Carles Sans: “Les històries que explico són molt divertides, molt boges”

Per: Antonia Utrera.-

Carles Sans Padrós (Badalona, ​​5 de juliol de 1955) és membre fundador juntament amb Paco Mir i Joan Gràcia de la companyia de teatre Tricicle.

A més de la seva faceta com a actor ha dirigit diversos curtmetratges, dos dels quals, “Qui mal anda mal acaba” i “David”, han estat nominats als premis Goya. Com a director teatral ha dirigit i adaptat la pel·lícula de Fernando León d’Aranoa « Família » i l’òpera El Barber de Sevilla per a públic infantil,  produïda pel Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El 2008, juntament amb els seus companys de Tricicle, va posar en escena el musical “Spamalot” de Monty Python i més recentment, Forever Young, una comèdia musical.

El proper dijous, 6 d’octubre, Carles Sans celebra al Teatre Borràs les 100 funcions de “Per fi sol!”, el seu exitós espectacle inspirat en anècdotes reals viscudes amb Tricicle.

Per fi sol!, un espectacle inspirat en totes les vostres anècdotes .

Sí, estic molt content perquè està havent-hi molta acceptació. Una de les grans incògnites, era que es poguès desvincular Carles Sans del Tricicle per veure una proposta completament diferent, un monòleg. I s’ha fet palesa que la gent surt entusiasmada  d’aquí, s’ho passa molt bé, les històries que explico són molt divertides, molt boges.

Anècdotes viscudes durant quaranta anys de Tricicle.

Totes són anècdotes viscudes al llarg de la meva vida professional, anècdotes personals o professionals, totes reals, no és que m’ho inventi, tot ha passat de debò. A la gent li agrada molt sentir anècdotes i a més a més, de la manera en què ho faig, amb tota aquesta gestualitat molt de Tricicle. Jo crec que és la suma d’aquestes dues coses el que dona l’èxit que està tenint aquest espectacle.

Segona temporada?

Sí, per Nadal vam estar aquí, però aquest espectacle ja portava rodant des de feia temps. Va coincidir amb el període aquest del Covid que deixaven només el 70% d’ocupació, i va ser una llàstima perquè clar no es va poder omplir del tot per culpa d’això.

I les històries són reals, no són inventades.

Són totes reals, tot és veritat, explico moltes situacions. Tots aquells que han seguit molt a Tricicle gaudeixen, perquè d’entrada descobreixen històries, algunes interioritats, confessables totes, d’històries molt de l’origen de Tricicle, i després també històries meves personals.

Has tingut la col·laboració de José Corbacho en la direcció de l’espectacle.

Sempre necessites a algú que miri des de fora, quan estàs assajant. Encara que tu ho tinguis molt clar en el teu cap, també s’ha de veure des de fora, i amb en José, m’agrada molt com ho fa, és un tio amb el qual tinc amistat des de fa molt de temps, i la veritat és que necessitava també aquest punt canalla que ell a vegades té, m’ha donat molt bones idees, ens hem entès molt bé.

Els trobes a faltar a l’escenari?

A dalt de l’escenari al principi se’m feia una mica estrany, però ara ja no, ara ja em sento molt a gust, però a vegades trobo més a faltar, el abans de començar i el després que el durant, perquè nosaltres sempre compartíem el camerino els tres, i allà conversàvem abans de la funció. I ara si, ara tinc aquest punt diguem-ne, de què estic amb mi mateix, però bé, és una anècdota més…

Quan us vau conèixer, als inicis, fèieu teatre al carrer.

Sí, al principi quan érem estudiants a l’Institut del Teatre, havíem fet teatre al carrer, practicàvem el que estudiàvem a l’escola, i després ja vam començar a treballar al Llantiol, que era un cafè teatre de l’època.

El Llantiol va ser un dels vostres primers escenaris, on també et van veure actuar els teus pares per primera vegada…

Si, va ser al Llantiol, van descobrir que el seu fill, que anava per advocat, era un pallasso, un clown.

I què s’oblidessin del Carles advocat…

Sí, sí, exacte!

Però tu volies ser periodista…

Vaig fer dret per exclusió, perquè jo volia ser periodista, però, s’havia de fer un examen d’accés a la facultat, i jo no vaig estudiar, era molt mal estudiant, i vaig presentar-me poc preparat, diguem-ne, i havia de fer un text del Julián Marías, havia de comentar-ho, i resulta que no el vaig aprovar. Que, per cert, un dia em vaig trobar a Julián Marías al tren, i li vaig dir que vaig suspendre per culpa d’un text seu.

