Pep Plaza: “El que vol deixar de fer dels altres, per a ser ell mateix”

Per: Antonia Utrera.-

Pep Plaza (Mataró, 18/07/1972) és un actor i imitador català. L’hem vist formar part de l’equip de Polònia des de 2008, amb imitacions destacades de Quim Monzó, Jordi Basté i Pedro Sánchez. També va formar part de Crackòvia, amb una imitació de Pep Guardiola molt reconeguda.

Durant la seva joventut es va presentar a l’escenari en teatre amateur i en programes de ràdio local. La seva mare Maria Rosa Missé va somiar en ser còmica. Pep Plaza va treballar en festes d’empresa i animacions infantils, fins que el 2001 va iniciar la seva carrera a la televisió, després de ser convençut pel periodista Espartac Peran. Va debutar en el programa “Set de nit”, presentat per Toni Soler, on va imitar Jordi González, Lluís Canut i Joan Gaspart.

L’home de les mil cares, com li diuen, ha imitat a Pep Guardiola, Quim Monzó, Joan Pera, Boris Izaguirre, Mariano Rajoy, Matías Prats, Jordi González, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Tomeu Penya, el Rei emèrit i molts altres.

Fa honor al seu signe astrològic, càncer, la seva vessant més familiar i emocional, fent un recorregut al seu últim espectacle “El Substitut” molt divertit, parlant de la seva infantesa on apareix la mare, el pare, els avis, els besavis… Pep Sala és molt amic dels seus amics. Per sobre de l’actor, de l’artista, hi ha l’home respectuós i entranyable a qui  li agrada per sobre tot, fer feliç als altres.

 

Fins el 12 de novembre al Teatre Borràs amb “El Substitut”.

És una obra totalment nova amb direcció del Pere Angles, amb un text original d’autocreació, bueno, escrit a quatre mans amb el Pere Angles, i una coproducció que fem amb Guerrilla Produccions, i La Tonteria Produccions, que és la productora. I hem fet això, aquest bombonet, que és la barreja de tot el que he fet fins ara, tant la part musical i la part d’imitació, com la part actoral, que és potser la que la gent desconeix més, perquè la gent tenen més la visió meva d’estar caracteritzat, amb una caracterització de Pedro Sánchez, del Rei d’Espanya, de Bertín Osborne: “senyor i senyora, y lo que haga falta…” I, aleshores, clar, la gent desconeix, o no ha vist mai a l’escenari l’actor com actor, que va explicant tota una història amb un fil conductor.  Això és lo nou fet amb molt de carinyo.

Llavors, no és exactament un show…

No és un show, és una funció, té una trama, hi ha un fil conductor, hi ha un argument, al Substitut, que soc jo, li passen coses, és auto-ficció, per tant, hi ha moltes coses que són reals, altres, evidentment, estan portades a l’extrem i a l’absurd. És la història del Substitut des que neix o abans de néixer, fins a dia d’avui. Quines coses li passen i el “leitmotiv” durant tota l’obra. Ell vol deixar de fer dels altres, vol ser ell mateix, que la gent el conegui com a ell i no com als altres, tenir èxits com a Pep, no com al Substitut.

El Substitut fent d’altres persones..

Ell està fent d’altres, però sí que és cert que aquesta història l’explica el Substitut, que soc jo, al públic,  i un cop està explicant la història, fa uns flashbacks, on surten els personatges, perquè està explicant el que va passar tal dia, el que va passar tal altre. Us enrecordeu d’allò? No era ell, era jo, perquè… Llavors hi ha una pantalla on s’interactua, i on hi ha uns cameos en la funció, amb el Quim Masferrer, amb el Joan Pera, la meva mare també hi participa, també té un petit paper, i és molt familiar, és a dir, hi faig sortir els avis, hi faig sortir un bon amic, que és l’Espartac Peran, l’amic que em va conduint durant tot aquest viatge, durant tota aquesta trama, i van passant coses…

Espartac és molt important per tu, hi es des de l’inici.

Exacte, per això, ell és el company d’aquest viatge, de tota aquesta aventura, a través d’ell, que em va liant, i jo em vaig deixant liar, i va, però diu, “va, Josep, vinga”… Tal com ell s’expressa amb mi, que sempre em diu quan em truca, “Josep”…

que sempre et diu Josep.

No, em diu Pep, però quan em truca…

… diu Josep.

I aleshores, aquesta tonteria que ho fa com de broma i tal, però, bueno, hi participa, i és el que em va acompanyant durant tota la funció.

Un monòleg en molt bona companyia…

Estic molt ben acompanyat, ja et dic, de família, d’amics, d’actors, del Quim Masferrer, del Joan Pera..

Seria com un resum a nivell biogràfic i professional?

