David Fernández: “Porto molts anys aprenent l’ofici de no fer res”

Per: Antonia Utrera

David Fernández Ortiz (Igualada, Anoia, 24 de juny de 1970), és un actor i humorista. Es va fer famós internacionalment amb la seva interpretació de Rodolfo Chikilicuatre al Festival de la Cançó d’Eurovisió 2008. L’any 1998 entrà a formar part de la companyia teatral La Cubana. La seva primera aparició en televisió va ser al programa Una Altra Cosa, presentat per Andreu Buenafuente i emès a la Televisió de Catalunya entre 2002 i 2004 on es va fer famós interpretant personatges com el Gilipollas o Narcís Reyerta.

Ens citem en “Pa’l Caldero”, un acogidor restaurant situat al carrer París, 101, molt aprop del Aquitània Teatre, on podreu veure a David Fernández  fins el 27 de desembre, amb el seu monòleg “No estoy bien”. Ell ja avisa, després no vol queixes.

 

“No estoy bien”, el teu últim espectacle.

Aquest títol l’he posat perquè si hi ha algú a qui no li agrada l’obra i em diuen: “és que l’obra no ha estat bé”. Ah! Ja ho posava al títol, que “No estic bé”, així em curo en salut.

Pero no et trobes bé ara, o és  una cosa que ja arrosegues des de fa temps?

Noo, l’arrossego des de sempre.

Des de sempre…

O sigui, és congènit ja, a mi m’agrada molt riure d’això, perquè sempre he fet uns personatges gilipolles com Chikiliquatre, són aquestes coses de les quals parlo a la funció, de què clar, imagina’t que estàs treballant des de fa mogollón d’anys al teatre, i de sobte quan et fas famós, la gent et diu pel carrer “gilipolles”, això es dur! I que tu saludis i diguis “gràcies!” quan et diuen gilipolles, això és per no estar bé del cap.

T’agrada més imitar o crear els teus propis personatges?

A mi m’agrada crear els personatges, jo no sé imitar. Jo agafo coses del carrer.  Crec que això em ve molt de La Cubana, que et fixes de la gent que hi ha pel carrer, la manera de parlar, el que et serveix una copa, el que està xerrant al costat teu, i això és el que m’agrada a mi.

Els teus personatges son molt curiosos.

tots són en teoria perdedors, no? Jo crec que per fer humor t’has de posar aquí abaix, i riure de tu el primer, per poder després riure de tothom, no? Perquè si la gent diu “hòstia, el gilipolles és un personatge superdesgraciat, el Chikilicuatre és un personatge!.. no tenia dos dits de front. Llavors jo crec que això és el que li fa gràcia a la gent.

Estava també el fatxa aquell, el Narcís Reyerta.

El Reyerta era un personatge molt fatxa però queia bé, perquè en el fons també era un perdedor. Estava vivint en una època que no tocava ja, era un desastre també…

El teu últim espectacle “No estoy bien”, és un misteri.

Es un monòleg, parlo de relacions amb dones que no m’han sortit bé, parlo d’un poble en el que vaig créixer, imaginari, en el que tampoc estava molt bé, parlo del Chikiliquatre, parlo del gilipolles, i parlo de fracassos.

Fracassos…

Si, rient sempre dels fracassos que és el que a mi m’agrada, personatges com el Santi Clima, perdedors totals, això és el que més m’agrada a mi.

Pero David Fernández no és un perdedor.

Jo he treballat a molts llocs, he fet de tot, des de fer de Pare Noel a treballar a bars, treballar a bars actuant vull dir, a treballar a molts llocs on he conegut a molta gent, que a mi m’admiraven perquè realment eren molt dolents, però, eren molt feliços fent el que feien, i a mi això em fascina, perquè jo surto a l’escenari i no entra un acudit, i m’enfonso, però a aquesta gent li donava igual, i a mi aquest tipus de personatge em fascina, m’encanta, perquè ell és feliç fent el que fa, i l’importa un bledo el que diguin els altres. I això m’encanta. Per molta gent aquestes persones són perdedors, però són molt feliços fent el que fan, llavors, els importa un bledo que hi hagi 20, 30 o 40 persones mirant-los, i aquesta gent a mi em sembla meravellosa, Avui dia que es busca tant l’èxit i tal, aquesta gent, si es igual, jo soc feliç, i jo crec que aquesta és l’actitud enfront de la vida. A mi m’agrada pintar o m’agrada actuar. O m’agrada fer el que sigui, pues si a tu t’agrada, fes-ho.

