Xavier Ripoll: “La llibertat i la responsabilitat estan molt lligades”

Per: Antonia Utrera.-

Xavier Ripoll (23 de maig de 1971, Ripoll, Girona) treballa com a actor professional des de 1994 fins l’actualitat, amb més cinquanta muntatges d’autors, entre d’altres, Esther Vilar, Lluïsa Cunillé, Pirandello, Sagarra, Camus, Benet i Jornet, Sartre, García Lorca, Marguerite Duras, Shakespeare amb direccions, entre d’altres, de Ramon Simó, Mario Gas, Oriol Broggi, Pep Tosar, Sergi Belbel, Boris Rotenstein, Lurdes Barba, Magda Puyo o Carme Portacelli. Va cursar estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona aconseguint el premi extraordinari de la seva promoció.

Ens citem al Teatre La Biblioteca, per parlar de l’obra que acaben d’estrenar  “Els ulls de l’etern germà”  i per a conèixer-ho una mica més de prop. Em trobo amb una persona pròxima, amable, que ens rep amb un somriure d’orella a orella.  Hi ha màgia en el lloc i en la trobada, tot flueix,  com si ens coneguéssim de sempre.

Estem aquí, al Teatre La Biblioteca, m’agrada molt aquest lloc.

L’espai en sí ja és molt màgic…

 

Fins el 19 de març aquí, amb “Els ulls de l’etern germà”.

El títol és maco, eh?

Sí, molt! Aquesta obra es va estrenar just ara fa vint anys, així que és també una manera de celebrar els vint anys de la companyia La Perla 29.

Sí, es una obra que sempre els hi anava rondant perquè és la primera obra que van fer com a La Perla. Abans havien fet coses, però encara no tenien la companyia La Perla 29 i amb aquesta obra va ser quan es van constituir ja com a productora. Va ser la primera obra que vam fer i sempre deien que la tornarien a fer en algun moment… I mira, ja han passat vint anys i han considerat, suposo, que era una bona efemèride per recuperar-la. I clar, tenim molt bon record d’aquesta obra. I el repte era vint anys després com s’aguantaria això,  com seria vist pel públic d’avui.

I quina resposta esteu tenint?

Molt bona, és teatre de text, és com explicar una història, un contacontes. Llavors allà hi expliques una història com els antics contacontes orientals, sobretot una llegenda antiga, i et poses allà. I clar, hi ha també per part del públic un voler estar, voler escoltar, voler fer el viatge amb nosaltres. I aquest també és una mica el repte com a actor, que el públic vulgui estar amb tu i fer aquest viatge. Però clar, jo crec que vint anys enrere el públic i vint anys ara no sé si ha canviat també la percepció de la gent. Els aparells, les màquines… i tot això. Potser ara no estem tan acostumats a escoltar. Jo m’ho preguntava, però sembla que no, que encara, si més no, hi ha un sector de gent que té ganes d’escoltar històries i deixar-se portar.

Qui ve al teatre és perquè li agrada escoltar…

I el teatre permet fer coses que no es poden fer amb altres formats. Jo crec que encara és un reducte al teatre on la imaginació pot volar i la poesia… I que cada dia és diferent. Per això mateix, perquè el públic és diferent, tu estàs diferent, la relació amb el company que s’estableix… encara que siguin petites coses, cada dia és una aventura.

“Els ulls de l’etern germà”,  què ens podries explicar per als lectors que encara no han vingut a veure-la? 

