Mercè Arànega: “Li diem extrema dreta, però deixem-nos d’hòsties, és el feixisme”

Per: Antonia Utrera.-

 Mercè Arànega (Buenos Aires, 10 de maig de 1957) és actriu catalana. Ha desenvolupat una àmplia carrera a la televisió, el cinema i al teatre. És especialment coneguda a Catalunya pel seus papers a les sèries de Televisió: “Estació d’enllaç”, “El cor de la ciutat”, “Gran Nord” o “La Riera”.

Va estudiar art dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, i posteriorment va complementar la seva formació amb cursos de pantomima, Commedia dell’Arte amb Carlo Boso i mètode Stanislavski amb Carlos Gandolfo. El 1994 va rebre el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, per la seva interpretació a “Rosita, please”. El 1997, el Premi Margarida Xirgu, pel seu paper a “L’Amant”. El 2009, el Premi Butaca a la millor actriu per “Mort de dama”. I el 2010, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya per la seva interpretació a “Mort de dama”.

 El seu últim treball “Instruccions per fer-se feixista” es va estrenar al desembre de l’any passat a Girona, al festival de Temporada Alta. I ara de nou al Grec de Barcelona, una obra produïda per Mola Produccions, la companyia del Pere Arquillué i l’Anna Rius, que ens convida amb ironia i bon humor a reflexionar sobre els feixisme i la seva metodologia. De tot això parlem a l’entrevista que molt amablement ens ha concedit.

 

En cartell fins el 13 d’agost a la Sala Villarroel, donant instruccions…

 Aquesta obra és un llibre que es diu Instruccions per fer-se feixista, que és d’una italiana, Michela Murgia, i ella ho va escriure fa cinc anys, és a dir, quan la pujada de l’extrema dreta a Itàlia i a tota Europa. I aleshores, aquí, quan ho vam fer el desembre, ja havien passat les eleccions. Li diem extrema dreta, però deixem-nos d’hòsties. És el feixisme. En què aquí el feixisme havia pujat molt. El que no sabíem és que hi hauria eleccions ara.

 Clar. I que coincidiria. L’obra és un monòleg?

Sí, és un monòleg. És com si fos un stand-up comedy, perquè jo monòlegs és el quart que faig, però en els monòlegs fas un personatge, hi ha una quarta paret. És a dir, sí que parles de cara al públic, però no parles amb ells, no hi ha una interacció. I en canvi aquí tota l’estona hi ha una interacció. Estic parlant amb el públic, els hi dic coses, per tant, és diferent. No és un monòleg teatral al uso. És com si fos una monologuista, aquestes que parlen amb el públic i fan acudits i tot això.

 

Quan vas fer “Shirley Valentine” vas dir ‘aquesta és la tercera vegada i l’última. I no tornaré a fer més monòlegs’.

Ara torno a dir que aquesta és l’última.

Això és una recaiguda…

Sí, és una recaiguda (riu) però em sembla que aquesta és l’última. Sí, perquè et sents molt sol, molt, molt. El que passa és que per fer això havia de ser un sol perquè és una conferència i una conferència l’ha de fer un sol. I quan va caure aquest text a les meves mans i del Miquel Gorris, el director, vam estar d’acord en què això s’havia de fer, que era necessari fer una cosa així, fer-la des de la ironia, des de l’humor, però que era molt necessari en aquest moment fer això.

Ho sents com a un compromís amb tu mateixa?

Té alguna cosa de compromís. Té alguna cosa de compromís amb mi, amb la societat, políticament. Sí, clar que té alguna cosa. Abans que res, teatre, però és evident que aquí hi ha un missatge molt clar. És a dir, el feixisme ha pujat i deixem-nos d’hòsties. Hem de mirar dintre nosaltres mateixos. Una funció de teatre no pot aturar el feixisme. El que sí pot és fer-nos veure quin petit feixista tenim tots dins de nosaltres. És a dir, per què han arribat on han arribat?

Per qué?

