Nesa Vidauzárraga: ““Jugar, sempre!, és molt important, crec que no ens n’hauríem d’oblidar”

Per: Antonia Utrera.-

Nesa Vidaurrázaga Rosell (25 /12/1977) va fer la carrera d’Interpretació a l’Institut del Teatre. És actriu de teatre, televisió i doblatge. L’any passat va quedar finalista com a millor actriu a la X Edició CENCOR per “La Senda” i també  va tenir nominacions a millor actriu per Crida’m (2022). En l’actualitat treballa com al “Polònia”, el programa de sàtira de TV3 i també la podem veure a la sèrie “Mira lo que has hecho” de Berto Romero a MovistarPlus.

Aquest mes en apropem a l’Aquitània Teatre per parlar amb la Nesa, i l’espectacle “M’agrada molt el que fas”, dirigit per l’Edu Pericas i que estarà en cartell fins al  pròxim 21 de maig.

 

Hola Nesa, “M’agrada molt el que fas”!

A mi també! (riu) M’agrada molt el que faig aquí. Adoro la meva feina. Sóc una dona molt feliç ara mateix. Ho puc dir amb la boca ben ampla, que habitualment estem acostumats a què la gent diu “bé, anar tirant”. No, no, jo estic molt bé, estic molt feliç, estic fent la feina que m’agrada. Estic dalt d’un escenari, que és el que he volgut sempre. Tinc uns companys que són meravellosos i ens ho estem passant super bé amb el “M’agrada molt el que fas”.

És el segon cop que es representa aquí, a Barcelona.

Exacte, el 2009 va ser la primera vegada, amb tota una companyia diferent formada pel Xavi Casan, la Roser Batalla, el Cesc Casanovas i la Mònica Pérez, que a més a més jo la vaig anar a veure el 2009 dues vegades, el Cesc és un molt bon amic meu i com a amiga i fan, doncs me n’hi vaig anar dos cops i tinc records.

Sou dues parelles, una que viu al camp i una altra a la ciutat.

Sí, jo soc la Cris, soc la parella del Santi, que és el Jordi Soriano. Som aquesta parella d’urbanites que un bon dia decidim anar a veure els nostres amics que s’han anat a viure al camp. Ells també eren de ciutat, eh? Podríem fins i tot posar com a situació el que pot haver passat després de la pandèmia, no? Que tantíssima gent, en veure’s tancada a la ciutat de cop i volta diuen “pel que pugui ser me’n vaig a viure al camp i poder obrir la finestra i mirar lluny”. I podria ser aquesta situació la d’aquesta parella que decideix marxar. I un bon dia, nosaltres, els anem a veure.

És una comèdia, feta per passar-s’ho molt bé.

Aquesta és la nostra principal raó de ser; que la gent s’ho passi molt bé, que la gent surti d’aquí contenta havent passat una bona estona i fins i tot ens ha passat i és molt bonic quan la gent t’espera fora i et diu “Hosti, gràcies, perquè avui havia tingut un mal dia i gràcies a això he estat capaç durant una horeta i mitja, d’oblidar-me’n i passar una bona estona”. Oxigenar-se una mica, això és meravellós.

Sí, una bona teràpia, anar al teatre…

Jo crec que sí. Jo crec que cura molts mals.

El teu personatge, una dona de ciutat que mira per sobre als que viuen al camp.

