The Feliuettes: “Nosaltres som punkies, no ens agrada ser políticament correctes”

Per: Antonia Utrera.-

Les cantactrius Maria Cirici, Laia Alsina Riera i Laura Pau, totes tres llicenciades en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre van coincidir treballant al musical “Nevares” al Teatre Grec i des d’aleshores no s’han separat ni per anar al lavabo. Al 2015, van estrenar l’espectacle The Feliuettes, amb dues temporades al Círcol Maldà, amb molt bona acollida de la crítica.

Ara ens sorprenen de nou amb “Amor a mort”, al Teatre Maldà. Fins allà ens apropem per parlar amb elles i que ens expliquin de primera mà com es que les muses de l’amor estan, tristes no, desesperades!

 

Acabeu d’estrenar “Amor a mort”!

Sí, fins el 24 de setembre, al Teatre Maldà.

I aquesta vegada, que ens haveu preparat?

En aquest cas, la directora és nova.  Sempre canviem la direcció. Nosaltres som la companyia fixa i comptem amb gent diferent a cada espectacle. Aquesta vegada la directora és la Eu Manzanares, que també té el seu caràcter i ens ha donat un caràcter diferent, potser. Però sempre hi ha riures, sempre hi ha una mica de crítica social, sempre hi ha moments per la reflexió en tots els nostres espectacles. I música!

Totes tres,  actrius i cantants.

Cantactrius, com deia la Núria Feliu.

Ella tenia tota una empenta i una força, va trencar motlles.  vosaltres també?

Amb el nostre estil.

Us dieu The Feliuettes per ella.

Sí, perquè pensàvem que era una persona que havia fet moltes coses per la música en català. Era una dona molt empoderada també, que va tirar endavant en una època que no era tan fàcil. L’admirem molt i per això vam decidir tornar a cantar les seves cançons. I per això el nostre primer espectacle recuperava cançons de la Núria Feliu i ens vam posar com a nom de companyia The Feliuettes. I a partir d’allà hem anat evolucionant i hem tocat altres temes,  hem contractat compositors, hem escrit nosaltres també lletres de cançons… Hem anat creixent, diguéssim.

La primera obra que vau fer com a grup era un homenatge a la nostra estimadíssima Nuria Feliu.

Sí, era una bogeria al voltant de la seva figura, més que un homenatge.

Una bogeria…

Però ella hi va formar part, ens va gravar una veu en off i ella hi sortia a l’espectacle.

També va venir a veure-us.

Tres vegades.

Us feu acompanyar per un músic, però no sempre és el mateix.

No, normalment havíem treballat amb el Gerard Sesé. I aquesta vegada el Gerard Sesé sí que ha composat algunes de les cançons que fem a l’espectacle, però el pianista és Modesto Lai.

El que no canvia és la força d’aquestes tres Feliuettes. Què podem esperar d’aquesta obra que estreneu “Amor a mort”?

• Doncs és una reflexió sobre l’amor des de molts punts de vista. A vegades quan pensem en l’amor, només pensem en l’amor romàntic. I en aquesta obra hem intentat parlar de molts tipus d’amor, reflexionar sobre com estimem avui en dia, si han canviat les maneres d’estimar…
• Sobre com ens estimem o no ens estimem a nosaltres mateixos.
• Sobre l’amor incondicional; si existeix, sobre l’amor a una persona que ja no hi és. Què en fas d’aquest amor? És a dir, moltes formes d’amor que la gent haurà de descobrir.
• En forma d’esquetxos i gags. Som tres muses, que per això anem vestides així. Tres muses que ja estem desencantades de l’amor perquè els humans no ho acaben de fer potser del tot bé, o s’equivoquen. Bé, són humans. I nosaltres estem aquí dient, “bé, ja no et puc inspirar més si continues fent això”.

 

Com a muses el vostre és inspirar els humans, però aquests humans estan molt perduts.

• Estan molt perduts.
• I llavors hi ha esquetxos diferents, cadascun estat escrit per algun dramaturg o dramaturga diferent, cançons… i tot això va fent l’obra.

És fàcil ser musa avui en dia?

• És molt complicat.
• És complicat perquè a vegades inspires a algú i aquest algú s’inspira malament i fa coses que dius ai ai ai…

Que important és la inspiració! Què dieu?

• Sí, sí, sí.
• Al final nosaltres que també hem escrit aquest espectacle, també hem necessitat inspiració per escriure. I l’hem trobat en la nostra vida, en les nostres experiències, i en nosaltres mateixes. Perquè nosaltres també escrivim coses, i els dramaturgs també parlen de la seva pròpia experiència, tant la que hem tingut com a solteres, com la que hem tingut tenint parella o no tenint-ne, o les pors, les inquietuds…
• Al final és un amor molt universal, però que parteix de lo particular que afecta tothom perquè tu has estimat, l’altre ha estimat. Tots intentem estimar, però bé, surt com surt.