No ben bé, però vindria a ser això, sí. Perquè inclús hi ha coses molt personals que la gent veurà, i que són reals i que, a més a més, han passat.

Coses que no sabem de tu…

No ho sabeu, clar. Quan ho veieu “hòstia, doncs si és el Pep aquest amb 20 anys”. Sí, és molt personal. En definitiva és autoficció, barreja precisament la ficció amb la realitat.

Tenim molta curiositat per veure com s’ensurt aquest actor, que vol ser ell mateix després de tants personatges que ha fet.

Sí, van passant coses, van passant coses molt surrealistes, i fins que arriba el final, que bueno, és el desenllaç.

En una hora i 35 minuts fas més de 50 personatges, és així?

Sí, és que hagués hagut de venir més preparat, perquè totes les preguntes no me les sé. Jo sé que són més de 50, però te’ls hauria de comptar ara en un moment.

Però com pots fer, en una hora i 35 minuts que dura l’obra, més de 50 personatges?

Sí, pensa que hi ha una escena que n’hi ha 7 alhora, en una sola escena. Estem parlant de 5 cuiners, més jo, que també soc un personatge. 8 n’hi ha.  A l’escena del Bulli, del restaurant, en tenim 8.

O sigui, que aneu també al Bulli?

Sí, anem al Bulli, anem a molts llocs, anem al Liceu…

I al camp de futbol també?

Al camp de futbol no, però anem a sales de premsa, anem a Botswana, anem a l’Àfrica, anem a Venezuela…

A Botswana? no em diguis, amb els elefants?

Clar, hi ha moltes coses. Està tot… Ja ho veureu.

Fas algun personatge nou?

En aquest espectacle hi ha el Sardà, que sí que l’he fet amb ell, però es pot considerar que és dels nous, i el Nandu Jubany es considera que és bastant de collita nova. Jo diria que són els més nous, el Quim (Masferrer) també, fent de “Foraster”.

Està una mica fart el Quim (Masferrer), no? de fer de “Foraster”…

mmm…

No vols avançar-me res…

En definitiva, la gent ho ha de veure. L’escena amb el Quim és molt divertida també. Hi ha escenes molt divertides. I la del Quim ens ha sortit molt, molt bé, i la veritat és que dintre de l’espectacle és un bombonet molt xulo. Com que la part d’ell està gravada, mai saps la reacció i ens funciona molt bé sempre.

La primera imitació que vas fer va ser a l’Eugeni.

Sí, sí, això és tal qual.

I, si parlem una mica de la teva trajectòria, has fet molt de ràdio també.

Sí, vaig començar amb la ràdio local, després amb ràdio professional, Ràdio Argentona, Ràdio Arenys, Catalunya Ràdio i RAC1.

Fins que va arribar l’Espartac Peran!

L’Espartac és el que em va trucar un bon dia quan jo estava fent de comercial perquè anés a fer un càsting pel Terrat. Jo li vaig dir que no, que no, i em va insistir molt. I entre ell i la Sònia, la meva dona en aquell moment, doncs… Una em va acompanyar: “que sí, que sí, que sí” i em va portar amb el cotxe cap allà. I l’altre no em va parar d’insistir. Vull dir, que entre l’un i l’altre. I des de TV3: “Escolta, que aquí falta gent per imitar, que no sé què…”. I jo “no, home, no, que ja se m’ha passat l’arròs, que ja vaig fent i ja estic bé”.

Fins aquell moment, estaves treballant de venedor d’assegurances.

Bueno, en aquell moment, quan em va trucar l’Espartac, feia dues coses. Feia de venedor d’assegurances i viatjant de vins, caves i productes selectes. Llavors, en aquell moment, feia dues coses. Ara, en aquest moment, ja només venc assegurances, encara. Lo dels vins i caves ja no.

Als teus inicis vas fer teatre.

Sí, aquest espectacle em recorda els meus inicis a nivell de direcció. Perquè he estat molts anys que només m’han dirigit el “Polònia” i al “Crackòvia”. Llavors, tot el que he fet d’escenari m’ho he fet jo. En aquest cas, sí que és veritat que el fet d’estar dirigit…i que “no, millor això fes així, no facis aquest pas tan llarg i queda’t aquí”. Clar, jo ho hauria fet d’una altra manera. I penso, hòstia, està xulo, que, a més a més, és molt amic meu, és un bon amic de l’infantesa. Hem treballat molt bé, hem estat molts mesos treballant-hi, i, clar, quan és un text que ja està fet, i que te’l donen i te l’has d’aprendre, és només això. Però quan l’has de fer, has de crear la història. A mi, ja et dic, m’angoixava molt al principi, però el resultat ha sigut molt xulo.

És que estar a dins i a l’hora estar a fora no és fàcil.