El personatge de la Cris també ha sigut tot un repte i tot un procés que crec que encara segueix viu. Les funcions, a mida d’anar-les fent, anem descobrint també coses noves. I amb el personatge de la Cris el que no volíem en aquesta nova versió era caure en el tòpic de la dona pija, altiva, irrespectuosa, o que es creu per damunt de…, aquesta cosa pedant, sinó que volíem donar-li un enfocament diferent a aquesta noia acostumada a viure sempre amb moltíssimes facilitats. Una dona de “família bien” que no ha conegut penúries, que no les ha passat canutes, que no ha hagut de patir absolutament mai res per una qüestió econòmica i que, per tant, se situa en una mena de món paral·lel, en una bombolla. Aleshores, peca d’aquesta innocència, perquè no ha tingut l’experiència, o bé perquè no li ha calgut o perquè no les ha viscut, no entén de determinades coses. Per tant, és una noia que la ironia o les segones intencions o els sarcasmes no els pilla. Ella és tal qual i tot el que li arriba ho creu. Per això ella queda una mica com fora de lloc.  Anem més per aquí. O almenys la intenció és aquesta.

 

Fugir dels extrems; o tot blanc o tot negre.

La “brocha gorda”, que es diu ara. Almenys nosaltres, creiem que és més interessant jugar-ho des d’aquí. Jo crec que l’aposta de l’Edu també, quan vam tornar a agafar el text va ser primer fer una bona neteja, una sacsejada, treure-li una mica de caspa al text antic, perquè hi ha moltes coses que ara ja ni es poden fer, ni es poden dir, afortunadament. I això també ens va fer adonar-nos que els personatges tenen moltes cares i que ni els que se suposa que són tan bons ho són tant,  ni els que són tan dolents ho són tant. Vull dir, que tots crec que som una mica tot, i que potser l’interessant és que el públic es pugui arribar a identificar amb els quatre en determinats moments.  Per això també vam voler que hi haguessin més matisos.

A París sembla que és tot un èxit.

Arrasen! a més, porten no sé quants anys en cartellera i a més a més, si no m’equivoco, amb la versió original.

Poseu sobre la taula el tema de la hipocresia a les relacions.

Sí, senyora, la hipocresia o segons com, aquesta fina línia entre la hipocresia i la cortesia. Això és el que estem dient constantment, fins a quin punt és hipocresia o fins a quin punt és una qüestió d’interès i/o fins a quin punt és aquesta cortesia de no vull ferir els sentiments de l’altra persona, no? Jo penso el que penso, però clar, no ho puc dir a “bocajarro”, perquè això, segons com fa mal i és mira de fer aquella mentida piadosa o de suavitzar-ho.

I tu com Nesa on et col·locaries? Dius les coses tal com raja…?

Jo agraeixo que la gent sigui sincera, evidentment, però que sigui curosa amb les paraules, o sigui no el “todo vale”. O allò de “es que yo soy sincero y lo tengo que decir tal com raja”. Has de tenir en compte també com envies el missatge. Jo sempre intento ser molt acurada en com dic les coses als altres, perquè m’agrada que ho facin amb mi. Per tant, és aquesta cosa recíproca. Però crec que m’he trobat amb tots els estadis. He pogut ser qualsevol dels quatre personatges al llarg de la meva vida, sinó mentiria. Vull dir, clar que n’he dit de mentides. Clar que he emmascarat la veritat, i he intentat evitar segons quines situacions, perquè tampoc m’agrada el conflicte, defujo de les situacions tenses, no m’agraden els marrons… llavors, una sortida airosa a vegades és “sí, sí, molt bé, adeu, i ja està”. Vull dir que clar que m’hi he trobat amb aquestes situacions.

Potser és una cosa inherent a l’ésser humà.

No ho sé. Jo crec que aquí tots fem el que podem. És una mica assaig i error també. Vull dir, que al llarg de la vida vas aprenent.

I a més el judici sobre els altres.

Sí, aquesta cosa del judici, que ara també estem molt acostumats, suposo que també arran de les xarxes socials, de què ara tothom ja pot dir el que vulgui, encara que tu no ho vulguis saber. Tothom es permet i té el dret d’opinar sobre qualsevol cosa i potser tu no vols que et diguin el que pensen. Vull dir, “no t’ho he demanat”. I el tema del judici és una cosa que jo també a vegades he de saber gestionar. Quan algú et jutja o et diu el que pensa i tu penses, “vale, gràcies, però ara mateix no em va bé o no m’interessava saber el que pensaves. Si et pregunto, llavors sí, però si no et pregunto deixa’m estar”.

