Candela Serrat: “Dintre o fora de les famílies, al final són elles, les dones, les que s’han menjat les coses, per criar uns fills o per portar la familia”

Per: Antonia Utrera.-

Candela Serrat Tiffón (Barcelona, 14 de novembre de 1986) és una actriu catalana coneguda pel gran públic per la seva participació en la sèrie de TVE “Seis hermanas”. És la filla menor del cantant Joan Manuel Serrat i de la

model de publicitat Candela Tiffón. Es va formar a l’escola teatral LAMDA de Londres i al Laboratorio William Layton de Madrid. Candela Serrat ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria artística al teatre treballant amb directors com Mario Gas, Francisco Vidal i Joan Ollé. El 2012, va aconseguir el seu primer paper a la televisió en la sèrie de TV3 La Riera, interpretant a Alba Comas. Entre 2015 i 2017 va protagonitzar la sèrie diària Seis hermanas, on va interpretar a Celia Silva. El 2017, va realitzar el seu primer llargmetratge protagonitzant la pel·lícula Yerma, adaptació de l’obra homònima de Federico García Lorca, dirigida per Emilio Ruiz Barrachina.

Ens trobem amb ella al Teatre Romea. Parlem de “La Isla del Aire”, l’obra en cartell fins al 14 de maig, dirigida per Mario Gas. Parlem de secrets i de mentides. I de la importància d’una comunicació sincera per poder obrir el cor, i transformar així aquestes situacions… De tot això parlem amb la Candela Serrat que ens rep amb un gran somriure ple de simpatia.

 

Nova proposta al Teatre Romea amb “La Isla del Aire”: cinc dones, tres generacions d’una mateixa família de dones.

Sí, l’àvia, les dues filles i les dues nétes.

I amb uns quants secrets…

Sí, sí, bé, és una família on s’ha creat una dinàmica des de fa temps de secretisme en alguns personatges, per no dir-ho en veu alta, i no fer-ho realitat. En altres, per una qüestió de privacitat. Però és una família que la seva dinàmica en general des de sempre ha sigut que cadascuna s’ho quedi per ella mateixa.

Secrets i també algunes de mentides…

Al final, quan hi ha tants de secrets, hi ha d’haver mentides, sinó és molt difícil tapar coses.

I la motxilla que significa portar aquests secrets que pesen tant.

I al final, com aquesta acumulació insana, diguéssim, de no comunicar-se, pràcticament, no és portable. Al final tot acaba caient pel seu propi pes.

És clar, i és alliberador de totes, perquè al final es tracta de començar a expressar-ho, que surtin totes aquestes coses.

Sí, treure-ho tot a fora. I sobretot, jo crec que, a més, que cadascuna tregui lo seu i se senti bé, és una manera de veure com les altres també ho aconsegueixen i és una comunitat entre totes el que fa que al final, jo crec, totes vegin una petita llum al final del túnel. Juntes.

És possible alliberar-se…

Sí, sí, com tot, és a base de comunicar-se.

És clar, s’obre una altra manera de relacionar se.

Més sana.

 És molt de les dones, portar aquests secrets de família…

Normalment dintre o fora de les famílies, al final són elles les que s’han menjat més les coses, per criar uns fills o per portar la família, o simplement per no molestar en alguns casos.

La falsa creença de millor callar, millor guardar-s’ho i no dir-ho…. A l’escenari amb la gran Núria Espert, ja havies estat treballant amb ella…

A “Incendis”.

I amb la Vicky Peña, la Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i tu. Quin bon elenc! Com està anant?

Molt bé. És família. Amb la Núria jo ja havia treballat, amb la Vicky, també, amb la Miranda, també, amb l’única persona amb la que no havia treballat és amb la Piula, amb la Teresa, però al final la vida ens ha ajuntat. La veritat és que ha facilitat molt la feina des d’un principi perquè s’ha creat aquesta comunitat d’aquestes cinc dones i una mica la confiança en poder llançar-te a la piscina en algo tan personal i tan íntim.

El teu personatge, la Inés,  que t’està aportant?

A mi la Inés m’agrada. En part per aquest silenci que ella s’ha creat com a mare, com a filla, com a germana. La Inés, de totes elles, representa el silenci del no vull molestar. Les altres tenen uns altres: una té el silenci pel dolor, l’altra el silenci per no voler enfrontar-se amb la realitat i no verbalitzar-ho. I crec que la Inés és la que més té aquest silenci de no voler molestar. És una persona que no té molt ben gestionada la seva autoestima. I és això que solem dir de, si tu no t’estimes a tu mateix, és molt difícil poder estimar també a la resta.

