Lloll Bertran: “L’amor de veritat és quan t’estimes l’altra persona tal com és”

Per: Maria Jesús Mirón.-

Maria Dolors Bertran i Díaz (Igualada, 26 d’agost de 1957), és una actriu, cantant i show-woman, més coneguda per tots com a Lloll Bertran. Porta tota una vida dedicada al món de l’espectacle, una professió que l’apassiona i on és feliç. Actualment, i fins al 16 de desembre, la podem veure al Teatre Borràs de Barcelona, on protagonitza, juntament amb l’Àlex Casanovas, “Cartes d’Amor”, una comèdia romàntica, divertida i emotiva, dirigida per Marc Rosich i Jordi Andújar.

Què podem veure a “Cartes d’Amor”?

És una delícia, i em fa gràcia com la defineixen, perquè és molt encertat: en diuen que és un clàssic modern. És una obra que parla de les emocions de la vida, les il·lusions, les esperances, els disgustos, dels sentiments… en definitiva, de la vida. I això sempre serà etern. És la història d’una parella (Melissa Gardner i Andrew Ladd III), des que són infants fins que són grans, que es relacionen a través de les cartes, notes, postals… i viuen un amor extraordinari. Quan són més petits hi ha l’atracció més sensual, eròtica i sexual, i quan van creixent, és una amistat i una estimació molt de grans amors.

Tot un clàssic que es representa als teatres de tot el món.

És una obra molt potent, que l’han volgut fer molts grans actors. Robert Redford i la seva dona, Joanne Woodward; Alain Delon i Anouk Aimé; Sarah Jessica Parker i Matthew Roderick…

Com són els personatges de la Melissa i l’Andrew?

Són personatges molt interessants de fer, perquè tenen moltes cares. Jo sempre dic que m’agraden molts els personatges plens, no plans. No són estereotips, són de carn i ossos, i tenen contradiccions, dubtes, i il·lusions, el mateix que tenim nosaltres. Són dos personatges que, sense ser contraris, són molt diferents, però complementaris al mateix temps, es necessiten molt. No poden viure junts, però necessiten estar junts, perquè tenen molta complicitat. Hi ha una cosa que em fascina de l’obra, que és que cada dia revius tota la vida, perquè quan comences l’obra, tornes a néixer, torna a començar tot el cicle, aquest cicle etern de la humanitat. Jo crec que tots els humans venim a buscar el mateix a aquest món, que és l’estimació, poder estimar i poder ser estimats. El meu personatge, la Melissa, és un ànima lliure, bohèmia, una dona que viu molt intensament. La vida li fot patacades, però al mateix temps és d’aquelles persones que s’aixequen, amb molt tremp i molta força. Ve d’una família econòmicament molt ben acomodada, però bastant “destartalada” anímicament.

I es va trobar amb l’Andrew…

Quan troba l’Andrew és bo perquè són una mica el seny i la rauxa. L’Andrew seria el seny i la Melissa la rauxa. La Melissa es deixa portar molt pel cor, per les emocions, i l’Andrew és molt més cerebral. S’equilibren molt. Ell, quan té algun dubte, sempre li consulta a la Melissa, tot i que a aquella època l’home estava per sobre de la dona. Hi ha moments en què la seva relació  sí que és amorosa i d’amants, però hi ha molts moments que és d’amics, s’estimen molt.

Quina és la reacció dels espectadors quan veuen l’obra?

Hi ha moments, com a la vida, de riure i somriure, i també es fan uns silencis a la sala brutals, hi ha moments que sents el silenci. Jo sempre deia que la millor banda sonora per a un actor són les rialles i els aplaudiments, i ho mantinc, però el silenci, també ho és.

L’enviament de cartes s’està perdent amb les noves tecnologies.

