Marc Rodríguez: “Més que adversaris hem de buscar aliats, còmplices, gent a favor”

Per: Antonia Utrera.-

Marc Rodríguez Naque (Barcelona, 28 de novembre del 1975) és un actor català molt conegut i reconegut, sobretot per les seves interpretacions a Polònia (des de 2009) i Crackòvia (des de 2010). Va començar a estudiar teatre amb 19 anys i un any després va debutar al Festival Grec amb una obra de Paco Zarzoso. També l’hem vist a sèries de televisió com “Nissaga de poder”, “Porca misèria”, etc.. i, també sobre els escenaris, sota la direcció de grans directors com Julio Manrique, Àlex Rigola, entre altres.

A partir del 8 de setembre i fins al 13 de novembre podem veure’l a “El Mètode Grönholm” de Jordi Galcerán, en una nova adaptació de Sergi Belbel.

“El Mètode Grönholm”, drama o comèdia?

És una comèdia i, com tota comèdia, té una base real, situacions que ens fan riure, ens sorprenen, però les reconeixem a la vegada. Posa a uns personatges sota pressió, que és quan actuem de formes curioses i estranyes i, és quan fem riure. Quan pretenem ser una cosa i no ho aconseguim, però ho provem, que també és commovedor a la vegada. M’agraden molt els personatges que ho intenten, fracassen però ho intenten. I la vida és això, anar provant fer coses. El triomf o l’èxit no és tant arribar a aconseguir-ho, sinó intentar-ho.

Quatre personatges sobre l’escenari, disposats a tot per obtenir una feina.

I a més amb uns mètodes molt curiosos, per això el títol de l’obra, “El Mètode Grönholm, que no és un mètode qualsevol, és aquest. Un mètode nou pels personatges que ho estan vivint i, també per l’espectador. No saben que passarà a cada moment.

Aquesta és la sisena temporada que es fa?

Es va fer durant cinc anys seguits, ara fa divuit anys. I ara nosaltres, que vam arribar a finals del 2020 amb tots els condicionants de la pandèmia, amb l’ocupació a la meitat de l’aforament. És per això que la tornem a fer, perquè creiem que hi ha gent que no la va poder veure.

Aquesta obra és considerada el text català més taquiller de tots els temps.

Sí, s’ha fet a vuitanta països al llarg dels anys, en diferents formats, teatre, cinema i televisió.

Els teus companys a escena, David Verdaguer, Mar Ulldemolins i Enric Cambray.

Sí, ja havíem coincidit abans amb en David i la Mar. I amb l’Enric és el primer cop que treballo amb ell. Molt bé amb tots!

Molt important els vincles amb els companys.

Si, moltíssim. I a més, és un percentatge altíssim del resultat que podem arribar a donar en un muntatge. En allò que pot sortir hi ha molta part de responsabilitat la relació que tens amb les persones amb qui treballes. Treballem amb material humà. I si no, ho farem igual, si és que no hi ha tants punts en comú, però en aquest cas i, a la majoria dels casos que m’he trobat a la meva vida, estableixes vincles xulos. Això és molt important.

“crec més en el talent personal de la gent que trobarà noves maneres de fer”

Potser part del teu èxit sigui aquesta facilitat que tens per relacionar-te amb els companys.

Oh, no! El meu èxit ha estat estar envoltat de companys tan macos i tan bons professionals, i tan talentosos, durant tota la meva vida. Ja et puc assegurar que el resultat de la meva feina té molt a veure amb qui treballo, sempre.

El tema de fons de l’obra, el capitalisme salvatge, de rabiosa actualitat.

Sí, malauradament. L’únic que em fa patir, a vegades, és que les situacions grotesques a la vida real, absurdes, cada vegada es donen més. Jo a vegades al·lucino, ja no sé què és veritat o què és mentida o broma. Pel que fa a la competitivitat jo crec que sí, a vegades pensem que som qui som respecte de la posició que està l’altra persona. Hi ha una competència ferotge.

Quin error, oi?

Sí, el que ens han ensenyat, el que vam entendre, és que hem de buscar aliats i còmplices per fer les coses. I la gent tenir-la a favor per fer un bon treball, és molt pràctic, molt relaxant, a més. Totes les situacions d’estrès moltes vegades venen donades, a part de la pròpia pressió de la feina, pel què pensaran, per si complirem respecte a algú altre, per uns objectius. Pel “què pensaran de nosaltres quan fem alguna cosa”. Estaria molt bé tenir un clima més relaxat per fer les coses.

Doncs sembla que no, cada vegada està més complicat per trobar feina.

Sí, jo em sento molt privilegiat tots aquests anys, però sé per companys i per altres feines, que està “durilla” la cosa. Però també crec molt en les persones i segur que sorgiran noves maneres de fer on hi haurà gent que proposarà noves sortides. Gent brillant que pensarà solucions per això.

La mateixa gent, quan se saturi…

Aquestes reaccions de, a veure si la situació està molt fotuda per a reaccionar… no, jo crec més en el talent personal de la gent que trobarà noves maneres de fer, que no pas, que aprenguem dels errors, que en l’àmbit personal sí que crec que podem intentar-ho, però com a societat, no ho sé… però sí que crec en el talent de les persones i amb gent que liderarà coses i que buscarà solucions, jo crec que sí.