Mira, lo més interessant d’aquest projecte són tres coses per a mi. Una és l’autor, l’ Stefan Zweig, que segurament no sortiria als catàlegs d’autors més importants del segle XX, però és un dels més llegits tant a la seva època com encara actualment. I precisament, em sembla que l’any passat o aquest any, queden els seus drets lliures. Per tant, segurament que hi haurà un al·luvió de traduccions, sempre ha estat molt llegit i encara ho és. I és un autor molt interessant perquè té biografies d’altres autors o personatges històrics. Té un llibre de memòries molt, molt interessant que es diu “El món d’ahir”, que és molt xulo, molt i molt intens, parla d’aquella època. I després té moltes novel·les, novel·les curtes que a la gent li arriben molt perquè en ser tan curtes, ell, la seva manera de treballar, era que es desprenia de tot el que li semblava superficial i anava al gra, i això ell creia que era el secret de per què interessava tant la seva obra a la gent. Però aquest és un punt. L’altre és l’obra aquesta de “Els ulls de l’etern germà”, que dintre de la seva producció és una obra especial. No és de les més conegudes per a la gent. És una obra especial perquè retrata això, un món antic, antic i oriental, dels antics contacontes dels temps del Buda. És la història d’un guerrer, diguem, el més important i més valent del regne que, en una batalla, sense voler i sense saber-ho, mata el seu germà. I a partir d’aquest fet concret i d’aquesta mirada, això li canvia totalment la vida i comença a replantejar-se coses i a fer un viatge que el portarà a desprendre’s de tot, de poder, de riquesa, de família, del que sigui, per intentar arribar a l’essència de l’existència, segons ell. Però clar, això és tot un viatge de vida. Porta tota la vida arribar a realitzar aquest viatge i arribar a una conclusió.

Jo vaig llegir que el personatge no volia tornar a viure aquesta acció de treure la llibertat a un altre, fins i tot, plantejar-se la inacció, i clar, això és impossible.

Perquè acaba descobrint que la inacció també és una acció, que el no actuar també representa unes conseqüències per algú o per alguna cosa, que és com allò de com “el aleteo de una mariposa provoca un tsunami” on no sé on… El no fer res en algun moment provocarà alguna cosa sense que tu vulguis.

O sigui, que aquesta no és la sortida. I segurament la comprensió, dic jo, que no he llegit l’obra ni us he vingut a veure encara, però m’imagino que també és adonar-se de que som éssers socials.

Curiosament, per la mateixa època que ell va escriure aquesta obra, un altre autor alemany també, que és el Hermann Hesse, escrivia el Siddharta, una obra que ha tingut molta ressò. Però clar, el Siddharta advoca per fugir d’aquesta societat que deies tu i buscar el misticisme o l’ascetisme, ell sol, apartat. En canvi, l’Zweig en aquesta obra arriba a la conclusió que això tampoc és la solució, que vivim en una comunitat i, per tant, ens hem d’inserir en aquesta comunitat. I arriba a la conclusió que el màxim coneixement que pots aspirar és a través del servei desinteressat. O sigui, tu fas un servei a algú o a la comunitat, però sense esperar res a canvi. I qualsevol petita acció és igual. Gran o petit, no hi ha diferència davant de l’Etern o de l’Absolut.

És com que l’acció no acaba en tu, sinó que acaba en un altre, no?

És la teva voluntat…

Posar-la al servei de l’altre.

Tota una tasca, però sense preguntar i sense esperar res. Això és una mica de saviesa també del Bhagavad Gita, que és un dels llibres sagrats de l’Índia d’on parteix jo crec, la idea d’escriure aquesta obra.

I la responsabilitat de les nostres accions també.

Sí, és una obra que permet com a excusa, a través d’això, permet parlar del poder, de les guerres, de la justícia, de la llibertat, de la família, i això, de la responsabilitat de les nostres accions o no accions. Jo crec que la llibertat i la responsabilitat estan molt lligades.

Quina resposta esteu rebent de la gent que ha vingut a veure-us? Com surt la gent?

Moltes vegades ens espera aquí la gent per dir-nos que moltes gràcies i que bé, i que ens ha arribat molt i que dona per reflexionar sobre tot. Es podria fer un col·loqui o un fòrum després de cada funció, sortirien temes perquè a través del viatge que fa “Virata”, aquest personatge, la gent en algun moment, en algun lloc, es col·loca també, perquè cadascú fa un viatge també a la seva vida com a persona, i això en algun moment li ressona una cosa o altra dins del seu viatge, i per això la gent té ganes a vegades d’agrair-te i tal. I també on ho notem molt és durant les funcions perquè és que hi ha molt de silenci i això dius, “és que la gent vol escoltar, vol estar allà… val, estan allà, estan amb nosaltres…” (riu).

I també que no és fàcil mantenir l’atenció del públic, és tot un art.

És tot un art, sobre tot perquè hi ha molts pocs elements.