I tots hi tenim experiència…

• Per això et sents identificat en aquest esquetx o en l’altre, o en el següent…
• Clar, per a totes les formes i també per a totes les edats.
• En alguns moments parlem de com les criatures aprenen què vol dir el rol de l’home i la dona en l’amor, per exemple, com ells juguen a imitar aquestes relacions de parella…
• La primera cançó veus créixer de nen a adolescent, i després a una persona més gran i tot el què vas fent durant tota la vida per a què t’estimin, en lloc de ser tal com ets… és a dir, com ens transformem per cridar l’atenció dels altres i per ser estimats i com ens costa tot això. I el preu que hem de pagar perquè ens estimin.

Normalment no ens mostrem tal com som, sinó que pensem: “Sent així em guanyaré el carinyo dels altres”.

• Exacte. I ens passa a totes les etapes de la vida. Des de quan ets petit, que vols agradar els teus pares i fer-ho bé perquè et diguin que ho has fet molt bé, a l’adolescència, amb el grup que estàs, doncs, que si he de fumar, doncs fumaré perquè m’estimin. Després, amb les relacions de parella, no em mostraré tal com soc, no mostraré les meves parts més fosques o el que sigui, o el meu cos potser l’amagaré perquè penso que si veuen com soc realment no m’estimaran.
• També parlem de l’amor propi, l’amor cap a tu mateix.
• L’amor propi o la baixa autoestima.

Volem fer moltes coses per als altres, però què passa amb l’amor a un mateix?

Exacte.

Com és això d’estimar-se a un mateix, oi?

Aquesta pregunta la fem.

Com feu The Feliuettes per posar-vos d’acord?

• Fem una pluja d’idees abans de començar el següent espectacle i veiem de què ens ve de gust parlar.
• Per exemple, a “Akelarre”, el nostre anterior espectacle, vam parlar de coses que ens afectan com a dones pel fet de ser dones. I va sortir doncs això, “Akelarre”. I en aquest és, bé, l’amor, però l’amor… Què és l’amor? Quins tipus d’amor? I vam fer la pluja d’idees, llavors vam encarregar aquestes idees a diferents dramaturgs i dramaturgues, i algunes ja les vam escriure directament nosaltres. I la Eu Manzanares, que és la directora i dramaturga, ha acabat de fer una miqueta el dibuix general.

Com us vau conèixer?

• Les tres sortim de l’Institut del Teatre.
• Ens coneixíem potser de vista una mica i tal, però va ser fent un espectacle al Teatre Grec, que es deia “Nevares”, i allà vam començar a veure que ens enteníem bé, sobretot com a amigues.

I us unia aquesta estima per la Núria Feliu.

• I el sentit de l’humor, també, el sentit de l’humor t’uneix molt.
• I vam descobrir una cosa, les nostres mesures, per exemple, 1,60m, 1,70m i 1,80m. I que una rossa i l’altra… és molt absurd, però que també ens complementem físicament.

Això no és intencionat?

No, jo no m’he tallat les cames. Ja era així…(riu)

Em referia al cabell! rosa, castany i pèl-roja…! 

• I també el nivell de veus, són tres veus molt diferents quan cantem solistes, però quan cantem les tres alhora empasten molt bé, i això ho vam descobrir una mica de casualitat. Ens vam posar a cantar i vam dir, ostres!…
• …que hi ha una tessitura molt greu, una bastant aguda, una intermitja. I que ningú s’ha de traslladar gaire de la seva… Realment ens complementem.

És fantàstic. Porteu juntes des de quan?

Des del 2015.

Parlem una miqueta de cadascuna, tu ets la MARIA CIRICI. Vas estudiar a l’Institut del Teatre, i després vas fer formació musical.

Si, he estudiat música també, he fet dansa, etc. Vaig començar a treballar  amb l’Àngel Llàcer, amb un musical, el “Gerónimo Stilton”, amb el que vam estar tres anys fent temporades i gires. I amb el Mario Gas he fet diversos espectacles,  molts.

 

I vas estudiar al Conservatori del Liceu.

Si, i el cant l’he fet al Taller de Músics. Vaig acabar l’institut que era de ciències, a l’institut de secundària, i vaig començar a estudiar física. Però llavors em va agafar justament el Mario Gas per fer un espectacle. Als 18 anys estava jo al Grec, res, deia tres frases, però ja vaig dir ostres, m’agrada més això. I havia d’anar a la universitat a fer Física, al matí, i era una contradicció molt gran, i l’any següent ja vaig entrar a l’Institut del Teatre i ja va anar tot rodat. La Física estava molt bé, però és que era una cosa o l’altra. Va pesar més el teatre.