Per culpa seva o gràcies a ell…

Sí, segons es miri… (riu)

Els teus pares van quedar contents?

Home i tant, als meus pares se’ls hi queia la bava, estaven encantats de veure l’èxit, però clar al principi no acceptaven, era molt incert el que podia passar.

Tot això ho expliques a l’espectacle…

Sí, per això que tampoc vull explicar-ho tot perquè si no, no vindran.

I que va passar amb la teva vessant periodística?

Bé, aquesta vessant meva la puc desenvolupar gràcies a que em donen la possibilitat d’escriure articles. Primer va ser al diari ”El Mundo”, Ara al diari ”El Periódico i l”Sport”, perquè també soc molt futboler. I puc escriure, i d’alguna manera, aquesta inquietud, ara la puc posar en pràctica, em donen aquesta oportunitat els diaris, i fantàstic, perquè a mi m’agrada sempre opinar de les coses. Me n’alegro d’haver tirat cap a actor i no pas cap a periodista, això està clar, però, si, continua sent una professió que m’agrada molt.

Vau guanyar la medalla d’Or de les Belles Arts el 2010 com a Tricicle, i tu personalment, has fet, curtmetratges, i has estat, nominat als Goya.

Sí, dues vegades.

I vas rebre també un premi per ”Quién mal anda mal acaba”.

Si, vaig guanyar el Premi del Festival de Cinema de Mont-real, vaig tenir molts premis amb aquest curtmetratge. Vaig tenir una època que em va agradar molt fer cinema i vaig fer uns quants curtmetratges. Després me’m vaig adonar que potser havia despertat una mica tard perquè els curtmetratges normalment estan reservats a gent més jove, gent que comença, “però jo que faig fent curtmetratges?” i ho vaig desestimar una mica, a part que no és gens barato fer un curtmetratge, hi ha una producció que s’ha de pagar i les sortides que tenen són zero comercials.

També has dirigit òpera i teatre.

He dirigit òpera i també “Família” que és una pel·lícula de Fernando León d’Aranoa que vaig adaptar al teatre. Ara he escrit una comèdia per a dos personatges que estic intentant aixecar per veure si ho puc dirigir jo. Bé, vaig fent coses en paral·lel.

T’agrada més dirigir que actuar?

No, potser no tant. Fent d’actor depens de tu mateix, fent de director depens dels actors, que són els altres, i això m’agrada menys.

I sortir de la comèdia per fer drama?

És que jo a la vida soc més humorista que seriós, per entendre’s. Inclòs en els moments més així, sempre intento treure-li el moment. Tinc una tendència més a utilitzar l’humor que el drama, i vaig tirar per aquí.

Intentava imaginar-te fent algun personatge dramàtic, i se’m fa difícil.

Sí, hi ha molt actors còmics que han acabat fent papers dramàtics, perquè després se’ls reconegui que eren bons actors.

És més difícil fer riure que fer plorar?

Jo crec que sí.

Aficions?

Soc molt amant de la fotografia, m’agrada molt. M’agrada anar a fer fotografies i després retocar-les, arxivar-les… és un hobby que tinc, la fotografia.

Fas vida al teu barri?

Sí, visc a l’Eixample, i sí, compro a la papereria, a la farmàcia, al forn. Tot el que sigui fomentar el barri com a tal, em sembla perfecte perquè la societat ens hem anat cap a un model d’individualisme i de tancament personal que fa que no et saludis ni a l’ascensor. Abans els veïns passaven, un a casa de l’altre i s’ajudaven, i avui en dia els veïns no se saluden, i lo mateix passa al barri, ara saludes a molt pocs. Jo, del meu barri saludo als botiguers, i als que conec, clar! i després hi ha una persona meravellosa, sord-muda que, que és un home encantador, que converso amb ell amb signes i que és molt divertit.

Amb signes?

Sí, és un senyor ja gran i és d’aquests que no pot parlar però crida, no? Per fer-se entendre. És un tio molt entranyable del barri.

Projectes?

Ara mateix continuar amb “Per fi sol!” fins al 6 de novembre, i després no sé què em plantejaré, estic vivint el dia a dia. Jo crec que per edat ja m’ho puc permetre més, el de viure dia a dia. Entenc que la gent més jove ha de fer-se plantejos més de futur, perquè s’espera molt d’ells, però, a mi, la societat, ja no em demana res, vull dir, en tot cas el que em demano a mi mateix, i ja està.

Home, sí! Esperem continuar gaudint amb tu d’espectacles tan fantàstics com el que tenim ara al Teatre Borràs, que és un no parar de riure durant més d’una hora. Gràcies!

Antonia Utrera