I ella no s’estima a si mateixa…

No, i no sap com gestionar-ho. Aleshores ella segueix cap endavant amb un camí que se li ha posat i arriba a un punt on no pot més, però tampoc sap com demanar ajuda. I m’agrada, en aquesta funció m’agrada la meva i m’agraden totes, perquè són cinc en aquesta funció. A la vida real esperem que no, però són dolors bastant quotidians. No són dolors que tu pots veure en una funció, no és una Fedra, no és una Medea, no són uns dolors èpics, històrics, sobre coses completament llunyanes. No és “Incendis”. Són dolors quotidians que tots hem pogut passar en algun moment. Va des del dolor més gran, que pot ser perdre un fill a un dolor més petit podríem dir com podria ser un divorci, potser, però són dolors quotidians i és impossible no relacionar-te amb elles i no tenir una absoluta empatia i una relació brutal amb cada una d’elles.

Llavors és fàcil identificar-se amb qualsevol personatge.

Absolutament. Pel que estan passant. Per una mare que es fa gran, per una filla que ja no hi és… hi ha moltes situacions ficades dintre d’aquesta família i jo crec que tots ens hi podem sentir relacionats perquè hi ha molts d’aquests dolors que al final seran inevitables en la vida de tothom, com és que un pare es faci gran. És que són coses senzilles. Però per aquesta mateixa raó de la senzillesa de la funció, també, no pots fer un drama èpic, no pots fer un melodrama brutal perquè la gent ho passa i ho viu cada dia, i  hem de seguir endavant i no aturar-nos i “regocijarnos” en la nostra pròpia tristesa constant. Lo bo d’aquesta funció és que no és només la teva pena, és la dels altres també, la de la resta d’elles, que és el bonic perquè tu no et quedis allà tancat amb el teu drama i amb la teva pena. És, què els hi passa a la resta, escoltar-les i intentar relativitzar i empatitzar.

És part de la vida. Com gestionar-ho per poder…

Seguir vivint.

I acompanyant-se en lloc de portar-ho en soledat, perquè en realitat el mal és portar aquest patiment en soledat.

Totalment. Sí, és una mica, la moral de la història jo crec que és aquesta, que per fi cinc dones que són família, que és que són sant de la sang i viuen juntes, però no s’han entès mai, no s’han comunicat i de cop és trencar amb aquesta dinàmica, per a partir d’allà, començar a sobreviure juntes.

I apareix l’àvia, la sàvia, l’àvia que diu “ens anem a l’illa”…

L’àvia té molt de recorregut perquè és la sàvia, però a la vegada també és una mica el punt de partida de tota aquesta dinàmica. I ja a partir d’ella surten les seves arrels, que són les filles i com les seves filles hereten aquesta dinàmica i a la vegada les nétes també ho fan.

Han reproduït el model.

I ara ella és la que vol trencar el model, però és difícil quan ho tens tan ficat per la sang.

I tu vols canviar-ho i allò ja està allà, ja està enfilat.

Ara clar, ella arriba ja al final de la vida i és com…

Vull canviar això, no? I com ho fas? Llavors la proposta d’ella és “ens n’anem juntes a descansar a una illa”

Elles tenen un punt de comunitat que és una illa que existeix a Menorca, que és l’illa del Aire.

Es diu així?

Sí, sí. La Isla del Aire. Existeix, està al sud-est de l’illa i és un lloc d’elles. L’àvia creu que serà el millor lloc per netejar. Aquesta família és una família de costa, de sal, de mar, de vent i jo crec que la idea de l’aire és una representació d’això que parlàvem. En el fons és un lloc d’on elles són. La sang que elles tenen  és d’allà.

És com anar a les arrels.

Una mica sí.

Per poder netejar i transformar.

I seguir cap endavant.

La teva popularitat va venir amb la sèrie “Seis hermanas”.

Bé, sobretot va ser el moment de més visibilitat.

Perquè ja portaves molt de temps treballant.

Sí, però al final tots tenim una tele, però no tots tenim un teatre, clar. És el punt de difusió més important, i vam estar molt de temps.

Amb la “La Riera” també…

A “La Riera” no recordo ni com em deia, mira el que et dic, perquè tothom em deia la nòvia del Nil.

Alba.

A “Seis hermanas” ja tenia una mica més d’identitat. Va funcionar molt bé. Va ser una sèrie que estava molt ben feta, amb molt de carinyo i amb una companyia molt bona, va ser una sèrie molt estimada. Van ser tres anys de la meva vida i jo passava més temps en un plató, perquè era una diària, del que podia passar a casa. I jo d’allà em vaig endur tot: em vaig endur els meus amics, em vaig endur el meu marit, em vaig endur molt de coneixements sobre una època. I gràcies a Déu, el meu personatge em va aportar moltíssim. Era un personatge molt literat i molt estudiós… Tot el que em vaig poder endur en aquell moment m’ho vaig endur.

Els teus referents com actors?