Mira ara! veus?! Es l’Espartac…  (se sent com parla per telèfon i li diu “Josep”). Res, que l’he agafat perquè m’ha fet gràcia.

Sí, hem escoltat com et diu “Josep… “

“Que ets una crack”, diu…

Alguna vegada has tingut algun problema amb els teus personatges?

Problemes de moment, cap. Només al principi d’imitar al Jordi González, que no li agradava, però s’entén que no li agradés, perquè jo estava sotmès a un tipus de guió on em posava massa amb la seva tendència sexual, que no tindria per què ser així. Però els guions que teníem eren molt… A mi no m’agradaven, jo els havia de fer, i ell estava molest i amb raó, perquè hi havia coses que no tenien massa sentit. Però tret d’això, ara que he coincidit amb el Jordi a “La Gran Confusión” a TVE, i vaig estar imitant amb ell, superbé. Amb lo qual, aquella espineta que tenia… De moment, bé. I a més a més, el Joan Pera, precisament, aquí té també una parcel·leta. Vam estar-ho gravant junts, i superbé també. O sigui, ja et dic, són gent que són amics, però que a més a més els imito.

I la teva vessant musical? toques el piano…

Bueno, el piano, jo no és que toqui, a veure, és “resultón”, sembla que en sàpiga, però bueno, és tot autodidacta, i aquí, a part de la guitarra, que ja la tocava abans, s’hi ha afegit el piano. Ha sigut d’ençà de la pandèmia cap aquí, i l’hem volgut incorporar. Al principi em costava una mica, perquè amb el públic és diferent que fer-ho a casa que estàs sol, però ara bé.

T’agrada la música.

Sí, sí, m’agrada molt, ho faig totalment d’oïda, soc autodidacta, ja et dic, vaig aprendre a tocar quatre concordes a la mili, quan es feia la mili, ara he anat practicant i toco una mica millor la guitarra, i la faig servir a tots els espectacles que faig.

I cantar, també!

Sí, cantar, afino, és “resultón”. La gent diu “cantes bé, tens bona veu”. Jo dic, “home, gràcies”. Ho faig… Sembla que en sàpigues, queda bé.

A vegades també imites a cantants…

Sí, sí, exacte. És per això que hi ha la música.

I com fas per entrar en els personatges que imites? Entenc que no m’explicaràs el teu secret.

No, és que no n’hi ha de secret, eh?

Quan tu treballes el personatge, no és només un tema de veu…

Sí, però això… Jo vaig sentir un cop un reportatge, parlaven de les cèl·lules mirall.

Cèl·lules mirall…

Es veu que hi ha gent que en té i gent que no en té. Doncs resulta que jo en tinc, com molts altres imitadors. Tenim cèl·lules mirall. Llavors aquestes cèl·lules mirall, tu estàs veient o estàs escoltant i tu mimetitzes amb allò… Perquè jo ara faig el Jordi, faig així, “que xulo, no?”. I dius, hòstia… I no estic caracteritzat. Però com que et mimetitzes, sense… “O faig jo al Pujol i te’l faig així”. Només fas una mica de moviment. Però no, secret no en tinc cap, eh?

més enllà de la veu hi ha un tema de corporalitat.

Bueno, però vull dir, que ho mires i fas el gest del personatge. Però més que secret, ja et dic, és que això surt sol. Lo maco és després com arribar-hi i com presentar-ho, perquè la gent s’ho passi bé i perquè no sigui només una imitació.

Potser entres en l’ànima de l’altre…

bueno… Però com a secret no n’hi ha. No n’hi ha. M’agrada molt, els que ho fem crec que estem una mica malalts d’això, i escoltem i veiem si ho podem fer millor o pitjor, hi ha vegades que dius, “hòstia, aquí no sé per on agafar-ho i no”.

A tu el que més t’agrada és fer riure la gent.

Sí, fer riure, exacte. No cal que sigui fent imitacions. Pots fer riure sense imitar, també. Hi ha moments en què la gent riu i no estic imitant.

Quan la gent riu, tu estàs content.

Sí, sí, és molt, molt maco. És molt satisfactori.

Algun projecte a part d’aquesta obra “El Substitut?

Aquí estem fins al 12 de novembre, de dijous a diumenge, amb horari de vuit de la tarda i cinc de la tarda els diumenges. Fem aquestes tres setmanes per poder anar girant per tot Catalunya.

Et portes a la família amb tu.

Bueno, com que és auto-ficció, hi ha una part important que és la família. I la meva mare hi té un petit cameo. La meva mare hi surt. Té un petit paper i es parla de la família, dels avis, dels besavis, etcètera. Tots tenen un paper important.

Moltes gràcies Pep, i molta sort!