Biel Duran: “Si no hagués sigut casteller, no seria actor”

Per: Antonia Utrera.-

Biel Duran i Pascual (Gelida, Alt Penedès, 4 de maig del 1984) és un popular actor de cinema, de sèries de televisió i de teatre. Va ser enxaneta de la colla castellera dels Minyons de Terrassa i això li va permetre amb vuit anys debutar a la pel·lícula de temàtica castellera La teta i la lluna (1994), de Bigas Luna. Dos anys després va ser escollit per fer el paper de Toni Castro a la sèrie de TV3 “Nissaga de Poder”. Va estar nominat el 2002 al Goya al millor actor revelació per “Más pena que gloria” i guardonat amb el premi de millor interpretació masculina al Festival de Cinema de Màlaga. Va estudiar Filosofia i també Educació Social. En l’actualitat ho podem veure a la sèrie de televisió “Com si fos ahir” amb el personatge de Quique. I al teatre Poliorama a “The Party“ de Sally Potter, fins al 3 de desembre.

Ens apropem fins al teatre per entrevistar a l’actor Biel Duran. Tinc molta curiositat, una persona que ha estat molt famosa des de ben petit, i que ha crescut entre focus i escenaris. Després d’un canvi radical a la seva vida, es va allunyar totalment del món del teatre i la televisió, per tornar als escenaris tres anys després. Com va ser la seva experiència durant aquests anys que va treballar com a educador social amb infància i adolescència amb risc? El resultat d’aquest procés que és la seva vida: una persona amb molta fortalesa interna, un home senzill i honest, un home savi.  Lluny de perdre el timó, el va fer seu.

 

Esteu fins el 3 de desembre al Poliorama.

Sí, i després el que farem és una gira a partir del febrer, una gira collonuda per Catalunya.

Parlem d’questa obra tan divertida dirigida pel Sergi Belbel, “The party”, que acabeu d’estrenar.

Doncs mira, tenia moltes ganes de treballar amb el Sergi, perquè ell és un dels grans directors del país i fa molts anys que el seguim i veiem tot el que fa. I són obres que han sigut referència i que ens han inspirat a molts. I de cop i volta quan et toca treballar amb ell dius  hòstia, que bé, quina sort!. I a més a més, en una obra així! Jo no havia fet mai una comèdia d’aquestes característiques. Primer perquè és l’adaptació d’una pel·lícula, que això la fa una mica diferent. I després perquè té un to molt especial que va del vodevil polític al drama còmic. M’ho he pres una mica com anar a l’escola, aquesta obra, com un lloc on aprendre a fer coses diferents, un estil diferent de fer teatre.

 “La ficció serveix per alimentar una mica el “corazoncito” i per intentar entendre’ns una mica els uns als altres”

L’actitud de estar sempre aprenent…

Jo ho intento, la veritat, perquè sí, sí, hòsties, que hi ha tant per fer i tant per aprendre i que en el fons jo faig teatre recentment. No ha sigut el meu medi habitual. Jo vinc de la televisió i del cinema, més aviat. Per a mi, fer teatre ha sigut algo bastant recent. Encara que en els últims anys n’estic fent molt.

Es una comèdia.

Una comèdia, amb tocs molt àcids, amb tocs agres, amb tocs foscos. Una comèdia feta des de la tragèdia, des de la foscor, des de la tristesa. Els personatges estan desesperats. Absolutament desesperats.

Sobretot el teu…

El meu està desesperat, pobre. Sí, però hi estan en un pou tots aquests personatges. Són pura façana, però estan fets una merda per dintre i fan veure que són estupendos i esplèndids. Però rasques una miqueta i són una caixa buida. Gent que ho ha basat tot en l’aparença i que tenen unes contradiccions enormes. Les contradiccions que té tota la gent que està forrada de diners, però quan es posen malalts se’n van a la privada. I no paren de dir que la sanitat pública és…

meravellosa…

Aquesta contradicció com moltes altres que tenen. És un retrat d’aquestes contradiccions de la burgesia europea pijo progre, que van de moderns, però en el fons són tan conservadors com han sigut sempre. Sembla que et vulguin donar lliçons de moral amb el seu exemple i en realitat no saben gestionar la vida tan moderna que volen aparentar tenir. L’obra picoteja bastant, és veritat que no se centra en un tema i va a matar, sinó que és com una mena de picoteo de temes. Es parla de la inseminació artificial, la ciència i la maternitat, les relacions entre les persones del mateix sexe i les noves famílies.

