Míriam Iscla: “fer una aposta per la lluita col·lectiva, l’única cosa que ens pot ajudar a treure una mica el nas”
Per: Antonia Utrera
(Pineda de Mar, 1966). Va abandonar la carrera de Medicina per dedicar-se de ple al teatre. Va cofundar la companyia T de Teatre, de la qual va ser membre durant disset anys i amb la qual va assolir èxits teatrals amb Homes, Criatures i Petits contes misògins i també amb la comèdia de situació Jet Lag. El 2008, després de deixar la companyia va començar a treballar com a freelance participant en diferents projectes al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ha treballat també al Teatre Lliure sota les ordres de Lluís Pasqual i ha format part de diversos muntatges privats de l’escena catalana.
A la televisió ha fet personatges capitulars a diferents sèries, a banda d’interpretar el personatge de Diana durant sis temporades a Jet Lag. A part de treballar com a actriu en aquesta sèrie, va ser-ne coordinadora de guió, guionista i també en va dirigir deu capítols. El 2012 va rodar la minisèrie Olor de colònia, una producció de Diagonal TV i Televisió de Catalunya, basada en la novel·la homònima de Sílvia Alcàntara.
El 2022 va rebre el Premi Margarita Xirgu per “Crim i càstig” i “Les bones intencions”.
També ha format part del grup d’escriptores Germanes Quintana, amb les quals va col·laborar escrivint un conte dels llibres que publicaven a Editorial Columna.
Ens cita al barri de Gràcia, a l’emblemàtic Bar Virreina de la plaça Virreina, 1. Des del primer moment sento que serà fàcil parlar amb ella. Em trobo amb una dona molt propera, un esperit sensible i ferm alhora, que amablement comparteix amb tots nosaltres el seu pensar i el seu sentir. Parlem també del seu últim treball, Fitzroy, al teatre Borràs, que ja és tot un èxit.
“Fitzroy”, quatre escaladores en una situació límit, una muntanya a la Patagonia de 2.800 metres d’altitud.
No és que sigui una muntanya tan alta, l’únic que aquest últim tram, aquests nou-cents metres, són de granit pur i és una paret molt vertical on acostuma a haver-hi molt mal temps, amb el qual és molt perillós aquest últim tram. I a l’obra nosaltres estem en un lloc que està a dos mil dos-cents metres que es diu la “Silla de los Franceses”, que és com una petita sortida de la pedra on la gent s’espera allà a tenir una mica de bon temps per poder fer l’escalada real, la part última que és la més complicada.
Estareu al teatre Borràs durant tres mesos.
Sí, fins al 23 d’abril. És comèdia, encara que té moments d’emoció, però sí, hi ha un punt de comèdia sempre a sota, però tot és com molt de veritat, o sigui no és que fem una comèdia pels temes que es toquen i per la manera que es toquen hi ha molta energia que fa que en algun moment tot peti en un fet tan important com és fer l’últim cim. Tot i que hi ha una voluntat com a equip, hi ha coses que fan que en algun moment trontolli tot.
És quan surt el millor i el pitjor de cadascú…
La funció parla una mica d’això, del col·lectiu i la individualitat. La importància d’un equip per aconseguir fites. Durant una hora i mitja estem en temps real d’espera, el temps de la funció es el que dura tot el que passa allà. Té molts al·licients divertits i interessants…
Bé, el Jordi Galceran, l’autor de l’obra, ja ens té acostumats a aquests girs de sobte, que no t’esperes, mai és el que un es pensa… I el Sergi Belbel, dirigint l’espectacle.
Sí, aquests dos s’entenen molt bé. Són un tàndem. El Sergi dirigeix molt bé, és un gran jugador, i et fa jugar a dalt de l’escenari. I això és molt divertit.
De fet, tu ja has treballat amb ell anteriorment.
Vaig treballar amb ell quan estava a T de Teatre, també quan ell estava al Nacional, he treballat amb ell a la Beckett… He fet coses totes elles molt diferents. És un gran amic i un gran mentor a més a més.
Quatre escaladores, tu, la Sílvia Bel, la Sara Espígul i la Natalia Sánchez, quatre dones lluitadores… Rendir-se o lluitar?
Lluitar, clar.. Sí, sí!. Com diu una amiga meva, quan arribes a baix, no hi ha res, o sigui que tu dona un cop de peu i puja. I trobo que és una molt bona imatge…A baix l’únic que hi ha és terra, llavors, apreta el peu i torna a pujar. Crec que aquesta és una bona filosofia de vida.
I més en aquests moments de crisi, de situació límit que vivim ara, a nivell personal, social, a nivell mundial…
Absolutament, de desastre monumental. L’obra és una aposta per la lluita col·lectiva, les lluites individuals són una batalla que ens han guanyat els mandataris i poderosos d’arreu del món, que sempre aposten per l’individu perquè l’individu sol no pot fer res. I les col·lectivitats sí, i per tant està bé fer una aposta per la lluita col·lectiva. Jo penso que és l’única cosa que ens pot ajudar a treure una mica el nas, perquè estem en una situació molt lletja i difícil de veure una sortida, a nivell polític, a nivell social, econòmic… penso que tenim un moment molt difícil.
En els moments límits és on surt el pitjor, però també les millors respostes.
