Albert Prat: ” És la història de tres homes, llenyataires, que s’han auto-exiliat a una illa deserta perquè no volen saber res de les dones”

Per: Antonia Utrera.-

Albert Prat (Salrà, Girona, 26/3/1983) és actor de teatre, cinema i televisió. El seu primer treball va ser a la sèrie de televisió “Jet Lag” a l’edat de vint-i-un anys. Es va formar al Col·legi del Teatre a Barcelona. Porta vint anys damunt dels escenaris. Ha treballat a més de quaranta obres de teatre: “Assaig sobre la Ceguesa”, “Crim i Càstig”, “Reisefhürer”,  “Els Subordinants”, “Cyrano”, “Islandia”, “Les bruixes de Salem”, etc. A la televisió l’hem vist a sèries com “Ventdelplà”, “Polseres Vermelles”. I al cinema a “Segon Origen”, “Els dies que vindran”, etc. Cofundador de la companyia de teatre independent “La Ruta 40” el 2011. Aquests dies el podem veure al Teatre Poliorama representant una comèdia molt divertida fent el personatge de Verd Mar a “La Tendresa” d’Alfredo Sanzol.

 

Albert o Bertu?

Bertu em diu el meu avi i també en David Verdaguer… (riu)

“La Tendresa” en cartell al Poliorama, fins al 4 d’agost.

Exactament.

O sigui, tenim només aquest mes per venir a veure-us.

Exactament. Crec que no hi ha notícies de què torni.

“La Tendresa” és una reestrena. Es va fer per primer cop el 2019. Tu ja hi eres?

No, jo vaig fer la gira que es va fer després de l’estrena. Tot això va ser just abans de la pandèmia.

Hi ha algun canvi respecte de la primera vegada?

No, només canvis petitets que hem trobat en els re-assajos. Hem re-assajat 3 setmanes, i el canvi més substanciat és l’Anna Castells, que fa el paper de l’Elisabeth Casanova, i el Javi Beltrán, que és qui feia originàriament la temporada aquí, doncs ara faig jo el seu paper.

Homes i dones, en paral·lel…

Sí, hi ha com dues històries que comencen paral·leles i es troben, i nosaltres som la banda dels homes, diguéssim, i el Jordi Rico, que fa el pare, que té dos fills, un fill gran, que soc jo. Som llenyataires, que vivim en una illa deserta. I jo soc el llenyataire Verd Mar, diuen. Llavors hi ha el llenyataire Blau Cel, que és el Ferran Vilajosana, que és el germà petit o el fill petit del Jordi Rico.

Blau Cel. I tu Verd Mar?

Verd Mar. Noms suggeridors, sí.

Una comèdia en la línia shakespeariana.

Sí, és un homenatge que fa el Sanzol, perquè realment, quan sents el text o quan el llegeixes o quan el treballes, tens la sensació que s’està fent gairebé un Shakespeare, com de fer un teatre més antic, no? tot i que és una obra absolutament contemporània.

Quina és la història?

Doncs la trama són tres homes que s’han auto-exiliat a una illa deserta, perquè estan el pare i el germà gran, que sobretot han tingut moltes ferides amoroses i no volen saber res de les dones, i s’auto-exilien a una illa deserta, juntament amb el fill petit, que quan passa aquest exili, diguéssim -tot això són previs a què comenci l’obra- el fill és molt petit. I l’acció de l’obra, doncs el nen, el Ferran, el personatge del Blau Cel ja té 24 anys quan comença l’obra, i ells celebren que fa 20 anys que estan aquí, sense dones, sense problemes, vivint ells sols, molt feliços. I per l’altra banda hi ha la història de les noies, que és una reina amb les seves dues filles que estan viatjant en un vaixell i estan molt cansades dels homes i decideixen enfonsar, perquè té poders màgics la reina, enfonsar el vaixell per instal·lar-se en aquesta illa i poder viure en pau sense els homes que també els hi han fet molt mal a la vida. I una mica d’aquesta situació s’acaben trobant, diguéssim, els tres homes i les tres dones que per sobreviure les dones o per intentar passar desapercebudes, perquè es pensen que no hi ha ningú a l’illa i en realitat descobreixen que hi ha tres llenyataires, doncs passen un seguit de coses i d’enganys i d’aventures i d’embolics, que són unes trames molt típiques de les comèdies de Shakespeare i creen unes situacions divertidíssimes i molt boges. Faig una mica així el resumet, així sense fer cap espòiler.

Però sembla molt divertit, no?

Sí, sí, és molt divertit.

Les ferides amoroses moltes vegades marquen les nostres vides. I elles sembla que el que volen és no dependre dels homes, sobre tot la reina mare, oi?