De totes les obres que has fet, alguna que t’hagi marcat?

És molt difícil de respondre.  Jo estic molt agraït a “Ovelles” perquè “Ovelles” dins de la meva carrera, va ser una manera de re-entrar al teatre, d’aterrar en la comèdia, de descobrir un gènere i un codi que jo no havia fet, i potser et diria que “Ovelles”, perquè ho he fet amb la meva família, amb gent amb qui després hem muntat una productora i hem seguit treballant. Per mi és un abans i un després, “Ovelles”.

Després d’aquesta aturada que vas fer?

Vaig parar tres anys. I “Ovelles” va ser just l’inici després de l’aturada. Per a mi “Ovelles” va ser tornar a començar.

Va ser un moment de reflexió.

Sí, això ho he explicat algunes vegades. Va morir la meva germana en un moment determinat… Ella era molt jove i per a mi era un referent, una persona molt important, i per tant, jo vaig perdre algú puntal. No tenia valor de pujar als escenaris,  ni li trobava massa sentit, en realitat. Va ser com una pèrdua de sentit. Ja no de la vida, perquè si no… No vaig entrar en una depressió, però sí que en aquest ofici necessitava una energia que jo no tenia. Vaig aturar-me tres anys i com que havia estudiat Educació Social a la universitat, allò que els pares et diuen “estudia algo per lo que pugui ser”, doncs vaig fer Educació Social i em va anar bé perquè no tenia ganes d’exposar-me, no tenia ganes de fer teatre ni tele ni cine ni res…

I vas començar a fer treball social..

Sí, em vaig dedicar a treballar amb infància i adolescència amb risc, amb nanos tutelats per la Generalitat o amb recursos d’infància i adolescència de serveis socials. Vaig estar treballant a Càritas. I va ser un període molt interessant, un ofici que m’encanta i que és dificilíssim, i que no es valora gaire. Jo vaig estar rebent ofertes de feina durant aquell període, molt interessants algunes, i no ho volia, no ho volia. Jo volia seguir allà, volia acabar d’aprendre l’ofici, estava tranquil.

¿Vas pensar que no tornaries a treballar com a actor?

Va haver-hi un moment que vaig pensar, mira, és igual, no…

Final d’etapa…

Jo volia penjar les botes, no? D’alguna manera…

Be, és que vas començar molt jove, amb vuit anys!

Sí, exacte, segur, segur que era això, perquè quan tu comences de tan tan jove, al final és una inèrcia el que estàs fent,  perquè tu no has decidit molt conscientment dedicar-te a això. Normalment les persones ens dediquem a alguna cosa des d’una certa consciència que mai és total, perquè sempre hi ha una inconsciència, no? I no sabem massa bé per què decidim fer el que decidim fer i la vida ens va portant. Però jo sí que tenia la sensació que m’havia tocat fer un ofici.

T’havia tocat. No era una cosa escollida…

No. Jo havia començat a fer cinema amb el Bigas Luna amb 8 anys perquè un dia va aparèixer aquell senyor en un assaig de castells i em va dir “escolta, a tu m’agradaria veure’t per a una pel·lícula”. I dius “bueno”. Però jo això no ho vaig triar, això va passar per davant.

I els teus pares, que van dir?

Els meus pares em van dir frena, eh? Fes aquesta pel·lícula si vols, però para. Ja ho estudiaràs, quan siguis més gran ja faràs el que hagis de fer, però ara no cal que et fotis a ser actor. Ells volien que no em despistés del que era important realment, que era que estudiés. En realitat volien preservar la meva infància i la meva adolescència i no fer-me treballar. Els hi sabia molt de greu als meus pares, se sentien culpables. I era jo els que els arrossegava i els deia “que això ho vull fer”. I ells: “bueno”.

Quina va ser la teva experiència amb “La teta i la lluna”?

M’ho vaig prendre com un joc total i absolut perquè jo no sabia el que estava fent. Em fotia a fer una pel·lícula, però tampoc sabia ben bé què era fer una pel·lícula ni en què consistia aquest ofici.  Per tant, pera mi era com un joc que durava uns mesos.

Va ser una bona experiència per a tu?