Sí, i a més a la funció també passa, en una situació límit surten coses, el millor i el pitjor. Aquesta sensació de “vull aconseguir això de manera individual o ho hem d’aconseguir totes juntes?” amb una pàtina de comèdia, però surten també aquests temes.
El teatre serveix també per reflexionar.
Si, serveix per a moltes coses… per pensar, per distreure’s, per riure, per plorar, serveix per parlar, per reflexionar idees, per compartir-les, per a tot. És un bé necessari.
A veure si ens escolten els de dalt.
Encara naveguem. Que La cultura és necessària encara no està interioritzat a nivell d’altes esferes, potser perquè no interessa.
El teatre ens ha acompanyat al llarg de la història.
Des dels segles dels segles, la gent es reunia al voltant del foc per explicar-se històries. I ara ho fem en una platea, però és el mateix, és explicar-te una història. Quan tu acompanyes al llit a les teves criatures i les expliques un conte, i els hi desenvolupes un món interior, una imaginació… tot això és necessari, és un creixement. I, per tant, aquest conte que expliques als petits, és el que al teatre expliques als adults i fas que per un moment viatgin i després si és el cas, reflexionin i es qüestionin.
I tot això compartint amb els altres.
Sí, són llocs col·lectius, llocs grupals. És molt xulo viatjar en grup, per als que ho fem i per als que ho viuen. El teatre no té sentit sense l’última peça que és l’espectador. I els que estem a dalt de l’escenari ens alimentem constantment del que està passant a la platea.
Per això cada dia és diferent encara que l’obra sigui la mateixa.
Sí, nosaltres no podem estar igual cada dia, no podem fer-ho igual, les persones no estem iguals cada dia.
I el públic tampoc, cada dia és diferent.
És que és únic cada nit.
La creativitat amb majúscules.
Una experiència única. A més hi ha una cosa que a mi m’agrada molt, i és que el teatre és com un pacte, això sí que és un pacte social!. Hi ha una gent que surt de casa seva, se’n va a un lloc, compra una entrada, seu en un lloc grupal, hi ha un lloc que es decideix que és un escenari, on surt una gent que fa veure que és un altre, i els de baix pacten que creuen que aquests són altres. O sigui, és un pacte constant, és màgic realment, és un joc, els de baix juguen a creure que és veritat, i els de dalt juguem a fer creure que allò és veritat. Pactem i juguem, i això és molt xulo.
Està clar que tu has nascut per aquest ofici… però tu vas estudiar medicina.
Sí, però jo feia teatre amateur des de molt petita. Estudiava medicina i els caps de setmana feia bolos. I al final vaig dir, necessito provar si això que em fa tan feliç, vull fer-ho o no…
I des de quina edat feies teatre?
Des dels tretze, al grup de teatre del meu poble, a Pineda de Mar. A més el meu pare va obrir una escola de teatre i jo vaig ser la seva primera alumna… si, el meu pare i la meva mare feien teatre amateur quan eren joves. Vaig entrar a l’Institut del Teatre i quan estava a tercer de medicina vaig decidir-me…
El teatre també sana…
I quan vaig sortir de l’Institut del Teatre vam fundar T de Teatre. Vaig estar disset anys, fins al 2008. Elles encara segueixen. Necessitava tenir altres experiències, amb altres persones, i no em puc queixar. És més dur ser freelance, però també el ventall és més gran.
Aquest 2022 ha estat un any de reconeixent per a tu, has rebut el premi Margarita Xirgu…
No he tingut premis al llarg de la meva trajectòria. Tampoc és el meu objectiu vital. Jo crec que els premis en general són una manera de parlar de l’ofici per els que ens dediquem, un altaveu perquè es parli del teatre en general. I realment el Premi Margarita Xirgu d’aquest 2022 va ser per a mi molt bonic, no sabia ni que estava nominada. Per a mi aquest premi és més un reconeixement a la meva carrera o a la meva trajectòria. I el més bonic és que és un premi amb nom femení per a les dones que escriuen la història del teatre català, i per tant quaranta-vuit anys de dones que han estat premiades, les dones que han anat fent aquest camí del teatre català.
A part d’actuar també has dirigit.
Vaig dirigir alguns capítols de “Jet Lag” i la veritat és que estic sempre buscant que dirigir, però he de trobar la peça. És un dels objectius. M’agrada ser actriu i m’agradaria també estar com a directora. Alguna cosa que jo senti que necessito explicar.
Vius al barri de Gràcia.
Si, ja fa més de vint anys que visc aquí, m’agrada molt.
I fas vida de barri? Saps que l’Acelobert és una revista de proximitat que es distribueix pels diferents barris de la ciutat.
Sí, m’agrada molt. I a més és tan necessari. Jo soc de poble, i m’agrada, anar a la botiga, el bon dia al veí… intentes fer vida de barri. Som animalets que necessitem seguretat i penso que el col·lectiu ens la dona. Ho necessitem. I hem d’entendre que s’ha d’anar al comerç local i que no podem permetre que se’ns prenguin la ciutat. Necessitem lloguers dignes, que la gent jove no hagi de marxar del seu barri. I necessitem el teixit veïnal.
Moltes gràcies, Míriam. Ens veiem al Teatre Borràs! I molta merda!
Antonia Utrera