Surts tu, l’Òscar Muñoz…  

L’Òscar Muñoz, que és actor, i un músic, el Marc Serra, que va acompanyant, va creant ambients…  perquè tots els ambients es creen a través de l’espai sonor o la música o de la il·luminació. Però tot lo altre és només la paraula, la paraula del text… has d’intentar amb la màxima netedat i precisió possible, traspassar la història com si fossis un mèdium: passa el text a través teu… cap a la gent.

Vas estudiar a l’Institut del Teatre… amb quina edat?

Vaig entrar a l’Institut amb vint-i-dos anys em sembla. Vaig descobrir el teatre una mica tard, ho vaig descobrir als setze anys o així, perquè a l’Institut la meva professora de literatura em va obligar a fer teatre.

Aquesta és la culpable!

Aquesta és la culpable autèntica, em va obligar a fer teatre. I vaig dir que no, que no, que no. I va dir que sí, que sí, que sí. I bé, amb això vaig començar a fer una obra allà, a l’Institut. I clar, no sé, alguna cosa em va passar, i a partir d’allà vaig començar a intentar fer cursos i coses. A part d’això vaig començar a estudiar a la universitat perquè alguna cosa s’havia de fer, tot i que jo als divuit anys no tenia ni idea de què volia fer amb la meva vida. Com tants altres, suposo.

Que vas estudiar?

Econòmiques, perquè dintre del que podia estudiar vaig pensar que seria la carrera que em deixaria més temps per llegir, que era el que m’interessava a mi en aquell moment, però al mateix temps anava fent teatre amb grups…

Companyies amateur?

Sí, i cursos aquí i allà quan podia, a Barcelona, i també vaig anar a Itàlia a fer una setmana de màscara neutra… I al final vaig dir: què estem fent? Vaig presentar-me a l’Institut del Teatre, vaig presentar-me a les proves i vaig entrar. Vaig engegar-ho tot lo altre…

I et vas entregar totalment al teatre, que era la teva vocació.

Vaig descobrir que era el que m’apassionava i a través de lo qual jo podia vehicular les meves emocions i el meu pensament

I a partir d’aquí ja no has deixat mai de fer teatre.

I de fet, quan estava estudiant a l’Institut ja vaig començar a treballar mentre estava estudiant.

Amb quina obra vas començar?

Vaig començar amb una cosa que es va fer a l’Artembrut, que ja no existeix, que es deia “Quan jo era petita” que dirigia la Tamzin Townsend. Després de seguida vaig fer “El Rei Joan” amb el Calixto Bieito i després “L’amfitrió”.

I ja no vas parar.

Això va ser al segle passat ja.

A més amb directors molt importants, el Calixto Bieito, l’Àlex Rigola,  l’Oriol Broggi…

Sí, per sort, he pogut treballar amb directors molt interessants i amb projectes també molt interessants.

Estàs content de la teva trajectòria i de tot el que has fet?

Sí, estic content, estic content de tot el que he fet perquè ho he triat d’alguna manera i això ja és molt.

Sí, poder escollir tu, oi? I poder treballar regularment, també.

Sí, sí, sobreviure d’això. Ja no dic viure, dic sobreviure, que ja és molt en aquesta professió a vegades.

A l’Institut del Teatre vas rebre el premi extraordinari de la teva promoció. Què vol dir, que eres el més aplicat?

Sí, suposo que era el més, però lo fort d’això és que t’havies de presentar a aquest premi, hi havies d’optar. I clar, jo estava molt desconnectat d’això i va venir un dels professors: “Escolta, hauries de presentar-te aquí”. I jo: “Vols dir? Jo ja estic mig fora, mig dins..” I bé, gràcies a ell em vaig presentar al premi aquest. L’únic premi que m’han donat mai, però allà està.

Com t’inspires per fer el teu treball, per aconseguir aquest silenci del públic quan estàs allà, a l’escenari? Com et connectes? Estava pensant en tot aquest treball intern que m’imagino que has de fer.

Intern i extern també. Jo crec que el cos també s’ha de col·locar…

“El text de l’obra el saps bé quan ja passa pel cos”

El cos?

De fet, jo considero que el text el saps bé quan ja passa pel cos. No només no és mental, sinó que passa pel cos. A mi m’ha passat a vegades a funcions que penso: ara no sé què cony he de dir, i surt sol perquè el cos té una memòria i ho sap. Per tant, has de mantenir el cos també despert, la ment i el cos desperts.

