Àngels Gonyalons: “Defenso la bondat, per ser bo, has de ser intel·ligent”

Per: Antonia Utrera.-

Àngels Gonyalons (Barcelona, 12 de novembre de 1963) és actriu i cantant. Ha treballat molt al teatre i la televisió. El seu paper més recordat és possiblement el de “Blanca” al musical de Dagoll Dagom “Mar i Cel” de 1988, pel qual va guanyar el premi de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya a la millor actriu protagonista de l’any. El 1994 va fundar l’escola de teatre musical Memory.

Amb disset anys va començar en el món del teatre. I malgrat que els seus pares, professors d’escola, ell de filosofia i ella de filologia catalana i història de l’art, no volien, l’Àngels mai va deixar de fer lo que ella volia fer. Parlem de la seva trajectòria no només professional, sinó també personal. I de l’obra en cartell a la Sala Villarroel on acaben d’estrenar “Una teràpia integral”, una comèdia dirigida per Marc Angelet i Cristina Clemente. Els seus companys de repartiment, Abel Folk, Roger Coma i Andrea Ros. La podem anar a veure fins al 26 de juny.

 

Quina és la història d'”Una Teràpia Integral”?

És una comèdia, per tant pretén divertir i fer-ho passar bé, i és un mirall per a moltes persones que necessitem creure en alguna cosa, tan desesperats i tan sols que estem disposats a creure’ns moltes coses, perquè sembla que allò que creem coincideix amb allò que busquem. I veure que tots tenim les mateixes pors, dubtes i inseguretats. Saber-te’n riure de tu mateix, això per a mi és la millor teràpia.

La sinopsi de l’obra diu que “Per fer un bon pa no cal tenir la millor farina i el llevat més fresc…

… Cal estar bé amb un mateix”. En general a la vida, perquè les coses funcionin o tu les valoris, a vegades no depèn només de tu, però si tu estàs bé amb tu mateix, a lo millor les pots relativitzar més o menys, les pots gestionar millor. A vegades la vida et fot uns elements per allà que dius, “de verdad, que estoy bien conmigo misma, pero me estás dando la vida, déjame en paz ya”. Sempre hi ha elements d’aquests.

I més ara amb la situació que tenim.

Jo crec que el món ha canviat molt en els últims trenta anys. Als anys 95 no teníem mòbils ni ordinadors. Això ha estat una revolució tecnològica. El fet de tenir internet ha sigut una porta al món, han entrat coses molt bones, però també s’han colat d’altres.

I si afegim la pandèmia…

Jo no ho vaig portar malament, ens vam quedar a casa la meva filla i jo, i ho vam portar bé. Just al final del confinament ella va entrar a l’adolescència, encara sort que ja era al final. Bé, jo vaig ser mare ja gran, i ella és una nena absolutament dialogant, madura.

Vas ser mare de gran?

Sí, i aquesta  va venir de manera natural, però vaig perdre tres. Vaig passar-me quatre anys embarassada. Un dia vaig llegir un article sobre el dol gestacional i em va agafar una llantera… estava justificat el meu dolor i la meva frustració de la pèrdua. Això és molt dolorós, molt trist, això em va fer molt de mal perquè jo he projectat, i a més tot seguit, i cada vegada no sabia si seria l’última perquè ja era gran. I finalment vaig tenir la meva filla. És un amor loco…

Ens manca informació d’aquests temes.

No tenim prou informació. Jo crec que s’ha de parlar molt a les escoles. Una cosa és parlar del sexe reproductiu, però del plaer sexual també s’ha de parlar, perquè és sa, ben entès i s’ha de parlar del plaer sexual de l’home i de la dona. I també de l’andropausa i la menopausa. Perquè hem allargat tant l’esperança de vida que ens tocarà viure-ho junts. Aquesta crisi que ens passa, quan l’home arriba als cinquanta, la baixada d’estrògens de les dones, tot això ho hem de saber de joves, estar informat, saber que ens espera. Per poder gestionar-ho bé i gestionar-ho junts, som un equip.

Aquí la millor teràpia poden ser els amics.

Per a mi és el més terapèutic que hi ha, tenir bones amistats. Que t’estimin amb els teus defectes, que te’ls tolerin. Això no vol dir que els hi sigui fácil, però no hi ha ningú perfecte. Aleshores és, “aquesta que estimo tant, ara té aquest moment”. Estimar-te amb els defectes, acceptar-te i ajudar-te. I ser conciliadors.

Cada dia, una nova oportunitat.

Sí, el denominador comú dels meus amics, i jo m’incloc, és la voluntat de ser millors. Això no vol dir que me’n surti, perquè jo tinc misèries i defectes com tothom. A vegades em venç la temptació de ser d’una manera que sé que no correspon. Però em preocupa i als meus amics també els hi preocupa ser millors. I això ja és un gran que. Hi ha gent que no li preocupa gens, i va “a saco”. Moltes vegades ens justifiquem a nosaltres mateixos i ens licitem per tenir certes actituds i tot ho justifiquem. I després tenim discursos fantàstics, jo la primera, que ens els creiem, i ens creiem que som el discurs que tenim. Finalment, “no es lo que digo o lo que pienso, es lo que hago”. Totes aquestes voluntats realment comencen en les distàncies curtes, a mi no em serveix una senyora que se’n va al 8M i té un discurs mega feminista i a la companya del costat li està fent un bullying. Tenim grans discursos i al del costat no el tractem bé. I no és que jo me’n surti, per a mi cada dia és una oportunitat de fer-ho millor. Per això defenso molt que la bondat que històricament, sobretot en aquest país, s’associa ser bo a ser tonto. Jo crec que per ser bo, s’ha de ser intel·ligent., s’ha de ser molt resistent, esforçat i valent. Perquè lo fàcil és ser dolent, no? T’has d’esforçar i mirar-te al mirall i assumir responsabilitats.

