Entrevista a Kerame Amaya. Agosto 2022. Revista Acelobert Barcelona

Karime Amaya: “El flamenc és patrimoni, mai més ben dit, de la humanitat”

Per: Antonia Utrera.-

Karime Aguilar Algaba (01/07/1985, Mèxic), més coneguda com Karime Amaya, és una de les balladores més representatives i amb més força del flamenc actual. Representa també la continuació d’una saga, la Saga dels Amaya. Neboda neta de la internacionalment coneguda Carmen Amaya, porta en la seva sang l’art i la música dels seus ancestres. S’ha projectat com a solista en els fòrums i tablaos més importants del món i ha compartit escenari amb Tomatito, Los Losada, Farruquito, Gerardo Núñez i cartell amb balladors com María Pagés, Israel i Pastora Galván, Antonio Canales, entre molts altres. En 2013 va rebre el premi Artista Revelació en el prestigiós Festival de Jerez de la Frontera. Karime és una enamorada de Barcelona, on viu des de fa més de quinze anys. Aquest mes d’agost presenten en el Teatre Poliorama la preestrena del seu últim espectacle “Sang”. Ens acostem fins al teatre per a parlar d’art, flamenc i sang. I conèixer-la així una mica més.

Preparant la preestrena de “Sang” en el Teatre Poliorama de Barcelona, el pròxim 16 d’agost.
Sí. I l’estrena que serà al setembre!

A més de balladora, ets la directora artística d’aquest nou espectacle.
Ens acompanyen dues balladores catalanes, Rocío Merino i Lorena Domínguez. I en la direcció musical, el meu germà Tati Amaya. També Carlos Caro al violí, Jacobo Sánchez a la percussió i els cantaors, La Tana i Joaquín “El Duende”.

Com va sorgir?
Va ser durant el temps de pandèmia. Tothom va col·lapsar, i el nostre sector, l’artístic, va ser un dels més afectats. Jo porto treballant sense parar des de fa més de vint anys i de sobte es va parar tot. Aquí decidim crear, el meu germà, com a músic i jo amb la coreografia.

I el nom “Sang”?
Portava molts anys sense treballar amb el meu germà Tati, d’aquí el nom de “Sang”. Em dona molt plaer tornar a treballar amb ell, ningú com ell m’entén artísticament. I també hem volgut homenatjar la figura de la meva tia àvia, Carmen Amaya, que és també la nostra sang. Per a no oblidar d’on venim, que venim d’aquesta figura tan gran, i també nosaltres dues com a germans de sang que som, veure què és el que podem crear i desenvolupar com a artistes, individualment.

El teu nom, Karime, què significa?
Karime és d’origen àrab i significa “esplèndida, generosa”. La meva padrina de baptisme és de pares libanesos i ella i la meva mare juntes van triar el meu nom.

Karime Amaya, “flamenca perquè així vas néixer”.
Vinc d’una família on tots s’han dedicat al flamenc, la meva mare cantaora, el meu pare guitarrista. El meu avi, cantaor, va néixer a Huelva però es va criar aTriana. La meva àvia, balladora, totes les germanes de la meva àvia, balladores, el meu besavi era guitarrista… una tradició de moltíssims anys.

No sols per part de la teva mare, també per part del teu pare…
Sí, clar! Mira, el meu pare i tota la família del meu pare són músics, no tots s’han dedicat al flamenc, però sí s’han dedicat tots a la música. El meu pare es va decantar per la guitarra flamenca. Jo vaig néixer en una casa on tots eren professors, ensenyaven aquest art. La meva casa era una escola, tot el dia escoltant flamenc, ball, canti… Així va ser la meva criança.

Però tu de petita volies ser veterinària.
Jo he tingut sempre un amor, des de nena, als animals, adoro els animals. Des de petita tenia aquesta naturalitat per a la música i el ball, i des de molt petitona ja ballava. Tothom deia “aquesta nena ballarà” i va haver-hi un moment que vaig dir: “no, jo no ballaré”, i encara que en el fons sabia que sí, vaig dir “no, jo no ballaré, jo seré veterinària!”. Era com per a portar la contrària. Era un moment de rebel·lia, era com dir “no serà el que tu diguis”. Però és veritat, al final és la professió qui et tria.

Neixes en Districte Federal, Mèxic, i per primera vegada viatges a Espanya.
La primera vegada que vaig venir, amb onze o dotze anys, venia acompanyant a la meva mare, que estava fent una gira per tota Espanya amb Antonio Canales.

I al final et vas quedar a viure a Barcelona.
Va ser per atzars del destí i de la vida, gens planejat. Vènia per a treballar un mes res més aquí a Barcelona, i al final s’han convertit en quinze anys.

La mateixa ciutat que va veure néixer a la teva tia àvia, la gran Carmen Amaya.
Perquè imagina’t, va ser molt bonic, molt emotiu. A més, just arribar van començar a sorgir un munt de projectes, entre ells la pel·lícula “Bajarí”, el documental que parla just d’això, de les voltes que dona la vida… Com la meva família marxa d’aquí i sense voler-ho, la vida et torna a portar als teus orígens, és molt bonic… I la ciutat em va enamorar, ho té tot, Barcelona és que… m’encanta!

“Carmen Amaya continua sent avui dia el referent per al món del ball flamenc”

Va ser en aquest moment que vas decidir dedicar-te?
En aquesta primera gira vaig aprendre molt i a partir d’aquí vaig tenir clar que volia ballar i que hauria de dedicar moltes hores, havia d’haver-hi un compromís per part meva. Va ser arran d’aquesta primera gira acompanyant a la meva mare que ho vaig tenir clar i quan vam tornar a Mèxic li vaig dir a la meva mare, “em vull dedicar” i aquí van començar les meves hores d’estudi i preparació.