Quina recomanació li donaries als estudiants de teatre? Què els hi diries?

Que això és una carrera de fondo i que es vagin formant amb tranquil·litat i vagin fent tot el que puguin i estiguin actius, sobretot actius, amb tot el que puguin i que això és de llarg recorregut. És de fondo aquesta carrera. A vegades volem anar molt de pressa i tenir tot ja! i fer-ho tot, tot! I et pots cremar molt ràpid amb això.

Llavors una mica de tranquil·litat…

Formar-se amb tranquil·litat, provar, equivocar-se…

I una opció B per allò de que aquesta via és molt incerta?

Si algú ho té dins, ho farà igualment. Per això ja hi ha dues coses que no recomanaria jo mai a ningú, que és dedicar-se a ser actor i ser pare, això no ho recomanaria mai a ningú. Jo he caigut en les dues, però no ho recomanaria mai a ningú, perquè si algú té la necessitat d’alguna d’aquestes dues coses, ho farà li diguis tu el que li diguis. Passarà per davant, per sobre del que li diguin. Per tant…

I tu vas voler ser pare i ets pare…

Dues nenes, de dotze i sis anys.

I com ho combines això de ser pare i estar aquí treballant?

Fent equilibris, com tothom. I demanant ajudes i bé… Tenim un horari molt variable perquè a vegades assages pel matí, a vegades assages per la tarda. Ara sí, ara no. Ara estàs dos mesos molt intensius, després tens temps per dedica’ls-hi. És una aventura, però t’obre molt. Això que deies de buscar una altra opció a part d’això, doncs això és una altra opció! (riu).

Lo de ser pare…

Això ja t’obre molt el món i la ment cap a altres camps i relativitzes moltes coses.

Estàs content de ser pare?

És molt dur, però sí.

“M’agraden dues coses que són compatibles, llegir i passejar”

Quines són les teves aficions? Em sembla que t’agrada molt llegir.

M’agraden dues coses que són compatibles, llegir i passejar. Passejar, que és diferent de caminar. Passejar és la calma, observant i deixant-te “empapar” de les coses que passen al voltant. I a part d’això, amb un llibre a la mà. En qualsevol moment, parar-te, llegeixes una estona i segueixes.

Això és fluir…

Això és el que m’agrada fer quan no estic treballant. Ara perquè visc fora de Barcelona, però quan vivia a Barcelona m’agradava caminar molt per la ciutat i podia anar d’una punta a l’altra caminant. No tenia pressa per arribar a algun lloc. Sí, sí, ja arribaré, dues hores caminant. No passa res, ja arribaré.

Quin és l’últim llibre que estàs llegint?

Ara estic llegint un autor català precisament que es diu Vicenç Pagès Jordà. L’any passat em sembla que va morir, no massa gran, i té uns llibres molt, molt interessants. Té un estil molt peculiar, i m’agrada. És l’últim que he llegit, però sempre tinc allà, a la tauleta de nit, una vintena o trentena de llibres que m’estan esperant.

I potser comences un, ho deixes i comences un altre? o te l’acabes?

Jo soc d’acabar-los. Encara que em costi. Dic: ‘bueno, va’, li dono una oportunitat, sí, sí. Per a no acabar-m’ho ha de ser molt nefast…

I què t’agrada més, novel·la, poesia?

Majorment novel·la, però també poesia, assaig, i teatre! “por la parte que me toca” (riu), però sí, sí, sóc bastant eclèctic. M’agrada molt anar a les llibreries de segona mà i remenar llibres i llibres i trobar a vegades coses que ja no es troben a les botigues normals perquè estan descatalogades o són edicions més antigues o jo que sé. M’agrada molt això, una altra afició.

A part de “Els ulls de l’etern germà” l’obra en cartell al Teatre La Biblioteca, que està sent tot un èxit i que convidem als lectors a què la vinguin a veure, tens algun altre projecte en marxa?

Si, tenim en projecte fer gira d’aquesta obra i de les dues que he fet anteriorment.

Que vagi tot molt bé, moltes gràcies!

Antonia Utrera