Sí, i les filles també estan d’acord. Vull dir, que en aquest sentit elles van juntes.

Ja, però la que marca és la reina i en el cas dels llenyataires és el pare. O sigui, els fills donen continuïtat a les ferides dels seus pares, dels adults…

A la nostra família, diguem-ho així, el petit té com més conflictes ja que no ha vist mai cap dona i té moltes ganes de veure una dona i això no ho acaba d’entendre, diguéssim, que tots els animals tinguin femella, va dient, i que ell no ho acaba de trobar normal, és aquest el conflicte amb el que engega la història, amb el fill petit.

I tu fas de germà gran, el Verd Mar.

Exactament, sí.

Doncs se’m desperten moltes ganes de venir a veure-la, que encara  no l’he vist. Portes un munt d’anys treballant al teatre. Quan vas començar?

A mi se’m barreja una mica. Mira, jo, perquè ens entenguem, vaig venir a Barcelona el 2000, perquè jo soc d’un poble de Girona que es diu Salrà.

Un poble petit?

Sí, no tan petit, cada vegada és més gran, però jo soc d’allà i vaig venir a Barcelona a estudiar interpretació i jo crec que vaig començar a treballar als vint-i-poc. Exactament no sé dir-te, faig teatre fa molt… quan estudiava ja començava a fer coses de teatre. Llavors, doncs això, molts anys, sí.

Des de petit ja volies ser actor? O et ve de família?

No, no, jo no tinc antecedents, diguéssim, de família, ni vaig néixer en un poble que tingués molta activitat teatral, però sí que de petit i de jovenet feia teatre en una escola de Girona que es diu El Galliner, que encara funciona, i vaig començar fent teatre extraescolar, com qui fa futbol. En futbol jo no era gaire bo, en altres esports tampoc no era gens hàbil. D’alguna manera vaig trobar-me còmode fent teatre, m’ho passava bé, i una mica quan va tocar l’hora de decidir què havia de fer, doncs em va semblar que m’agradava prou com per intentar provar-ho. I m’hi vaig trobar i aquí estem amb 40 anys.

Vas començar i vas dir, endavant, oi?

Home, i em divertia molt i em segueix divertint molt, aquest ofici. No tothom pot divertir-se a la feina.

A més vas tenir el suport de la família.

Sí, i vaig anar al Col·legi del Teatre, que és una escola que hi ha a Montjuic, a Barcelona, d’on han sortit molts actors. És una escola meravellosa de la que guardo molt bons records.

I ja no vas parar de fer teatre…

Sí, sobretot he fet teatre.

També has fet cinema i televisió, t’hem vist a Ventdelplà, a Jet Lag.

Sí, sí, a Jet Lag té gràcia perquè crec que és el primer que vaig fer. Va ser un capítol. Sí, sí, fa molts anys i devia tenir vint i… molts pocs anys. Jo diria que és el primer de tele que he fet a la vida, el Jet Lag.

Al teu compte de Twitter dius que ets cambrer de vocació. Això m’ho has d’aclarir…

Això és una broma. És un acudit entre actors que li pregunten què et dediques, ets actor? Ah, i a quin bar treballes? És una mica això. I feia gràcia que hi ha molts cambrers que en realitat tenen vocació d’actors. Jo em feia gràcia pensar que jo faig d’actor mentre no trobo feina en un bar. Era una mica donar-li la volta i ho vaig posar… Perquè evidentment la meva altra feina, al inicis, quan no em guanyava exclusivament la vida doncs fent d’actor de teatre, o de teatre de televisió o el que sigui, doncs feia de cambrer… Però crec que l’última vegada que vaig treballar de cambrer va ser el 2010.

O sigui que tu ets cambrer, i quan no tens feina fas de…

Però ara per sort no puc treballar de lo meu, diguéssim.

També has fet cinema. Quina va ser l’última?

No ho sé, perquè fa molt de temps que no he fet cinema.

“Els dies que vindran” el 2019?

Ah, sí, “Els dies que vindran”, és cert. Doncs sí, probablement és l’últim que he fet. Faig un paperet molt petit. Sempre faig paperets petits. “Segon origen” fa més temps, el 2015.

El que més t’agrada és fer teatre…

A veure sí, m’agrada molt, també mira, la vida m’ha portat a fer més teatre. I també tinc una cosa com de compromís amb el teatre. Vull dir, moltes vegades que et diuen, ostres, hi ha possibilitat de fer això? No perquè digui no, però amb el teatre moltes vegades estàs compromès amb molt de temps i quan estàs compromès, a mi em costa molt dir, no, no, doncs no faré això, vaig a fer lo altre, saps? I mira, no ho sé, m’han trucat més de teatre que de cinema.

