Homes Igualitaris: “La vida no ha de ser un futbolí”

Per: Juanjo Compairé.

Quan era petit la meva afició preferida al poble de muntanya on estiuejava era jugar al futbolí. No era dels més hàbils en el joc; sempre hi havia algú del poble que manegava els canells millor que jo. Allí vaig comprendre que em deien que la vida era una competició, que calia guanyar i enfonsar els altres. Que t’havies de sentir malament si eres el perdedor. I que per guanyar calia ajuntar-se amb els “millors”, els més experts en ficar la bola.

Al pati de l’escola passava el mateix. Els meus companys (els col·legis llavors eren tan sols de nois) jugaven al futbol “de veritat” i a guerres (literalment, llençant-se pedres al cap o rodolant per terra en combat individual a mastegots i cops de puny). A les notícies jo veia que els homes grans feien el mateix: competir, organitzar guerres per destruir l’adversari. Això era com un “futbolí” en gran, però amb molta sang i dolor. I llavors, no era divertit, ans al contrari.

Vaig criar-me, doncs, en una cultura del “nosaltres” i “ells”, del Barça contra el Madrid, dels vaquers contra els indis, dels policies contra els lladres, tal com les pel·lícules ens ensenyaven. I ens ensenyen. Recordo que sentia dintre meu un malestar profund. Al pati jo no volia combatre com la majoria. No ho entenia. Em col·locava en un recó a xerrar amb alguns, pocs, companys, a dissenyar un avió, a fer experiments de química, altres coses diferents, sense necessitat de competir o de barallar-me.

I ara, quan m’he fet gran, voldria pensar que tant de bo estiguem superant la cultura del “futbolí”. Entenguem-nos, no m’estic referint al joc en sí, sinó al que representa. Voldria creure-ho, malgrat les guerres que assolen el món, malgrat les múltiples opressions dels altres (i sobretot de les altres), malgrat les desigualtats i les injustícies. Voldria creure que cada cop més homes veuen que aquesta cultura tan sols provoca molt de dolor, molt patiment. No és inevitable. Podem imaginar altres maneres de resoldre els conflictes, que ens permetin reconèixer els altres, gaudir de la diversitat, sortir del blanc i negre i passar a l’àmplia gamma de colors. Moltes dones feministes i alguns homes ja fa temps que ens ho estan dient. I si deixem el futbolí i ens posem-nos a ballar, abraçats? No és un brindis al sol. Ens hi juguem el futur.

Juanjo Compairé

Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)

www.homesigualitaris.cat