítics no (riures). Les crítiques et poden fer parar boig.

Entrevista a Abel Folk

Entrevista a Abel Folk

Com a actor de films t’hem vist en múltiples registres però com a espectador, quin tipus de cinema tries tu?
M’agrada tot el bon cinema. Recentment ha mort Milos Forman, que va dirigir dues pel·lícules que em semblen increïbles, Algú va volar sobre el niu del cucut i Amadeus. Però em nego a triar un únic director, actor o film perquè n’hi ha molts que m’agraden.

En alguna ocasió has reconegut que ets un mitòman. A qui mitifiques?
He tingut la sort de conèixer a moltes persones a qui admirava, fins i tot de treballar amb elles com Julianne Moore, Vittorio Gassman o John Malkovich. Continuo considerant-los mites i segueixo molt enamorat d’ells. No és massa controlable això que em passa, m’enamoro de la gent profundament i això em genera un estat d’excitació.

Et defenses molt bé a la cuina. Què els cuinaries?
Ara mateix, unes galtes al forn, que em queden molt bones. Del que es menja es cria, i tenir galtes va bé.

Què t’estressa?
Potser no seria el què sinó el perquè. Jo he patit pànic i no ho desitjo a ningú. En una situació que tens controlada, de cop t’agafa un atac de pànic i es converteix en impossible. No té a veure amb estímuls externs, sinó amb tu mateix i això és molt difícil de gestionar.

Recordes algun d’aquests moments de pànic?
Quan vaig estrenar Guys and dolls, al Teatre Nacional. Vaig arribar a l’estrena terriblement estressat i deu minuts abans de començar em vaig col·lapsar. Però em va venir al cap la meva filla i la responsabilitat cap a ella em va tranquil·litzar. Hi ha gent que per relaxar-se pren fàrmacs, jo tinc la Maria.

La teva vida sempre ha estat lligada a l’esport. Et serveix també de vàlvula d’escapament?
Sí. Sempre he fet molta bicicleta, que va molt bé per pensar en llibertat. Tot i que ara també nedo molt, els meus fills m’han enredat per participar a la propera triatló de Barcelona.

A les sales de teatre s’ha notat l’abaixada de l’IVA?
No, això ha repercutit en els productors, no en el preu de l’entrada. L’assistència de públic té més a veure amb la política i l’educació que no pas amb el preu. El passat 27 de setembre jo actuava al Club Capitol amb un 75% d’ocupació. El 2 d’octubre, després del referèndum sobre la independència a Catalunya, vam baixar a un 30% que ja no vam remuntar.

Per què creus que la política condiciona tant?
És tan potent el que expliquen els informatius que la gent ha perdut l’interès per les altres coses. A més, no tenim un sistema educatiu que ensenyi a gaudir del creixement espiritual. La gent no va al teatre, no llegeix i només va al cinema a veure blockbusters. Tenim un teatre de qualitat equiparable a l’europeu però no n’hi ha prou, perquè al més mínim sotrac polític o si juga el barça, el teatre se’n va a norris.

Quina solució proposes?
Educar la gent per que vagi al teatre i engreixar una bona xarxa de distribució perquè si faig un espectacle tingui llocs on vendre’l. No necessito subvencions, és tirar els diners. El que necessito és poder vendre el producte que faig. Als polítics que conec els dic que cal invertir els diners en educar.

Creus en els polítics?
Sí, si no creguéssim en ells estaríem en una situació molt desesperada. N’hi ha que són uns delinqüents però em nego a pensar que tots ho són. Els electors hem de ser molt exigents amb els polítics perquè siguin honestos i eficaços, el problema és que no ho som perquè vivim en una societat dominada pels mitjans de comunicació, que no són objectius. La democràcia depèn de la opinió publica i la opinió publica depèn del coneixement. I si la informació ens arriba condicionada, segurament el que votem també està condicionat. Si fóssim una societat acostumada a llegir, a entendre, a pensar, això no passaria. No és fàcil condicionar la gent adulta però es fàcil condicionar la gent amb poca formació.

Marta Codina

 

Post a Comment