Doncs han arribat on han arribat perquè no els hi hem donat tanta importància, els hi hem obert la porta, perquè hem anat dient que no n’hi ha per tant, però a darrere de totes aquestes coses que sembla tan fàcil que diuen, a darrere hi ha molta merda. Però això no ens ho diuen, només ens diuen el fàcil. Aviam, la democràcia és lenta, és cara. Hi ha molts diputats, molts senadors, això és molt car. I això ho diu la gent. I dius, sí, però això és el que ens permet ser lliures, el que ens permet discutir, opinar. Però clar, no et diuen que el que hi ha darrere és que et convertiràs en un cordero, en un bé, que faràs el que diu una sola persona, que tothom farà el mateix. Clar, diuen, les dones, les dones, la seva teoria és que ara, sí, se les agredeix més. Però per què? Perquè no volem la protecció dels homes. Clar, abans els homes ens protegien. Però ara no. “Pues entonces, como no quieres que te protejan, te jodes”

“Si algú vol deixar tota la seva vida en mans d’un altre, és un bon candidat a ser feixista”

Vols dir obediència versus protecció.
Clar, és molt enganyós tot el que estan fent. L’altre dia em vaig assabentar que, no sé si és concretament Vox, ha agafat nanos d’aquests que fan d’influencers. D’aquests que fan tiktokers, que són guapíssims, no sé què. I els paguen diners per entrar missatges feixistes, consignes. Que aquests nanos ni saben què vol dir, ni els importa una me. I clar, tenen 500.000 seguidors. És a dir, que ho fan molt bé. Ho fan molt bé i hem de vigilar molt.

Sembla que hi ha molts joves en les files…
Clar, perquè el que diuen és molt fàcil. És com.. “no ens compliquem tant la vida. És molt més senzill. La política ha de ser senzilla”. I dius, home, no és tan senzill. Clar, Tots podem ser feixistes. Aquí se’n van les llibertats a la merda. Bé, tornem a l’època d’un Franco, d’un Mussolini, d’un Hitler. O d’un Putin. Hi ha un moment que ho diu, que ho dic jo, que ho diu la Murgia. Tots podem ser feixistes.  Tant se val la nacionalitat, l’origen, el color de la pell, o que siguem de dretes o d’esquerres. Perquè el feixisme és un mètode, no és una ideologia. No té ideologia. És que no en té d’ideologia.

És un mètode que està arrelat al propi sistema en el que vivim.
Sí, a un totalitarisme, és això. Vaja rotllo t’acabo de fotre.

No, no, no! «Instruccions per fer-se un feixista»…
I això és amb humor. Tot això que t’he dit.

Un curset d’una hora.

Exacte, primer explico el com he arribat jo, que no era feixista, a convertir-me en feixista. Que és llegint el llibre aquest. La solució a tots els nostres problemes. I aleshores després, com que en aquest llibre hi ha unes instruccions, doncs evidentment estan comprimides. Vull dir, no és molt llarg, això. El Sergi Pompermayer ha fet una adaptació i està molt bé. I aleshores faig aquest curset. I després encara seguim fent més coses. Fem una entrevista que trec a algú del públic. Hi ha un feixistòmetre. Perquè la gent a l’entrar, hi ha un QR, que amb el mòbil tu captes aquell QR i és un qüestionari que hi ha unes preguntes i una puntuació. I aleshores després jo, depèn de la puntuació que hagis tret, et diré a quin nivell de feixisme estàs.

I els resultats?

 Jo no ho puc saber. Generalment surt al segon nivell. Ho sé pels meus amics, que pensaven que els hi sortiria zero i els hi surt un 5 o un 6…

Es requereixen habilitats especials per ser un bon feixista? quin perfil, quina estructura psíquica es requereix?

Estructura psíquica, nul·la. Nul·la. Absolutament nul·la.

Capacitat empàtica, zero.
Exacte, zero. Solidaritat zero. És a dir, no ganes de pensar. Per ser un bon feixista has de deixar tota la teva vida en mans d’un altre. Un altre decidirà per tu. I per tant la teva vida serà molt fàcil. Si algú vol deixar tota la seva vida en mans d’un altre, és un bon candidat a ser feixista.

