Ramon Madaula: “Un complot masculí, d’aquests tan miserables que fem els homes, per seguir i no perdre el pòdium”

Per: Antonia Utrera.

Ramon Madaula i Canadell (Sabadell, 12 de novembre del 1962) és autor i actor de teatre, cinema i televisió. Va començar fent teatre aficionat a Sabadell. Després va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i es va titular en interpretació el 1984. Ha treballat amb directors com Joan Lluís Bozzo, Ariel García Valdés, Josep Maria Flotats, Lluís Pasqual i Mario Gas. A la televisió el vam veure a les sèries “Ventdelplà”, “Crims”, “Cuéntame cómo pasó”, etc. Al cinema, ha aparegut en pel·lícules dels directors Jordi Cadena, Ventura Pons, Francesc Bellmunt, Vicente Aranda, Carles Mira, entre d’altres.

Al llarg de la seva carrera ha estat premiat diverses vegades: Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques 2007 per El Llibertí. Premi “Sabadellenc 2007”. Premi Butaca 2004 al millor actor per Calígula. Premi de l’Associació d’Actors Professionals com a millor actor de cinema per La teranyina el 1991 i com a millor actor secundari en teatre per El viatge (1990).

No ha parat de treballar, sobretot de fer teatre. I més que teatre, el que a ell més li agrada és escriure, inventar històries properes que aconsegueixin emocionar. A la vida real, però, li agrada molt desemmascarar, deixar en estar pur allò que és i, assumeix amb gust el cost de fer-ho. Ens trobem al Teatre Borràs per parlar de la seva última obra en cartell, “Els Brugarol”. Quan arribem al teatre ell ja hi és, no vol fer-nos esperar.

Novament a Barcelona amb “Els Brugarol”

Sí, fa dos anys que l’estem fent. S’havia d’estrenar a Girona el 20 de març de 2020. I una setmana abans ens diuen “todos pa casa”. Es va retardar sis mesos. Finalment, la vam estrenar al setembre 2020, i fins ara no hem parat. Hem fet vuitanta llocs a tot Catalunya, l’any passat vam estar dos mesos al Teatre Poliorama. Vam tenir molt d’èxit, no ens ho esperàvem. Era un espectacle de petit format, anàvem amb poques expectatives, per fer gira a tot Catalunya. I ara de nou, al Teatre Borràs.

Comèdia amb humor àcid.

La ironia, més que l’humor. La ironia costumista pròpia a mi és el que més m’agrada. És com la que fan els anglesos o aquestes comèdies franceses, que se’n riuen una mica d’ells mateixos. A mi m’agrada molt parlar de la “catalanor”, dels nostres tics. El senyor Brugarol és un senyor català arquetípic. És riure’s una mica de nosaltres mateixos, però no amb un humor fàcil, sinó amb ironia. A vegades prefereixo que somriguin, que no que riguin, que ho estan veient i els hi ressona tot el que està passant.

I com és el burgès català arquetípic?

A Catalunya no pots catalogar perquè hi ha molt espècimen, si anem a la “catalanor” aquesta, té moltes virtuts, però també molts defectes. Jo soc de Sabadell, un lloc històricament de burgesia, fabricants tèxtils molt importants. A aquesta gent jo els conec molt bé. Són gens ostentosos, mai diries que són rics, estan “forrats”, jo els he vist pel carrer, perquè soc de Sabadell centre, els meus pares eren molt humils, però aquests fabricants tots els coneixíem i sabíem qui eren. Gent molt rica, però no ho veuràs mai, a diferència de l’empresari de Madrid que li agrada ostentar, anar amb un Porsche, ben vestit, moreno.  L’empresari català és molt ric, una gran fortuna, però gens ostentós, mai veuràs que és ric, sempre va vestit molt modest, té una casa senzilla, no el veuràs mai un gran cotxe, té el seu xalet, però no saps mai on és, va a missa, és molt creient i tenen bonhomia, una cosa quasi com de capellà, de mossèn, llavors poden ser gent molt autoritària, però l’aspecte és de bona gent, d’austeritat.

La burgesia de Sabadell…

De Sabadell, sent una ciutat molt modesta, ha sortit el banc de Sabadell, el quart banc d’Espanya, poca broma. A diferència dels Botín del Banc de Santander, el senyor Oliu el veus pel carrer i no diries mai que és el director del Banc de Sabadell. Això és el Senyor Brugarol, gent que volen aparentar que són cordials, dialogants, afables, que tenen aquesta cosa catòlica, però que després van molt a la seva, aquest és el perfil de la burgesia catalana. El Millet del Palau de la Música, bona gent, però després hem vist el que passava per darrere. No són millors que els altres, però ells s’ho creuen que són bona gent i millors.

“Aquesta burgesia catalana, fabricants de tota la vida, que van ser franquistes, després van ser de Convergència i Unió. Ara molts són independentistes”

 

Un bon retrat.