Des de fa un any treballes també al “Polònia”, la sèrie de TV3…

Faig aquests papers així, puntuals i també el personatge de la regidora, que ha estat un regal meravellós. Però en realitat, si m’hi paro a pensar, en porto sis anys al Polònia. El que passa és que, sí, amiga, sí, porto sis anys al “Polònia”, perquè a més a més jo vaig entrar fent un càsting i allà he estat picant pedra durant molt de temps fent personatges anònims, la major part del temps, molt petitets. He fet de iaies, he fet tots els papers de l’auca fins que finalment, un bon dia, el Roger Rubio, el director, em proposa la possibilitat de fer aquest personatge de la regidora, que m’agrada molt de fer i que ha anat creixent i que no deixo de ser un Toni Soler en versió femenina, que és aquest pont directe entre els bojos que corren per allà i l’espectador. És el que pot apel·lar directament mirant a càmera i fent un…”huju”.  I això és molt divertit de fer. Soc molt feliç també treballant al “Polònia”.

Així que fa sis anys que estàs col·laborant allà, clar, com que us maquilleu tant, és molt difícil de reconèixer-vos.

Absolutament.

Com portes totes aquestes hores de maquillatge per poder imitar als personatges?

Jo he passat processos d’aquests i he de dir que ho visc amb molta fascinació, perquè crec que un dels eixos principals i importants al programa, a part dels guionistes, òbviament, és l’equip de maquillatge i perruqueria, que són, perdó, les “putes ames”. És una meravella el que fan. Llavors a mi em flipa molt quan em toca algun personatge d’aquests que dius “hòstia, això que m’han de carregar a la cara pot ser molt flipant”. M’he vist amb aspectes que ni jo mateixa em reconec, i és molt guai de veure com treballen. Són artistes, és molt heavy.

“no em considero imitadora, jo sóc juganera”

Tens molta facilitat per les imitacions…

Hòstia, em fa gràcia que m’ho diguis. Jo sempre m’he considerat… O sigui, a mi el tema de la imitació sempre m’ha fet molt de respecte. La cosa de la comèdia em neix com molt de dins per una qüestió vital, perquè tinc aquesta necessitat de comunicar-me amb el món així i d’expressar-me d’aquesta manera. Però el tema de la imitació em fa molt de respecte, em costa, el que passa és que li foto molt de morro. Jo crec que en el “Polònia” hi ha com dues grans branques o dues maneres d’interpretar personatges, una és aquells imitadors que ho fan molt clavat, que són tècnicament perfectes, com el Carlos Latre en el seu moment, o com el Pep Plaza ara mateix, o com el Xavi Espinosa, que són unes bèsties, allò que tanques els ulls i dius “ohhh l’estic sentint…”. I després hi ha aquest altre tipus d’actor o d’actriu que imita, però el que fa en realitat és a partir d’aquell personatge, o sigui, a partir d’aquella personalitat, crea un personatge,  crea una caricatura, que és una altra cosa. Jo vull tirar més cap allà perquè la imitació pura, tècnica i clavada, no la sé fer, però és que ni de conya, a mi no em surt, no em considero imitadora, jo sóc “juganera”.

Estàs també a la tercera temporada del “Mira lo que has hecho” amb el Berto Romero.

Quina canya! També va ser un regal de la vida preciós.

Com et sents en aquest moment?