Clar, jo em vaig enamorar perdudament del Bigas Luna. Vaig descobrir un senyor que era adorable, intel·ligentíssim, brillantíssim, que tenia un univers personal d’històries, de dibuixos, de poemes, de guions i de… Era un senyor interessantíssim. I em va fascinar ell, em va fascinar el cinema, la gent que feia el cinema i tot el que estava vinculat al cinema, els festivals, les estrenes, aprendre els textos, els rodatges, els professionals que formen part del cinema, jo flipava… Era un nen de poble, a més, no era un nen de ciutat sinó de poble. Per a mi, sortir del poble i trobar-me tot això era com “uala”.

 I tot això acompanyat dels estudis?

Sempre havia tingut. Posaven professors particulars i en cada projecte que tenia, ho intentàvem sempre, tenia un professor o una professora que m’acompanyava i estudiàvem tot el que no podia fer a l’escola.

 És una tradició familiar, lo de ser castellers?

Els meus pares estaven molt vinculats, de fet, com a membres fundadors d’una colla al meu poble, a Gelida, d’una colla petitona que als anys 80 es va fundar i tota la família hi anàvem. Llavors en un moment determinat vam decidir anar als “Minyons de Terrassa”, que era una colla molt més gran, molt més ambiciosa, volíem fer castells grossos. I una mica ens vam anar a “Minyons” perquè vèiem que teníem potencial per fer castells grossos. Jo era un nano que m’agradava pujar, m’ho passava bé, que era valent i decidit, i aleshores tenia com unes condicions per poder fer castells amb una colla gran. I ens en vam anar als “Minyons”, que en aquell moment era la colla, en aquests moments i ara, una de les colles principals i punteres del món casteller.

Eres “enxaneta” des de molt petit…

Bueno, mira, jo a Gelida vaig començar amb cinc o sis anys d’aixecador. D’aixecador són més petits. Llavors a partir dels vuit anys, nou, vaig fer d’enxaneta. Les enxanetes han de tenir les cames una mica més llargues que l’aixecador. Llavors has d’esperar-te una mica per fer d’enxaneta. Normalment el petit petit petit és el que va sota l’enxaneta, que és l’aixecador. Però sí, amb 6 anys ja feia d’aixecador. I sí, sí, una cosa que m’ha vingut també de tradició familiar.

I encara contínues?

No, és impossible. Els castells són ultra, ultra compromesos. O sigui, si fas castells, poques coses més pots fer. Vas tres dies a la setmana a assajar. El cap de setmana potser tens dos bolos, un dissabte i un diumenge. En el fons, gairebé són cinc dies a la setmana els dies d’època forta. I els assajos són hores. I és exigent, eh? Si estàs en una colla gran, no és anar a passar d’estona.

La colla castellera “Minyons de Terrassa” de les més importants..

Sí, els Minyons van trencar molts sostres. Eren els primers a fer els castells més difícils. Els primers castells de gamma extra els van fer ells, els primers castells de deu els van fer ells. O sigui, durant els últims anys han sigut una mica els que han obert les portes. Han trencat molts sostres del món casteller.

Podem dir que ser casteller et va canviar la vida.

Si no hagués sigut casteller, no seria actor.

Perquè Bigas Luna buscava una enxaneta per a la seva pel·lícula…

Sí, i és una bona idea, eh, en el fons, perquè ara ho penses i en el món “ casteller” els nens castellers són molt oberts i molt expansius i molt parlanxins. Estan envoltats de gent adulta tot el dia i es relacionen d’una manera molt transversal amb els adults. I a les colles castelleres són molta gent. Aleshores, els nanos castellers són molt protagonistes. De diferents edats i de procedències diferents, classes socials diferents. Són nanos que s’acostumen a relacionar-se de cop i volta, des de petits. I és habitual trobar-te molts enxanetes, aixecadors que xerren pels descosits, que tenen una xispa especial.

Sempre has continuat estudiant?

Sí, sempre he treballat i he estudiat. Sempre m’ha agradat estudiar. Vaig estudiar Filosofia, m’agradava molt. Vaig començar a estudiar Humanitats a la UAB. Hi havia una assignatura que es deia Filosofia i em deia: “hòstia, això m’encanta”. No vaig acabar Humanitats. Em vaig anar a la UA a fer Filosofia. Em flipava molt, anava a classe com a “hobby màxim” durant tots els anys de carrera. És que perdia el cul per anar a classe. Era molt, molt guai. Ara fa molts anys que no vaig a la universitat, però ho trobo molt a faltar.