Jo, quan obro la bústia i em trobo una carta que no és de l’Agència Tributària o una multa, em fa una il·lusió… perquè amb una amiga que tinc als Països Baixos ens enviem felicitacions de Nadal o hi ha també una amiga que el seu home pinta molt bé, i m’envia unes aquarel·les precioses i quan obres la bústia et trobes allò, fa emocionar. Jo reivindico, perquè els temps canvien, que no es perdi el gènere epistolar. El meu home (Celdoni Fonoll), que ha escrit llibres de poesia i prosa, i fa uns dietaris collonuts, escriu moltes cartes per ordinador i les envia, i després això s’ha publicat en dietaris. En certa manera, també es pot continuar conreant el gènere epistolar. Encara que m’agradin les noves tecnologies, jo sempre ho dic, com en un poema del J.V. Foix, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. M’agrada molt aprofitar el bo del que arriba nou, però no oblidar el que tenim bo de l’antic.

També han canviat les formes de l’amor, i de relacionar-se, a través d’aplicacions de cites, per exemple.

Jo necessito el contacte humà. Quan no és així ho trobo una mica arriscat i perillós. La connexió pot passar a mil llocs, pots conèixer algú de moltes maneres. Però hi ha d’haver el pas que et faci conèixer aquella persona. Necessites veure com respira, com viu i què pensa de moltes coses a la vida.

El que es transmet a la distància potser no és real.

Tothom es presenta amb la millor cara que té. Però no per enganyar. Simplement coneixes algú i somrius, ets amable… Però el que és maco és conèixer aquella persona. Jo penso que l’amor de veritat és quan t’estimes l’altra persona tal com és. Si esperes que una persona canviï, el que faràs és incomodar-la, i s’arribarà a un carreró sense sortida. El maco és estimar-te aquella persona com és, perquè pugui ser com és lliurement, i tu també. Tots tenim qualitats i defectes, però es poden positivar aquells defectes, de fet n’hi ha alguns que, segons com te’ls mires, fins i tot et fan gràcia, et poden fer somriure.

I l’amor amb el teu marit?

Tenim tota la relació de parella: amants, còmplices, socis, tot compartit, i és meravellós perquè ho tens tot amb aquella persona i l’amor que hi ha és un amor intensíssim. De vegades ens diuen que tenim un amor de pel·lícula, però el nostre és millor perquè és real, de veritat, i el de pel·lícula s’acaba quan finalitza la pel·lícula. Ens hem trobat tan bé, que fins i tot fem broma, com el seu cognom és Fonoll i el meu nom Llull, jo vaig fer una conya un dia que vaig dir que som els “Fonollulls”, i ara hi ha molta gent que ens ho diu. Als dos en agrada molt jugar amb les paraules i fer rimes.

Com són les vostres cartes?

Ens n’escrivim, i de vegades fem broma. Sempre busquem que hi hagi un toc de tendresa i poesia, i també d’humor. Sempre ho barregem. De vegades ell és a l’estudi i jo al menjador, i com el que ell escriu va a parar al meu correu, el contesto per escrit perquè em fa gràcia jugar a allò. Jo m’ordeno més quan escric que, de vegades, quan parlo.

Treballes des de fa molts anys, ets molt reconeguda pel públic.

Faig teatre de tota la vida. Però a nivell professional, del 81 al 84 vaig ser a l’Institut del Teatre i el dia 20 de juny del 84 el Pere Planella em va dir que muntaria “L’auca del senyor Esteve” per al Teatre Grec d’aquell any amb la flor i nata de l’escena catalana. Va ser entrar per la porta gran del teatre català. Hi eren Rafael Anglada, Pau Garsaball, Joaquim Cardona, Joan Borràs, Carme Molina, Montserrat Salvador, Miquel Graneri, Enric Casamitjana, Enric Pous, Enric Serra… És que hi érem tots. Va ser meravellós ajuntar els grans de l’escena catalana amb gent que sortíem de l’institut, com l’enyorat Carles Sabater, el Ramon Madaula, la Rosa Vila, el Jordi Martínez… De vegades, actualment, costa barrejar generacions, perquè les companyies no s’ho poden permetre. I és una llàstima perquè al teatre, en definitiva, el que fem són retrats de vida. A mi m’agrada quan es poden barrejar gent jove, avis, pares… Ara puja gent jove que sap ballar, cantar, tocar un instrument. Estan preparadíssims, i és magnífic. Però els d’abans, potser sense haver pogut tenir tots aquests estudis, respiraven l’escenari, tenien tantes vivències… era una lliçó de vida, aquesta gent.