 

Alguna obra més significativa per a tu que hagis fet?

Sí, hi ha obres que són…Mira, una que vam fer just també quan vaig fer “La Tendresa”, la gira, amb la meva companyia. Jo tinc una companyia que és diu La Ruta 40, i vam fer una cosa que es deia Reisefhürer, al Teatre Lliure, i aquesta és una obra que m’ha marcat profundament de la manera que fèiem, o sigui, era una cosa molt especial i és una obra que, segurament no és l’obra que interpretativament més, no sé com dir-ho, que més m’han aplaudit o que han dit “que bé que ho feies allà”, però jo m’ho passava tan bé i gaudia tant que és una obra que, ostres, que sí, que m’hi estaria molt de temps, saps? I ara que en dius, també m’ho he passat molt bé amb una cosa que vam fer al Nacional, que es deia Islàndia, un text de la Lluïsa Cunillé, i això devia ser el 2017, perquè va ser al voltant del referèndum, crec, i amb aquesta obra també era molt feliç fent-la. I “La Tendresa” també tinc molt, molt, molt bon record, perquè crec que comèdia, comèdia costa molt, en realitat costa molt que se’n facin, o n’hi ha poques, o jo n’he pescat poques, i és divertidíssim, i és una meravella fer que el públic rigui, o sigui, està molt bé, llavors per això també tinc molt bon record i em fa molt feliç que es torni a fer.

Fer comèdia i que la gent durant una estoneta s’ho passi bé.

El riure cura, el riure és meravellós, és fantàstic, tant fer-lo, com també d’espectador, o sigui, riure és un plaer, és un plaer molt gran.

I sanador.

Sí, sí, totalment. I “La tendresa” és una obra que és tan clarament comèdia, comèdia, comèdia! Té més coses, té més matisos, té més profunditat, però en essència és una comèdia. Llavors, quan funciona, que sol funcionar sempre, és un goig, és una “gozada” que diuen.

Clar, situacions…

…de deliri, de deliri total.

M’ho imagino, elles no volen saber res d’ells i ells no volen saber res d’elles…

I inevitablement sense fer massa espòilers s’acaben enamorant encara que no vulguin.

No em diguis que s’enamoren!

Clar, si es veu, no? No fa falta ser…Sherlock Holmes.

La Ruta 40, teatre independent.

Som quatre, tres actors i la Maria, que és productora.

Vau començar el 2011.  Esteu encara actius?

Sí, estem en actiu, sí. Ara hem passat com una època que sí que hem estat com una mica més parats, però sí, fa molts anys que fem. És el meu espai, el meu i el dels meus companys, de projecte personal, vull dir. És l’espai on poder generar materials propis o decidir, ostres, podríem fer això o podríem fer allò, que en realitat nosaltres som una companyia de teatre independent en el sentit que no depenem o no volem fer un tipus d’espectacles que depenguin dels gustos de la majoria, per això diem que som independents i és una mica l’espai aquest que tenim per generar nous projectes i… i aquí estem, anar lluitant també perquè és un espai que costa molt, és dur, és dur perquè acabes fent un munt de feines, acabes sent una mica un empresari, que en el fons, encara que siguem una companyia de teatre independent, és una fórmula que fa molts anys que existeix, centenars, que és la companyia de teatre on els mateixos actors i directors són empresaris, com Els Joglars o tirant enrere com les companyies de Maria Guerrero. No deixa de ser aquesta mateixa fórmula on un és amo del que produeix.

Podeu fer amb més llibertat, amb més iniciativa pròpia. També has dirigit teatre.

Bé, també és dur.

Et trobes millor dirigint o sent actor?

Jo m’he trobat millor fent d’actor. Quan he dirigit ha sigut amb la companyia, no he dirigit mai fora i és un espai que és molt intens, trobo que és de molta més responsabilitat. Jo m’he trobat més còmode interpretant que dirigint, però és un espai que és interessant també, eh?

 

Les teves xarxes socials, veig que les tens molt abandonades…

Sí, Sí, perquè penso que me les he de treure.

S’ha de dedicar temps, oi?

Sí, i a part que genera una cosa que jo trobo molt desagradable.

Quina cosa?

Trobo que la idea en sí és que acaba reflectint unes realitats que no tenen res a veure amb la realitat, i llavors, no sé, m’he tret la tele, m’he tret tot. Cada vegada estic més, estic més…

També la tele? Netflix…?

Tot, tot.

 

---

Antonia Utrera