El treball d’actor també ajuda a posar-se en el lloc de l’altre…

Tal qual. Jo havia fet teatre social amb nanos que estaven tutelats en uns centres de la DGAIA. I amb ells els hi feia tallers de teatre i, hòstia, els hi anava tan bé!. Era una manera de treballar l’empatia. Nanos que els hi costava molt, de cop i volta, ser empàtics, perquè tenen unes vides tan difícils, estan molt capficats en el seu problema i els hi costa molt entendre que conviuen amb nanos que també tenen problemes i també pateixen. I ens anava molt bé el teatre precisament perquè els nanos es poguessin posar en el lloc de l’altre.

Clar, per obrir la ment i sortir-se d’un mateix.

És com la gent que llegeix,  la gent que li agrada la literatura. Una de les coses boniques de la literatura és que et fiques a les vides de les altres persones i això crec que fa que la gent que llegeix pugui ser una mica més empàtica que la gent que passa absolutament d’entrar en històries de ficció. La ficció serveix per alimentar una mica el “corazoncito” i per intentar entendre’ns una mica els uns als altres.

T’agradaria dirigir.

M’agradaria molt, però m’ho prendré amb calma i quan tingui un text que m’agradi molt ho faré. Cada vegada en tinc més ganes. Tard o d’hora ho faré.

També t’agrada molt la música.

Una mica músic frustrat. M’hauria agradat ser músic, però no m’hi he dedicat. No ho he estudiat. No he tingut la disciplina de fer-ho.

Clar, és que són moltes coses, no? També t’agrada escriure!

Escriure també, però també és igual que amb la música, que trobo que són coses molt serioses com per ficar-s’hi a mitges. Escriure és dificilíssim.

I fer de pagès, què tal? Allà a Gelida, envoltat de vinyes…

També ho faria, jo soc una mica pagès, perquè el meu pare ha sigut pagès tota la vida. Jo vinc d’una família de pagesos, de Gelida, de tota la vida, de masia i d’allò. Em sento molt, molt vinculat al meu poble, a la meva terra, a les vinyes, és el meu paisatge. Tinc mans de pagès, de fet, tinc mans grosses i gruixudes. O sigui, jo hauria d’estar tallant tomàquets a l’hort i anant a regar cada dia. I si pogués ho faria. De fet, puc fer-ho, eh? Però és d’aquestes coses que també tens allà, que algun dia m’hi fotré. Tenim allà una mica de vinyes i de terreny i algun dia haurem de fer algo.

“Quan veus que la negació de la teva identitat és visceral, i és irracional i és sistemàtica, la Independència és l’única sortida”

l’1 d’octubre, sis anys ja del Referèndum d’Independència de Catalunya.

Jo estava a Madrid, fent una sèrie diària a televisió espanyola. Vaig  venir l’1 d’octubre a votar. A Madrid els amics d’allà em donàven el condol,“siento mucho lo que os está pasando…” jo no entenia res… T’he de confessar que mai vaig creure que el Referèndum fos… Sempre vaig pensar que era una manera de pressionar a un Estat que es negava a negociar. Jo mai em vaig creure que fèiem una declaració unilateral d’Independència. Ojalà l’haguéssim fet, però mai m’ho vaig creure.. També és veritat que el discurs de molts en aquell moment semblava que fos per independitzar-nos immediatament.

I que seria molt senzill…

També penso que no teníem molta més escapatòria en aquell moment, és que estàvem en un “callejón sin salida”, portàvem molts anys d’humiliacions, de dir-nos que no a tot, de tirar-nos per terra els Estatuts, de recollir firmes contra nosaltres, mentre les altres autonomies estaven aprovant estatuts molt més ambiciosos que el nostre a nivell de competències. I quan veus que la negació de la teva identitat és visceral, i és irracional i és sistemàtica, la Independència és l’única sortida. És que t’has de reafirmar d’alguna manera, per què si no, que és lo altre? baixar el cap, demanar perdó per existir, demanar perdó per parlar català, demanar perdó per ser catalans? L’encaix de Catalunya dins d’Espanya encara no s’ha trobat.

És un moment interessant ara…

És un moment delicat, estem tots esgotats, però tinc molt clar que  no ens hem de deixar prendre el pèl.

Gràcies Biel! Ens tornem a veure de nou al Poliorama per gaudir de “The Party”, en cartell fins al 3 de desembre.