Als anys 90 vas triomfar a TV3. Trobes a faltar la televisió?

En aquella etapa vaig ser molt feliç, m’ho vaig passar molt bé. Va ser una època daurada de TV3, magnífica. No hi havia tants recursos com ara, ho fèiem tot amb artesania, amb il·lusió. Jo sempre li deia al Joaquim Maria Puyal que amb “El joc del segle” em va donar l’oportunitat del segle. Amb la Vanessa, la Sandra Camaca… van néixer uns personatges que van ser molt entranyables i que van calar molt en la gent. I que quedis en un racó del pensament o del cor de les persones és un regal. El que passa és que, darrerament, la televisió que jo estimo, que és TV3, que és la meva, la de casa meva, no m’acaba de convèncer massa per on va. Trobo que ha perdut una mica de gas en moltes coses. Soc més feliç ara fent teatre que fent segons què a la televisió.

Del 2017 al 2021 vas fer al teatre “El secret de la Lloll”, escrita, dirigida i interpretada per tu.

Va ser un procés fascinant. M’agrada molt cantar, i vam anar lligant cançons i vam fer un conte molt esbojarrat, ho vam teatralitzar. Eren versions de cançons molt treballades que havia fet amb el meu marit per a la ràdio, per a espectacles i altres coses. Tot i que sempre m’ha fet molt respecte dirigir, allò tenia molt clar què volia explicar i com ho volia explicar. I sempre tenia moltes mirades des de fora ajundant-me. Però va ser una experiència molt divertida. El trio que érem ens ho passàvem molt bé. Hi havia el nostre nebot, l’Isaac Fonoll, que toca el piano i és un “fera”.

Quin és el teu secret?

Suposo que ser tal com raja. Em diuen que soc un llibre obert. Soc una persona incapaç de fer mal i crec que soc una persona tendra. L’altre secret també podria ser el sentit de l’humor, ser positiva.

Quins projectes tens després d’aquest espectacle?

Ara, per Nadal, fem el Concert de Valsos i Danses amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat. La direcció artística és del Josep Ferrer i el director titular ara és el Salvador Brotons. Grans mestres, tots dos. Cada any, aquests concerts, fan una primera part més seriosa, i a la segona part conviden algú. El Celdoni, el meu marit, sortirà la primera part recitant el magnífic poema de J.V. Foix, “Ho sap tothom, i és profecia”, i jo, a la segona part, faig uns quants gags. Això es farà ara per Nadal, cap d’Any i Reis. I paral·lelament, ara al desembre ja comencem els assajos  d’una obra que es diu “Tot fent Pigmalió”, que farem el Manel Barceló i jo a la Sala Versus Glòries a partir del 31 de gener, sota la direcció de Marc Rosich i Jordi Andújar.

No pares de treballar.

Jo sempre deia que jo no em jubilaré mai… No tinc ganes de dir “aquesta serà l’última funció”. Quan sigui l’última, serà l’última. De moment estic amb molta força i moltes ganes, no m’agrada pensar en finals.

Esperem poder seguir gaudint de les teves actuacions molt anys més. Volem saber també què en penses del comerç de proximitat, al que donem un ferm suport des de la revista Acelobert.

El meu marit i jo som defensors del comerç de proximitat i cal que ho reivindiquem. Els grans magatzems sembla que ni ens coneixen a nosaltres, només hi anem a per coses molt concretes. Catalunya ha estat un país de petites i mitjanes empreses, un país brillant, ric, productiu. Quan entres en un gran magatzem, no s’impliquen gens amb el que venen.  A mi m’agrada anar a comprar a un botiguer que t’assessora, això és un valor que no es paga amb diners.

Maria Jesús Mirón