Qui va ser el teu primer mentor?
Qui m’ha format i m’ha ensenyat tot és la meva mare.

Mercedes Amaya, La Winy.
Sí.

Carmen Amaya, la teva tia àvia, va revolucionar el flamenc, va ser un geni, reconeguda internacionalment com la millor balladora del món.
I ho continua sent, continua sent avui dia el referent per al món del ball flamenc. Han nascut molt grans balladores, però que arribin a les dimensions del personatge que va ser Carmen, no. Ella va obrir les portes als quals van venir després. Va ser qui va mostrar aquest art al món. Fora d’Espanya no es coneixia.

I per on anava, creava furor…
Sí, va treballar en els teatres més importants del món, i va ser molt admirada per famosos del cinema, de l’art.

Roosevelt, el president dels Estats Units, també li va demanar que actués a la Casa Blanca.
I li va regalar la famosa jaqueteta de brillants.

Es diu que després ella va anar regalant generosament els brillants, entre les dones que l’acompanyaven en les seves actuacions.
No hi ha hagut al llarg de la història personatge del flamenc com ella. Ara són uns altres temps, és més fàcil, però imagina’t en aquells temps lo difícil que era, com a dona, com a gitana, vinguda d’un barri tan humil…

 

Creus que ha tingut aquí a Catalunya i a Espanya suficient reconeixement?
Crec que no ha rebut el lloc que es mereix, des del meu punt de vista. O simplement s’ha deixat una mica en l’oblit. No hauria d’oblidar-se qui va ser Carmen Amaya i fins on va portar el flamenc amb el seu art.

El flamenc, com a expressió artística, ens connecta amb la força i el sentiment pur.
El flamenc és un cúmul d’emocions i de vivències. Està l’alegria, el dolor, la necessitat… Hi ha artistes que l’expressen amb aquesta força i aquesta fúria, i també es pot ser subtil i elegant. El ventall tan ampli que és el flamenc… una “guajira” no es pot ballar igual que una “seguidilla”. Cada canti, cada pal, té la seva manera i el seu sentir. Està el ball que s’expressa des del dolor i la ràbia, com una “seguidilla” o una “soleá”, i està l’alegria, o la “guajira”, on hem de mostrar el femení, la subtilesa, la felicitat.. El flamenc té tot això.

Hi ha un gran desconeixement d’aquest art meravellós.
És un art que fàcilment arriba, connecta amb l’espectador, no necessites ser expert ni aficionat, però si et poses a indagar veus que és infinit, que no s’acaba d’aprendre mai. Com més aprofundeixes, més t’enganxa. Entre nosaltres els flamencs diem que “en aquest art mai s’acaba d’aprendre”. I és que és veritat.

“En qualsevol país del món on vagis hi ha afició, hi ha comunitat flamenca”.

Aquí a Catalunya hi ha gran afició al flamenc.
I tant, Catalunya és flamenca! I si el flamenc ha sobreviscut a tantes adversitats i continua sent flamenca, és perquè Catalunya és molt flamenca.

En 2013 et van donar el premi Artista Revelació al Festival de Jerez de la Frontera.
Si, per a tot artista flamenc és un somni poder actuar en aquest Festival. I encara més que et reconeguin. Llavors per a mi va ser meravellós. He tornat a aquest Festival en diverses ocasions més. Estic molt contenta i agraïda de tenir aquest reconeixement.

El flamenc no és només per a minories.
No, en fer gires per tot el món t’adones com el flamenc és acollit per les diferents cultures. Et sorprendries. Jo no m’ho puc creure. A la Xina, al Japó, com pot haver-hi tantíssima afició, tan compromesos amb aquest art! És al·lucinant. O anar-te a Mèxic, l’Argentina, el Canadà… on vagis el flamenc és patrimoni, mai més ben dit, de la humanitat.

L’any 2010 el flamenc es va declarar “Patrimoni de la Humanitat”.
En qualsevol país del món on vagis hi ha afició, hi ha comunitat flamenca. No és folklore, és molt més.

Hi ha un flamenc purista, i un altre, innovador, però que respecta la tradició.
Sí, és el meu cas. Tot evoluciona. El ball d’ara no és el que es ballava fa trenta o quaranta anys. És una evolució natural, dins de la base que és el flamenc. Una evolució de tècnica, de moviment, de tot. Jo soc una balladora “tradicional”. M’agrada també l’arriscat, respecto molt la gent que té un altre concepte, m’agrada veure’l. Però en el meu cas és un ball modern, però flamenc.

Kerame Amaya. Revista Acelobert Barcelona. Agost 2022

Algun somni per complir? Potser crear la teva pròpia companyia?
Aquest espectacle flamenc “Sang” és un dels meus somnis. És l’inici d’una petita companyia que tant de bo creixi encara més i puguem mostrar al món, aquest i molts altres espectacles més. Però el meu major somni és poder ballar envoltada de la gent que vull i que m’aporta i m’inspira. I somni que la gent vegi el millor de mi. El reconeixement i tot això, arriba. L’important és prendre les decisions encertades, i poder triar amb qui treballar.
Et desitgem el millor amb el teu nou espectacle. Aquí estarem l’equip d’Acelobert en la preestrena. Serà un honor i un plaer sentir-vos en directe, sentir tot el vostre art sobre l’escenari.

Antonia Utrera