 

I perquè fer el mal no et portarà felicitat, sinó patiment, no és intel·ligent fer coses que et porten al patiment.

Així és.

Els teus pares eren mestres els dos.

Si el meu pare era professor de filosofia i la meva mare de història de l’art i filologia catalana.

Quina és la cosa més important que t’han ensenyat?

Que em preocupi de ser una persona millor cada dia, perquè el meu pare ja no hi es, però la meva mare amb l’edat que té, avui dia encara li preocupa ser millor persona. I això em commou. Ella cada dia s’examina i intenta ser millor encara. Lluita per això i l’admiro. El meu pare també. Jo crec que per això es van trobar els dos.

El teu pare també us va ensenyar a tenir criteri propi.

Sí, i això és el que intento amb la meva filla. No imposar a qui ha d’estimar i a qui no ha d’estimar. De qui genere ha de ser la persona que estimi. Jo li dic a la meva filla: ” amb la teva integritat, filla, moltes vegades et sentiràs sola, amb la poca frivolitat i la teva maduresa, et sentiràs sola, t’hauràs de fer forta per estar sola”. La meva filla té una virtut que jo no he tingut mai, que és la capacitat de ser admirada i alhora no envejada. Hi ha persones que són així, són persones discretes, no “roben plano”, i tenen una bona autoestima. Això és el més important que jo he pogut ensenyar a la meva filla, crec que he sabut construir una persona amb una molt bona autoestima.

Vas crear la primera escola de teatre especialitzada en musicals a Espanya el 1994.

Si, jo no vaig tenir un aprenentatge acadèmic, i per això vaig crear l’Escola Memory fa vint-i-vuit anys, amb la vocació de que en el mateix centre i sota el mateix sostre, la gent pugui aprendre totes les disciplines que configurin un actor complet. No es tracta d’un actor musical, sinó d’un actor que també sap cantar i ballar. D’aquí ha sortit la Vicky Luengo, l’Anna Castillo, l’Elena Tarrats, Iñaki Mur, Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Ferran González, Marta Ribera, Mariona Castillo…

¿Que sents quan els veus actuar?

És de les coses que més em commou, veure a un dels meus alumnes trepitjar l’escenari. El talent el porten ells. Nosaltres els ajudem a treure-ho.

Tu et vas formar amb meritoriatge.

Si, vaig ser de les últimes que ho van fer. Vaig entrar a la companyia del Paco Morán. Vaig tenir la immensa fortuna de treballar i compartir escenari amb la Senyora Irene Gutiérrez Caba. Jo tenia vint anys. Amb vint-i-dos anys ja vaig fer “La Botiga dels Horrors”, I als vint-i-quatre vaig estrenar la Blanca de “Mar i Cel”, que va ser el primer gran musical català.

Els teus ídols de petita, el Fred Astaire i la Ginger Rogers.

Em van captivar, sobre tot el Fred Astaire, quan ho veia ballar em tornava boja, m’encantava.

Vas néixer al barri de l’Eixample; l’Escola Lestonnac, El Sagrat Cor, el Mercat de la Concepció…

Sí, aquest és el meu barri, i l’Escola Memory la tenim també aquí, al carrer València amb Bruc. M’agrada molt comprar al mercat, m’agrada molt menjar bé i m’agrada cuinar. La meva mare es una gran cuinera, té misteri.

I que et sembla l’Acelobert, una revista de proximitat, que posa en valor la vida i el comerç de barri?

Jo crec que les revistes com la vostra és el que ajuda a mantenir un equilibri perquè la balança no acabi decantant-se per aquella mena de globalització general que hi ha, que fa que perdem identitat i que acaba amb els més febles. Hem de ser molt conscients d’aquestes petites empreses, és un treball que es veu molt poc, que és de formigueta, i si no el veiem i no ho lluitem nosaltres mateixos, no ho vindran a lluitar per nosaltres. Per això jo valoro molt aquestes feines. Els grans discursos estan molt bé, però la política, l’empatia, el feminisme, la consciència social comença en les distàncies curtes, en els companys de feina…

Projectes?

Hi ha dos projectes, encara no estan signats, però si, ja veurem… Jo estimo la meva feina, m’ha donat moltes alegries, també molts disgustos, però me l’estimo. També entenc que el món és més gran que la meva feina, hi ha molt de món fora d’aquesta sala. I molta gent, i moltes professions. La cosa endogàmica és una miqueta tòxica.

Els teus hobbies?

M’agrada molt el mar. I llegir, m’apassiona llegir, és la millor droga d’evasió,i amb els millors efectes secundaris. Això s’hauria de dir als nanos, “si llegeixes estaràs drogat i bé, aquesta és la bona droga”. M’agrada dibuixar, podar arbres, rascar mobles, puc passar-me hores, és la meva meditació.

Antonia Utrera