En mans d’un altre…

Vull dir d’un altre que l’hi organitzi. Tant la vida privada, com la pública, com la feina, com tot.

Després no pots queixar-te del que et passi…

No, però és que a més ja ho diu: una sola pàtria, una sola llengua. És molt més còmode. La democràcia et permet tenir moltes religions, molts models familiars, és una confusió total. En canvi, amb el feixisme és una sola llengua, una sola pàtria, un sol poble, un sol model de família,
una sola cultura. Això és molt més fàcil.

I més econòmic, també.

Sí, clar, amb el feixisme t’estalvies senadors, diputats, Parlaments autonòmics, t’estalvies tot.

Ser demòcrata és molt cansat i molt desagraït.
Exacte.

Tu deies que el pensament feixista apel·la a les pors més bàsiques.
Sí, perdre la feina… Això ho diem a la funció. Quan has de negociar qualsevol problema, aquí diem el “descens de la feina” dels treballadors, clar. La democràcia sempre, quan hi ha un problema d’aquests o de sanitat, ha de fer un estudi sobre quins són els models, la crisi internacional, les matèries primes… I el feixisme diu que tot això és molt complicat. Per exemple, en aquest cas dels treballadors, l’únic que li has de dir és que sí, que perdrà la feina. Però per què? Perquè no paren d’arribar moros i negres que l’hi fotran. És per això que la perdrà. No cal que ens emboliquem tant. És a dir, les respostes són senzilles i directes.

Clar, tota la culpa la té la immigració…

I que no són idiotes. Ja la gent té por de tanta immigració, la gent no recorda que aquest país ha  sigut un país d’emigrants, primer cap a Amèrica i després als anys 50, 60 i 70, cap a Alemanya, cap a França… La gent que ara està en contra dels immigrants no recorda que els seus pares o els seus avis han estat a Alemanya treballant. Hi ha poca memòria. Tenim molt poca memòria.

O una memòria molt selectiva.
Sí.

“Una funció de teatre no pot aturar el feixisme. El que sí pot és fer-nos veure quin petit feixista tenim tots dins de nosaltres”

Quan parlem de democràcia, parlem de democràcia real o de democràcia formal?
Aquesta és una pregunta molt política, i aleshores.. jo no vull donar opinions sobre política com si fos un politòleg, perquè jo soc actriu, la meva opinió és l’opinió d’algú a peu. Clar, la majoria de democràcies no són bones, últimament. Això és evident. El Winston Churchill va dir “que la democràcia és el pitjor sistema de govern, amb l’excepció de tots els altres”. És a dir, que no és un bon sistema, però tots els altres són pitjors.

És el millor que tenim.

És el millor que tenim, per ara.

En realitat, necessitem ments obertes per poder afrontar aquesta situació.
Sí, però clar, una no, ja hi som. Tots l’hauríem de tenir més oberta. Falta cultura, falta informació. Falta molta informació.

La ironia i l’humor és una bona eina per ajudar-nos a reflexionar.

Clar, clar, clar. Per això que et deia, jo no puc aturar un moviment polític, però si que puc  ajudar una miqueta, que tots mirem a dintre nostre, a veure… Ostres, doncs jo això també ho he pensat alguna vegada. I com diu la Murgia, al final del seu llibre, diu, ara heu acabat de llegir això,
hem rigut molt, i tots penseu, bueno, ara tornem a lo de sempre. Ells allà i nosaltres aquí. Però no és veritat. No és veritat. La cosa no és tan senzilla.

Fer aquesta reflexió i mirar-se cap a dins per veure quina part de feixisme hi ha en cadascú de nosaltres ja és molt.
Sí, sí.

Vas néixer a Buenos Aires, el 10 de maig?

Sí, el 10 de maig.

Saps que a Viquipèdia diu 21 de setembre?
Sí, però una veïna meva ho canvia cada any i cada any ho tornen a posar. Es veu que hi ha algú  que vol que jo hagi nascut al no sé què de setembre. Li deu fer il·lusió.