Ja…

Si et vols dedicar i només viure d’això, sí que és complicat, no? Però a mi m’agraden moltes coses, m’agrada pintar, m’agrada escriure, m’agrada molt tocar la guitarra… i tot ho faig malament, i llavors, ho faig per mi, i això és l’important, no? Sembla que avui en dia s’ha de buscar sempre que l’importis a la gent, i que tinguis molts likes, o que tinguis molta acceptació. I dius, això no és l’important, l’important és que tu passis bé i ja està.

Quan fas una cosa per tu, sense pretensions, gaudeixes molt.

Sí, això és molt xulo, aquest tema de sentir-te bé sent amateur. No et guanyes la vida amb això, però et dona llibertat per fer el que vulguis, que no la tens a nivell professional.

I aquest és el monòleg, que trobarem a l’Aquitània teatre, la història d’un boig que s’ho passa bé fent el que fa.

Si, jo soc un afortunat, soc molt feliç perquè visc d’això, i llavors jo no vull res més. A què puc aspirar si m’estic guanyant la vida am lo que més m’agrada del món, o sigui és que ja no puc demanar més, si no ets feliç així, ja.. deixa-ho.

Dius que “sense ou no hi ha truita i sense humor no hi ha vida”.

Sense humor no hi ha vida. La vida és molt bonica, però passen moltes coses que no t’agradaren, i sempre passaran, perquè la gent es mor i la gent es posa malalta, i et passen moltes coses que no t’agradaren, i si no tens sentit de l’humor, malament.

Quan vas a Madrid, el sentit de l’humor del català és diferent al de Madrid? o és universal?

Jo crec que és universal, bueno jo intento fer-ho universal. De moment no he fet bolos a Madrid, però sí que he fet a altres llocs, i, la gent riu igual.

Del Rodolf Chikiliquatre, encara ens recordem…

Ja fa 14 anys i sí, va ser un “bombazo”, exagerat, i encara molta gent ho recorda, i llavors clar, no puc renegar d’un personatge que va votar tothom per escollir el representant a Eurovisió.  No has de renegar del que has fet, evidentment!

Va ser un èxit total.

Jo crec que ho van votar perquè tenien moltes ganes de conya. Jo sempre dic que el triomf del Rodolfo Chikilicuatre, no va ser meu, el triomf va ser de la gent, que em va votar. Per primera i última vegada van deixar triar a la gent, això vol dir…

Qué vol dir?

Vol dir que no ho tornaran a repetir.

I la guitarrreta de plàstic que portaves, encara la tens?

Sí, la de la Final d’Eurovisió la tinc jo…La vam comprar als xinos, costaven tres euros.

Fer humor és una cosa molt seriosa, oi?

No, no és molt seriosa, té molta feina, això sí, perquè l’humor és molt complicat, una pausa mal posada, depend com expliquis l’acudit, pot fer gràcia o no, i és complicat, però seriosa, no, seriosa està la vida. Jo necessito l’humor per viure cada dia, i, si un dia no riu, em dic, algo passa…

La comèdia es la teva passió.

Si, la comèdia és la meva passió perquè costa tant, és tan complicada, que sé que mai, mai acabaré d’estar content amb totalment lo que faig, sempre hi ha cosetes per polir, i això es molt xulo, perquè et fa esforçar-te, com a un tenista, com a qualsevol esportista.

Vas deixar la joieria per dedicar-te a la comèdia.

Si, estava estudiant, bueno, em dedicava també amb el meu pare a vendre joies fins als 28 anys. Jo estava fent teatre des dels 17 anys, però clar, lo que estaven parlant, a nivell amateur, no em guanyava la vida amb això, fins que no vaig entrar a La Cubana, no vaig deixar tot lo demés. Lo primer era treballar, i a les meves hores lliures feia teatre… ho combinaves amb teatre amateur.

Tens una altra passió? Has dit que t’agradava pintar.

No, bueno, faig dibuixets…Mira, a mi el que més m’agrada del món, porto molts anys aprenent l’ofici de no fer res, i llavors, jo crec, amb els anys estic aprenent una miqueta.

L’ofici de no fer res…

És molt important, i quan dic no fer res, em refereixo a lo que la gent li diu “no fer res”: Llegir, estar amb el meu nen, mirar els ocells, aquestes cosetes no? Per mi és molt important…

No fer coses productives.

Equilicuá!

Algun altre projecte després de ”No estoy bien”?

El gener estrenem a Madrid ”La cena de los idiotas” un altre cop, al teatre Amaya, amb el meu amic Juanra Bonet i Agustín Jiménez.

Molta sort! I moltes gràcies per alegrar-nos la vida.