Es detecta molt aquesta burgesia de província. Després està l’altra, la burgesia del Club de Polo, la de Pedralbes, però no, jo estic parlant d’aquesta burgesia catalana, fabricants de tota la vida, que van ser franquistes, després van ser de Convergència i Unió. Ara molts són independentistes. No els estic criticant, és un espècimen molt clar, molt concret.

Quina és la història de Els Brugarol?

És una família de la burgesia catalana, un cognom conegut dins del món empresarial a Catalunya, que tenen una solera, un llinatge, una nissaga, i de cop la filla li diu que es vol posar el cognom de la mare. En aquest país per sort quan ets major d’edat pots canviar-te el cognom i posar-te el de la mare de primer. I aquest pare, l’Antoni Brugarol li surten tots els tics “carcas” i conservadors i intenta per tots els mitjans que la filla se segueixi dient Brugarol i no es posi el cognom de la mare, amb tot tipus de xantatges, sobretot utilitzant el gendre, el marit de la filla.

Això et va passar a tu a la vida real.

Sí, jo tinc tres filles i una d’elles fa dos o tres anys em va dir que es volia posar el cognom de la mare per un acte feminista. Jo vaig fer l’esquerrós, i li vaig dir que sí, que havia de fer-ho, però dins meu em va saber molt greu que la meva filla ja no es digués Madaula de primer. És aquest patriarcat que tenim. Per molt que tu entenguis que és el lògic, que la gent es digui com la mare, que són les que han parit. A mi em va saber molt greu que ja no es digués Madaula de primer. I aquest malestar el vaig transformar en una comèdia i em vaig inventar aquesta història de Els Brugarol.

Això costa…

Hi ha moltes parelles joves que els fills encara es diuen com el pare. Encara els homes ho portem malament això, per molt feministes i d’esquerres que siguem. Un fet empíric és que els fills de Pablo Iglesias es diuen Iglesias els tres, no es diuen Montero. Si el Pablo Iglesias no els hi posa als fills, Montero, de primer cognom, que es el de la mare, no anem bé. És una cosa que tenim mal gestionada encara els tios, per més feministes que siguem, aquí hi ha una contradicció.

 

I el personatge de la filla, està embarassada!

Sí, hi ha una segona història i és que la filla està embarassada i el gendre evidentment li passa el mateix que al pare, que tampoc vol que el seu fill es digui…, llavors aquests dos s’alien, hi ha un complot masculí d’aquests tan miserables que fem els homes, per seguir i no perdre el pòdium.

“Seria el canvi real de paradigma, que els fills comencessin a dir-se prioritàriament com les mares”

Estem parlant de canvis profunds.

Crec que seria el canvi real de paradigma, que els fills comencessin a dir-se prioritàriament com les mares. I en aquest país, encara que es conserva el cognom de la mare, als Estats Units no és que els fills no es diguin com la mare, és que la dona es diu com el marit. A França, a Alemanya, passa el mateix, encara és molt pitjor que aquí. Aquí conservem el cognom de la mare de segon. Però allà el d’ella es perd. És un tema que es parla poc i seria com la clau de volta per canviar realment el món, perquè clar, en igualtat de condicions, qui es mereix més que es digui? Doncs la mare que és la que l’ha parit, no? que és qui ha tingut el part, ha estat nou mesos embarassada, ha hagut de deixar de treballar, que potser ha perdut una feina, que s’ha jugat la salut. Aquí efectivament qui es mereix que es digui és com la mare. Si se n’ha de posar un, hauria de ser el de la mare. Això hauria de ser el lògic. Però estem a anys llum.

Encara falta…

Jo no ho veuré, vosaltres tampoc el veureu. I potser d’aquí a tres o quatre generacions es començarà a veure, però a Espanya que estem molt avançats en això, està costant molt, imagina els països poderosos. Ha sigut revolucionari el “Me Too”, però d’això ni se n’ha parlat.

Una gran incoherència.

Bé, el que és difícil és ser coherent, perquè jo que tinc dona i tres filles, que he viscut amb quatre dones, a mi m’han posat  a lloc. Jo era masclista perquè ho havia heretat, veia com la meva mare li preparava la roba al meu pare, li cuinava. La meva mare era la mestressa de casa. Però de seguida em vaig emparellar, i de seguida em van posar a lloc. Amb això no he tingut molts tics masclistes. Però això del cognom, em va ferir que la meva filla no es digués com jo, em considero feminista, però em costa ser coherent amb això.

I tot això portat al teatre amb humor.

