Joan Gràcia:”Un supermercat no té vida, és una màquina de vendre coses, en canvi, un comerç de proximitat coneixes a l’amo, t’aconsella, fa vida, relacions humanes”

Per: Antonia Utrera

Joan Gràcia i Oliver (Barcelona, 26 de febrer de 1957) és humorista, actor, director, productor i guionista. És membre de la companyia de teatre Tricicle, juntament amb Paco Mir i Carles Sans. Es van conèixer com a alumnes a l’Institut del Teatre de Barcelona. Van començar fent espectacle de mim al carrer el 1979 i quatre anys més tard els fixa Chicho Ibáñez Serrador, i els dona l’oportunitat de fer un gag en el programa de televisió més vist a Espanya en aquella època: Un, dos, tres… responda otra vez. Van fer una interpretació de la cançó de Julio Iglesias “Soy un truhan, soy un señor”, que els va suposar el reconeixement en l’àmbit nacional. Després de quaranta anys sobre els escenaris, amb més de vuit mil funcions, quatre-cents teatres i vint països es van acomiadar el 2020. El mateix any van rebre el Premi Nacional de Cultura. Tricicle continua produint i dirigint espectacles d’èxit com “Forever Young”, que el podrem veure a partir del 16 de març al Teatre Poliorama de Barcelona.

 

La comèdia musical “Forever Young” de nou a la ciutat.

Si, ha de fer deu, dotze anys que la vam dirigir, la vam produir amb molt d’èxit aquí a Barcelona, al teatre Poliorama. Vam estar també a Madrid, fent gira i va anar molt bé. I bé, crec que és un cant a la vida, a viure-la. A vegades la gent viu la vida sense viure-la i crec que aquest espectacle va sobre això.

I quina és la història?

És un geriàtric on els vells són gent que ha sigut rockera, cantants, han estat al 15M, alternatius, gòtics, una barreja i ara es troben amb noranta-i-pico d’anys, prop de cent. A pesar de l’edat continuen tenint aquelles ganes de viure o de recordar aquells moments de la vida. És un espectacle que va d’una banda a l’altra, a moments tristos, perquè la vellesa té aquests moments que són tristos, però tractats amb humor, amb aquest punt d’esperança o de futur, fins i tot. Continuen tenint petits plaers, potser no tan sovint, però amb la mateixa intensitat.

“A vegades la gent viu la vida sense viure-la”

Tricicle es va acomiadar el 2020, però continueu produint i dirigint.

Si, cadascú fa coses diferents pel seu camí, però ens ajuntem per produir o dirigir, tal com ho vam dir quan ens vam acomiadar. El Paco continua dirigint. El Carles ha fet un espectacle i jo dirigeixo uns cabarets que es diuen Lio a Eivissa i a Londres. I continuem treballant. Amb espectacles com aquest val la pena continuar produint, donant-li aquest toc de Tricicle, d’humor, de divertiment, no ja a dalt de l’escenari sinó des de a baix, dirigint-lo. Hem trobat una miqueta allò que a cadascú ens agradava. En Carles, potser és el més actor dels tres, ha continuat fent un espectacle amb molt d’èxit i amb molt valor, ja que de cop i volta ha assumit un espectacle sol i a més, parlat. El Paco continua com sempre dirigint i jo porto dotze anys també dirigint, m’agrada molt el món del musical i del cabaret i allà estic.

I després de quaranta anys treballant junts, no us trobeu a faltar?

Sincerament, no, perquè hem estat quaranta anys, hem passat de totes. Jo particularment, pujat a dalt de l’escenari m’han aplaudit durant quaranta anys, hem omplert el teatre, el meu ego està a vessar. I després si fas coses amb èxit, com les fa el Carles o el Paco o jo mateix, i a dalt de l’escenari veus que el que tu has pensat, el que tu has dirigit funciona, doncs ja està.

Entrevista a Joan Gràcia. Revista Acelobert Barcelona

Jo em referia a nivell humà, entre vosaltres…

Continuem tenint contacte i això, el que passa és que hem sigut com un matrimoni de quaranta anys, que hi ha moments que dius “una temporadeta tinc ganes de no veure’t” no?, cadascú al seu llit. (riu)

A sobre els escenaris se us ha vist entre vosaltres molt col·laboratius, sense egos.

Sempre ho hem controlat molt això, cap de nosaltres s’ha pensat que era el líder. Cadascú ha aportat al seu moment el tant per cent necessari per fer un producte amb una fórmula química perfecta perquè sortís bé.