 

Parlem ara amb la LAIA ALSINA RIERA. Et vas formar també a l’Institut del Teatre. I vas ser codirectora de la companyia La Reial.

Sí, i vaig treballar a la companyia La Reial, que va durar uns quants anys… I després va anar sortint una mica The Feliuettes. També he treballat en diferents muntatges, “Pel davant i pel darrere”. L’any passat “Macbeth” al Teatre Nacional del Ramon Simó, “Monólogos de la vagina”…

I com va ser això de dedicar-te al teatre?

Doncs una mica igual. Sí, perquè també vaig acabar el COU, la selectivitat i tot això. Estava una mica que no sabia ben bé què fer. Vaig començar Psicologia, però ja estava fent teatre i em va pesar més el teatre que continuar la carrera, i em vaig quedar aquí. També estava fent piano, però piano m’havia de posar molt més de debò si volia continuar la carrera i al final va pesar el teatre per damunt de tot.

Parlem ara amb la LAURA PAU, ets la més joveneta de les tres.

Soc una miqueta més jove, no gaire, però una miqueta. Vaig estudiar també a l’Institut del Teatre. I formo part de la companyia Els Pirates Teatre, aquí al Teatre Maldà, porto tota la vida en aquesta companyia.

Quants anys tenies, Laura, quan vas pujar professionalment per primera vegada a un escenari?

El primer cop que vaig cobrar alguna cosa per pujar a l’escenari, crec que va ser amb 18 o 19 anys amb Els Pirates Teatre.

Estaves estudiant periodisme i vas dir…

Vaig dir, no! perquè vaig entrar a Periodisme el setembre i el mateix setembre vaig fer la primera obra amb els Pirates. Eren unes substitucions i llavors ja cada cop estava més ficada amb el tema del teatre i el periodisme cada cop m’interessava menys, tot i que m’agrada molt preguntar i m’agrada escriure, però al final el teatre va pesar més.

Totes tres teniu formació musical.

• Si, i això també crec que suma molt als espectacles.
• També hi ha un tema de ritme que amb la comèdia, per exemple, és super important, i l’escolta, que musicalment també és d’escoltar molt els teus companys per a no entrar fora de tempo, fora de lloc, o moltes coses que les fem alhora. Crec que tot…

I el sentit de l’humor.

• A nosaltres ens agradava molt Monty Python, Little Britain, aquest tipus d’humor anglès, que alhora és molt precís. No és un humor així de fer riures per fer riures, sinó que és matemàtic, gairebé. És una qüestió de ritme i és una qüestió també bastant punky, que nosaltres som punkies, no ens agrada ser políticament correctes i en això coincidim les tres.
• I, clar, també tres dones fent humor, i a més a més un humor una mica irreverent, ja és una cosa que no t’acabes de trobar a l’escena catalana, perquè normalment són els homes els que han fet riure i les senyores eren les “azafatas”. Ara està canviant tot això bastant, però el 2015 encara hi havia menys còmiques o actrius còmiques i això també crec que és un plus d’atrevir-nos a fer el pallasso i riure’ns de nosaltres, també.

Sí, potser el vostre èxit és justament aquest, l’originalitat i….

…el gamberrisme!

Gamberrisme bonic! Fareu gira de “Amor a mort”?

En principi, a partir de gener. I després tenim un altre, l’homenatge a la Núria Feliu que estem de gira i anem als pobles. Un espectacle que es diu “Ja us he reconegut”.

“Ja us he reconegut”?

• Sí, però aquest ja està fet, i és portar-lo de gira. El tenim sempre en cartera i és un espectacle que cantem, és més aviat un concert, però amb molts personatges que van sortint, molt divertit, passen moltes coses.
• Aquest pels mercats aniria molt bé.

Pels mercats?

• Sí, sí, perquè és el nostre públic potent.
• I no és teatral, no cal una il·luminació. Saps? És més concert.
• Sí, festa major i coses així. Una cosa més festiva.

 

Una paraula per definir a la Núria Feliu, el que més us agradi d’ella.

• Valenta.

La Maria diu valenta.

• Jo anava a dir atreviment, també.

La Laia diu atreviment, atrevida. I la Laura?

• Jo diria poderosa.

Acabeu de definir a The Feliuettes: valentes, atrevides i poderoses! Que vagi tot molt bé. Moltíssimes gràcies per la vostra atenció.

• Gràcies a vosaltres.