Uf! Difícil. Primer, perquè és molt difícil entre tota la gent excel·lent que hi ha a la nostra professió, és molt difícil. I què agafes? Agafes algú de fora? Agafes algú d’aquí? Agafes un home? Agafes una dona? . És molt complicat, puc tenir referents als que adoro des de fa molts anys o com pot ser la Núria o grans actrius a les que admiro des de petita, però també tinc referents que són més petites que jo. Si jo un dia veig que hi ha unes actrius súper vàlides, que de cop és això, que tenen deu anys menys que jo i no per això les deixo d’admirar més. Al final és la feina que faci cadascú. I jo vaig agafant d’aquí i d’allà i d’on puc i intentant… sobretot per mi és més que centrar-me en algú o amb algun projecte o en algo en concret, per a mi aquesta professió és tocar-ho tot, és mirar-ho tot, és poder ser capaç de no centrar-te i dir, “no, només els grans clàssics”. També em poden agradar els grans clàssics de tota la vida, puc veure una pel·lícula de terror que han estrenat fa dues setmanes a Sitges. O jo què sé.

Quan vas decidir ser actriu?

Tard, quan estava a la universitat. Jo vaig anar a la universitat a estudiar teatre perquè m’agradava anar al teatre, m’agradava escrit… Vaig anar a Londres perquè m’agradava el teatre anglès. Sóc molt partidària de què el que t’agradi ho vagis a estudiar on sigui. Vull dir, si m’hagués agradat fer biologia àrtica, doncs hagués intentat marxar a l’Àrtic. No ho sé. M’agradava molt el teatre clàssic anglès i me’n vaig anar a estudiar teatre clàssic anglès on jo creia que venia. Una vegada vaig acabar la universitat vaig pensar: “com puc gaudir més d’aquesta professió, del que m’agrada?”. I aquesta va ser una vessant que m’agrada. Avui en dia em segueixen agradant moltes coses. No les faig perquè no tinc temps ara mateix,  m’encantaria…. Hi ha moltes coses, des d’estudiar script a… em flipa la feina que fan els script o  direcció a regidories… Em fascina tot el que té a veure amb aquest món. El que passa és que jo pensava que jo sóc molt hiperactiva i amb la sed de coneixement que tinc, aquesta era potser la vessant amb la que podria tenir més llibertat sobre aquest tema.

T’agrada cantar.

R: Sí, m’agraden moltes coses. Per això és el que et dic. Jo tinc una set de coneixement fortota i tal qual em vaig fent gran cada vegada la tinc més, ho noto, tinc més necessitat de saber més coses sobre més coses que potser uns anys enrere no m’interessaven tant. I poc a poc, doncs això, van passant els anys com tu em deies abans, i què t’interessa d’aquest personatge? Doncs el més interessant dels personatges és que de cop d’aquí a un temps, em trobi amb un personatge que sigui completament diferent i poder dir: hala, què guapo. I ara vaig a centrar-me en això. I un dia, doncs un cantarà i serà molt guai i ens centrarem en cantar i un altre dia serà un parc temàtic i jo què sé.

Tens molta curiositat…

Sí, molta, jo el que no sé m’encanta saber-ho. No tinc cap dia de: “no, és que no sé i ni m’interessa”. No, no, tinc una necessitat constant, sobretot pel que parlàvem abans, perquè m’agrada dialogar, m’agrada tenir informació, tenir cartes, dialogar, aprendre.

Volies crear una família i ja la tens.

La tinc.

 Volies ser actriu i ets actriu. Un altre somni por cumplir?

Mira, amb el que tinc ara, no sàpigues el que em queda encara.   Ara tot just estic rascant només la punteta de l’iceberg del que m’agradaria fer amb la meva professió, imagina’t. Hi ha molt per fer, molt per viure, molt per tocar. Anem a centrar-nos en aquesta i en totes les peces.

Tens una nena petitona de 3 anys. Com ho portes?

Sí, ho portem com podem, els dos. Ell és molt bon pare, ens dediquem al mateix i aleshores els dos, sí, ho fem com podem des que va néixer. Anem treballant els dos i de moment cap problema. Ens apanyem molt bé.

Ets filla d’una persona molt estimada per milers i milers de persones. Això segur que ha sigut una cosa molt bona per a tu.

És un orgull, imagina’t. Si tu estimes el teu pare, i veure que tothom estima el teu pare. És preciós, una sensació fantàstica.

Potser en algun moment això mateix ha sigut una limitació o una dificultat?

No, mai ho he notat. Però perquè jo vaig marxar d’aquí molt joveneta. Vaig començar a treballar en un lloc on no hi havia referències i al final, la gent el que vol veure és si tu ets vàlid o no ets vàlid, i això es nota molt. A partir d’allà és molt difícil…  Aviam, gent així a tot arreu, hi ha de tot a tot arreu, però gràcies a deu no me’ls he trobat encara.

Jo crec que ni te’ls trobaràs.

No, ara ja no tindria sentit. Ara què fem? Tarde (riures).

Candela, moltíssims èxits. Tens algun projecte després d’aquesta obra?

Sí, és una coseta petita, però sí, tinc una cosa molt maca, petiteta.

Al teatre o a la televisió?

A la televisió, però petiteta i molt bé i molt a gust. De moment el que tenim és moltíssima gira amb “La isla del aire” i tenim un any fort.

Que vagi tot superbé, molts d’èxits i et seguim, des d’Acelobert seguim els teus passos…

Moltes gràcies.

 

Antonia Utrera