A nivell vital em sento privilegiada, afortunada, com t’he dit abans, em sento feliç. Soc una dona de quaranta cinc anys, actriu catalana. No, no, ho he de dir com a titular, perquè poques podem dir, malauradament, que tinguem la fortuna de tenir feina, de treballar del que ens agrada. En aquest moment estic vivint un moment molt dolç a nivell professional. Jo fa que em dedico a això molts anys. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre amb els meus vint i pico d’anys, i no he començat a treballar d’una forma continuada i amb bones condicions fins fa un parell d’anys. Vaig ser mare i vaig tenir un parón també per la meva maternitat. I ara la vida m’està tornant algo meravellós, i és el poder dir que m’estic dedicant a la feina que més m’agrada i que no he d’estar fent altres coses, sinó que em puc dedicar a això i viure amb dignitat. És un gran privilegi.

L’any passat vas quedar com a finalista de la dècima edició del CENCOR.

Madre mía, ¡qué fuerte!. Vas veure les altres dues que hi havia? Molt fort. La Furiase i la Carmen Machi, érem tres fotos, la Machi, la Furiase i jo. Pero esto… ¡qué fuerte! Ja només per aquella foto. Ja està, “ya me puedo morir”, o sigui, ja està.

És part d’aquest moment tan dolç que estàs tenint…

Certament.

…de reconeixement de la teva feina, la teva trajectòria, que portes molts anys treballant i ja toca. El teu nom de Nesa, d’on ve?

Ve de Vanesa. No té cap secret. El que passa és que durant molts anys de la meva vida la gent em deia Vane, i amb Vane no m’hi sento, no m’hi sé trobar. Em diuen Vane i faig “no”. I vaig tenir una crisi amb 14, 15 anys amb la meva mare dient-li “mama, és que per què vas triar aquest nom, a mi no m’agrada, em vull canviar el nom”. I finalment vaig fer “espera un moment, Vanesa, Nesa, Nesa em mola, vale, Nesa”. I a partir d’aquí em faig dir Nesa i chimpún. A que mola?

Molt, està molt bé, té la seva gràcia.

Home, jo crec que una s’hi ha de trobar, s’hi ha de poder identificar amb el seu nom.

Pare basc i mare catalana.

No, pare català també! És que el Vidaurrázaga, vasco és, más vasco no puede ser. I a més a més, si no m’equivoco, ve de la zona de Bilbao perquè vam estar investigant el cognom. Però ve de moltes generacions enrere, i ha anat aguantant el temps i som tota una colla de Vidaurrázagas. De fet, en l’època de la migració de tants bascos als Estats Units, es veu que hi ha molts Vidaurrázagas a Mèxic. Mon pare era d’Aitona, de Lleida. O sigui, més català no pot ser.

També has creat la teva sèrie a “Youtube”.

Sí“En quarantena”!. L’has vist?

Sí! Potser tens ganes, inquietuds, en algun moment, de dirigir?

Ho he tastat una micona. Jo és que sóc molt respectuosa i llavors, és una feina que també em sembla realment complexa i se n’ha de saber. El que sí que m’agrada molt, com en el cas que comentaves de la sèrie “En quarantena”, és generar continguts, o sigui, inventar coses. Jo estic amb un home, amb un company, el Roger Julià, que és actor, director, creador. És una bèstia. A part, forma part de la companyia “Rhum” dels pallassos i n’ha fet moltes… va dirigir el Golfus de Roma. Ara dirigirà una altra cosa i som dues persones que tenim una manera d’entendre i de viure la comèdia, el teatre, que constantment estem generant coses i ens inventem coses.

Treure aquesta creativitat.

Sí. Inventar-nos coses. Això ens agrada molt.

I jugar.

I jugar, sempre!. Crec que és molt important, que no ens n’hauríem d’oblidar. De fet, és una pena quan arribem a l’edat adulta que ens anem oblidant d’això, i penso que és tan important seguir-ho fent, seguir mantenint això. Per això els actors, la gran majoria ens dediquem.

Per poder continuar jugant…

Jo crec que sí, que hem de seguir connectats amb aquesta part nostra, del nen o la nena que portem a dins. I no perdre mai aquesta manera de veure el món.

Ha estat un plaer Nesa, que vagi tot molt bé, molta sort!

Antonia Utrera