I amb 10 anys vas venir cap a Barcelona.

Sí, els meus pares ja eren grans. El meu pare era exiliat, va fer la Guerra Civil aquí,
després se’n va anar a França, es va escapar, el van enganxar els alemanys, va estar al camp de concentració. La meva mare, el seu primer marit, li van matar a la guerra. Els meus pares es van casar quan ja tenien quaranta anys, i a mi em van tenir quan tenien 40 i pico d’anys, que en aquella època era molt. Se’n van anar a París, es van conèixer bastant després de la guerra. Coses de la guerra. Per això, que jo a la meva família, lo del feixisme ho he viscut bastant.

“La gent no recorda que aquest país ha  sigut un país d’emigrants”

I amb 19 anys estaves fent teatre d’aficionada?
Sí, a Badalona, al Círcol Catòlic. M’agradava i tenia un nòvio que en feia, i llavors jo també me’n vaig anar allà, amb el nòvio a fer teatre. I em va agradar, i llavors me’n vaig anar a l’Institut del Teatre.

Però tu volies ser advocada.
Això sí, de petita. Em deien l’advocat dels pobres a casa, perquè sempre defensava
els que no tenien raó. Bé, que no tenien raó, o que nosaltres ho pensàvem.

 

Has fet molt de teatre, moltes sèries de televisió. De tots els personatges que has fet, hi ha algu especial per a tu?  

Aviam, hi ha dos personatges, un és la Neus Català, evidentment, que també era un monòleg, gran lluitadora, gran lluitadora contra el feixisme europeu, una vida exemplar, meravellosa. I l’altre  és ‘Mort de dama’, és per la que em van donar el Premi Nacional, i que era un gran pallasso, pallasso immens, i també en guardo molt bon record. I després guardo molt bon record, però era molt jove, del meu pas pel Dagoll Dagom. Això són èpoques meravelloses, tens 25-26 anys, i et comences a menjar el món, però he fet moltes coses, molt boniques, a mi m’agrada molt la meva feina, molt.

I també has fet molta televisió.

Jo faig tele des que vaig fer segon a l’Institut del Teatre. Molta, perquè també vaig fer el ‘Betes i films’, presentava el ‘Tariro, Tariro’ amb La Trinca…Doncs, no sé, la tele ha sigut una altra casa meva. N’he fet molts, molts anys, molts anys. I m’agrada molt, de veritat, m’agrada molt, sí.
I m’agrada molt fer teatre. És que tot forma part de la feina. Són canals diferents, però tot forma part de la feina. Són maneres de treballar diferents, d’assajar diferent, però quan tens un, trobes a faltar l’altre, i així.

Els teus hobbies?

M’agrada molt la jardineria. Visc a fora de Barcelona, a la muntanya. I m’agrada fer mandales, m’agrada fer punt. Les meves aficions són jardineria, mandales, fer punt i llegir. Llegir moltes hores cada dia.

Quin és l’últim llibre que estàs llegint?
Ara estic llegint el de la Maggie O’Farrell, el de la Hammet, el que ha tret ara, “El retrat d’un matrimoni”. És boníssima. És una autora anglesa. Boníssima. I estic fullejant un altre que té molta conya, que es diu Señoras que se empotraron hace mucho. Són dones lesbianes al llarg de la història. I és molt, molt divertit. Està molt bé.

Projectes?

Me’n vaig al Borràs del 15 de setembre al 15 d’octubre. Aleshores, el 20 d’octubre començo a fer bolos d’això fins al gener, però al desembre ja entro al Nacional a fer Els Wattson dirigida pel Josep Maria Mestres. Que acabem el març, em sembla, i a l’abril començo a assajar al Nacional, també, Amnèsia del Nelson Valente, que és del mateix que Els Gossos, que és el que farem al Borràs. I acabo el 9 de juny.

Mare meva!

Des de d’aquí tres setmanes fins al 9 de juny de l’any que ve… Ara que m’he jubilat, ara tinc molta feina.

Moltes gràcies Mercè, i enhorabona pel teu treball.

Antonia Utrera