Si, últimament al teatre estem molt intensos, dramàtics, transcendents, I jo dic, què ens està passant al teatre? Abans no era així. Les joves generacions fan molt de denúncia, de protesta, no sé, sembla que vulguin canviar el món, i amb el teatre no canviarem mai el món. El món es canvia amb les lleis, amb la política. Des d’un escenari no canviaràs mai el món. Al teatre hem de fer coses properes, que ens interpel·lin, però nostres. Aquesta obra és molt localista, molt d’aquí, una família que tothom la identifica. Interpel·lar a l’espectador amb coses que les reconegui.

“El teatre que jo intento fer és així, de proximitat, km 0”

Teatre de proximitat.

El teatre que jo intento fer és així, de proximitat, km 0.

Aquesta és la cinquena obra que has escrit i portat al teatre.

Vaig començar a escriure amb cinquanta anys. Aquest any faré seixanta, fa deu anys. Sempre tenia ganes d’escriure teatre. Un dels avantatges de la meva feina és que et deixa bastant temps lliure. Amb cinquanta anys vaig veure que tenia més temps i vaig començar a escriure, però com aquell que fa sudokus, per entretenir-me. I va sortir una obra, després una altra. Em vaig anar animant i ara és ja la cinquena que he estrenat.

Dirigir no t’agrada.

He dirigit alguna vegada però per una qüestió de pressupost, perquè contractar a un director era molt car. Però a mi no m’agrada dirigir. En aquest cas dirigeix la Mònica Bofill, que és la segona vegada que treballo amb ella i ens entenem molt bé. I em va bé perquè és una mirada objectiva des de fora. Si jo l’escric i a més actues, i a més dirigeixes, perds el món de vista. Hi ha gent que ho fa, jo no, necessito que hi hagi algú que em doni feedback.

Escriure teatre és el que més t’agrada.

Si, escriure és el que més m’agrada del món i ser actor també m’agrada molt. Però m’agrada molt escriure, em sento molt lliure, no depens de ningú, estàs sol a casa davant de l’ordinador, tens llibertat absoluta, sóc molt feliç escrivint, molt. Si puc voldria no deixar de fer-ho mai.

També t’agrada pintar, esculpir… Potser és el teu pla B?

Si, sempre dic que un actor, una actriu, ha de tenir un pla B, perquè si només poses els ous en aquesta cistella d’actor o actriu seràs bastant infeliç, perquè depens dels altres, per tu mateix no pots fer res. Si no et truquen a casa teva no pots fer d’actriu. Llavors costa molt omplir aquest buit. Tu tens aquesta vocació, sempre estàs una mica venent-te per aconseguir que et contractin, perquè tu no pots omplir el buit per tu mateixa. I això és una mica trist, és una professió que depens molt de la sort, d’agradar, del físic, més que del talent, és una professió que aboca molt a la frustració. Per això sempre dic, un pla B que almenys et consoli, una carrera, o alguna cosa que també t’agradi. Jo sempre he estat pintant, esculpint, ara escrivint, i quan d’actor no et va massa bé, sempre tens això que et consola. A casa tinc un estudi, sempre estic fent coses, molt d’aficionat, només ho veu la meva família. El que jo pinto o esculpeixo està allà a casa, està ple de quadres i escultures meves, però no m’atreveixo a ensenyar-ho.

Algun dia…

No, no crec, perquè llavors ho patiria. Com que ho faig per mi, no ho he de vendre, no he d’agradar a ningú, llavors ho disfruto. Com que no ho he d’ensenyar a ningú ho preservo pur, ho disfruto molt més. El judici extern sempre és una merda. I ara amb les xarxes encara més. Jo no tinc xarxes. Agradar, que et comprin, que la gent es fixi en tu…! Fer coses que són les que tu sents realment i prou, costa molt. En la meva faceta d’artista, com que no les venc ni les ensenyo, no tinc perquè, puc ser pur i fer absolutament el que jo sento i s’ha acabat.

La teva vocació d’actor no et ve de família. Veies venir les companyies de teatre al poble i això et va agradar.

Si, a Sabadell venien les companyies de teatre de Madrid, Barcelona… passaven per allà, i jo les anava a veure i em fascinava. Jo volia ser això, però no ho havia provat mai, llavors vaig fer les proves a l’Institut del Teatre, em van agafar i vaig seguir. Si no m’haguessin agafat, m’hagués dedicat a una altra cosa.

A què t’hauries dedicat?

Fixa’t!, jo estudiava formació professional de mecànic, m’agradava molt el món del motor, i em segueix agradant. I curiosament el teatre. Són coses molt diferents. Segurament hagués tirat més per un ofici, més que per una carrera.

De moment estàs anant pels pobles, com tu volies.

És el que estem fent amb les últimes obres. I sí, és el que més m’agrada, anar als pobles petits, als teatres petits, com més petits, més m’agrada, llavors tot té sentit. M’encanta arribar a un poble, arribar allà i fer la funció.

El senyor Madaula, tal com raja; sense additius.

Antonia Utrera