Tu mai has estat sense feina…

Sí, soc un super privilegiat, mira, vaig debutar amb vint-i-un anys i en tinc quaranta-sis. Aquest any va fer vint-i-cinc anys que vaig debutar. Va ser al juliol al Grec, sempre me’n recordo. A mi encara em passa que estic en un escenari i estic esperant per començar la funció i miro el teatre i no em puc creure que estigui allà, que abans estava d’espectador, perquè jo vaig començar a dedicar-m’hi perquè m’agradava molt anar al teatre. Amb disset, divuit anys vaig començar a anar-hi d’espectador i m’agradava molt, moltíssim.

A la família ningú és actor?

No, no, ningú.

Què van dir a casa quan els vas dir que volies dedicar-t’hi, que la física no era el teu…?

És que tenia divuit anys, i jo era molt petit, no saps què vols fer. Vaig començar física a la universitat i vaig suspendre-ho tot, era molt complicat, tot eren mates, un any molt estrany, un any de trànsit cap a una altra cosa. Em van fer fora perquè no vaig aprovar ni una de les obligatòries… I ja va estar bé. Jo en aquell moment no ho sabia, però després van venir un parell d’anys estudiant una mica d’anglès, donava classes de mates, treballava al menjador d’una escola i llavors vaig fer el meu primer curs de teatre. I després vaig entrar a l’Institut del Teatre, vaig estar un parell d’anys i fins avui.

La teva primera obra va ser mentre estudiaves a l’Institut del Teatre.

Sí, estàvem acabant el primer curs. Va aparèixer un cartell a un taulell d’anuncis. Rafel Duran demanava un actor d’uns vint anys per fer una obra a la Sala Beckett, dins el Festival del Grec.

Has treballat amb grans directors com Julio Manrique, Àlex Rigola… i tens el reconeixement també del públic.

Sí, tinc aquest feedback de la gent. Primer perquè veus que et van donant feines, que la gent confia en tu. A la gent li agrada veure’m a un escenari, crec que li aporto alguna cosa. Això també ho necessitem els actors, no parlem de l’elogi desmesurat ni d’adulació, però sí del “ok, vas bé” o “gràcies, he vist això i he passat una bona estona”. Això ens dóna forces.

“el triomf o l’èxit no és tant arribar a aconseguir-ho, sinó intentar-ho”

El que més t’agrada és fer teatre.

El teatre és el meu ofici, però com a actor ens agrada tot, al mitjà que sigui, tenir bons companys, tenir un bon director i sobretot explicar una història, sigui cinema, teatre o televisió. Jo estic molt content i satisfet del que m’ha arribat i agraït.

També has fet molta televisió.

Sí, vaig debutar amb “Nissaga de Poder”, després “Porca misèria”. “Polònia” i “Crackòvia” durant molts anys… Just ara hem començat uns mesos amb el culebrón del migdia, “Com si fos ahir”…

Ah, si?! Que bé!

Des de juliol per començar a emetre’s al setembre.

I a Polònia has estat fins…

… encara hi sóc!, quan els faig falta, quan em necesiten, hi vaig. M’han tractat sempre superbé.

La teva altra passió, la música.

La música m’agrada molt, anar a concerts, gaudeixo molt.

Música rock?

Escolto de tot, sobretot electrònica, m’agrada molt. I sobre tot el ritual d’anar a un concert, a una sala, quedar al vespre amb algú, entre setmana, quedar una estona, fotres una cervesa, un frànkfurt i entrar a veure’ls, sí…

Altres passions confessables?

M’agrada el futbol, sóc futboler, sóc culé.

I com veus ara el Barça?

Bé, molt bé, ens ve de gust ara veure els partits, tornem a tenir ganes… jugadors amb els que t’ho passes bé veient-los, sí, molt bé.

Tenim a la volta la Diada de Catalunya, com veus la situació?

No sé què dir-te, sobretot jo el que vull veure és com enfrontem els debats, sigui com sigui, amb la persona, ficar-se en el lloc de l’altre, opinis el que opinis. Jo no sé quines regles regeixen el món, però jo el que sí que puc entendre és cuidar la parcel·la de cadascú i si cadascú cuida la seva parcel·la i la gent del seu voltant, doncs això, més que debats, cuidar-nos molt els uns als altres. I sempre pensar que del que et digui l’altre poden arribar coses noves. Més que adversaris hem de buscar aliats, còmplices, gent a favor.

Mirar positivament.

I si creiem que ha de ser d’una determinada manera, buscar la millor manera de convèncer a l’altre. Si creus que tens raó i creus que és positiva, i no parlo de cap opció política, parlo de qualsevol cosa a la vida, fes-ho amb carinyo i amb amor a les coses.

Amb carinyo i amor…

I, humor!

Doncs amb molt d’amor i humor ens trobarem de nou al Poliorama per gaudir d’unes bones rialles.