Els vostres inicis van ser al carrer.

Si, pensa que una companyia de mim desconeguda no la contracten a un teatre ni res d’això, aleshores vam començar al carrer. D’aquí vam passar a un cafè teatre, al Teatre Llantiol. Quan teníem diversos esquetxos vam fer un espectacle, vam provar a les fires, la Fira de Tàrrega va ser la primera, allà vam tenir èxit, després vam anar a un teatre… Hem tingut la sort que no vam ser “flor d’un dia”, no vam fer un espectacle i el segon va ser dolent, sinó que el segon va ser millor, i el tercer millor i aleshores hem arribat fins aquí. No hi ha cap espectacle que el públic hagi vingut i que no hagin sortit contents, o que la crítica ens hagi dit, “ara no els ha sortit l’espectacle bé”, per tant… També hem sigut molt actius, molt inquiets, hem fet cinema, fins i tot ràdio, publicitat, sèries, de tot.

No us hauríeu imaginat aquest èxit.

No, jo em recordo que al principi hi havia gent que ens deia, -perquè va haver-hi un moment que vam sortir d’Espanya i ens vam trobar a molts països i amb molt d’èxit a molts llocs- i la gent deia “clar, per això han agafat el no parlar per poder sortir”. No, ni ens pensàvem que sortiríem, ni que pujaríem a dalt d’un teatre. Després si, però als inicis no penses res, penses a divertir-te. I sobretot, que fent humor esperes que la gent s’ho passi bé, i ja està, això és el que esperes, i res més.

“Sóc un “disfrutón”, veig el got mig ple”

Ens heu regalat molts bons moments, molta alegria, amb més de sis mil representacions.

Sis mil funcions, en quaranta anys? Moltes més!, fèiem una mitjana de dues-centes funcions a l’any, doncs imagina, moltes més…

Quina va ser la clau del vostre èxit?

La clau crec que és fer un humor diferent, que arriba a tothom, a totes les edats, a totes les classes socials, perquè és un humor jo diria que ingenu, a vegades surrealista, altres, intel·ligent. La gent veia coses que li podien passar a ell. Un humor molt a prop de l’ésser humà. I el fet de no parlar, d’alguna manera fa que puguis viatjar a moltes cultures. I després també que a nivell d’humor, tu pots fer un acudit que pot durar un minut i al final riuen, no?. Nosaltres no, amb nosaltres cada deu segons pot haver-hi un riure. Llavors es tractava d’això. La gent sortia encantada dels espectacles. Ens han dit de tot, que han entrat a la sala tristos per algun fet, i han sortit eufòrics, rient, oblidant-se d’aquest problema. Segurament estar una hora rient se’ls hi ha fet més dolç el problema.

Necessitem l’entreteniment i més ara amb la pandèmia.

La pandèmia i també la situació al món. Abans de la pandèmia tampoc estava massa bé. Si no és la política és la enfermetat, si no els impostos, si no l’atur, si no el terrorisme, vull dir… Estem bombardejats, la gent necessita evadir-se, distreure’s.

I també trobar-se físicament i compartir, que millor que a un teatre?

Si, és un fet únic que et queda a la memòria, el que has sentit en aquell moment. És una experiència. Totes les belles arts, la pintura, la pots veure sempre, en canvi, el teatre és un fet, que l’endemà només perquè canvia el públic, o per l’estat d’ànim dels mateixos actors, agafa unes dimensions totalment diferents.

Estàs molt vinculat a l’art.

Jo crec que tots els actors estan a prop de l’art. Un actor està a prop de la música perquè la utilitza, està a prop de la dansa. Està a prop del cinema perquè veu cinema fins i tot per inspirar-se en personatges. A prop la pintura perquè està rodejat d’una escenografia que algú ha pintat o ha dibuixat. Totes les arts estan interrelacionades, si tens un mínim de sensibilitat t’agradarà. I conec molta gent que és actor i pinta, o és actor i és músic també, o balla i canta.

I tu pintes.

Sí que pinto, però com aficionat, ho faig per mi, no em veig a una galeria ni com a modus vivendi, el que et deia, interrelacionat amb altres arts, però cadascú sap el que sap.

Algun hobby?

Molts, pinto, faig objectes de fusta que trobo en desús. És un hobby, un temps concentrat en una altra cosa.

I la cuina també t’agrada.

M’agrada molt, sé fer quatre plats ben fets. Si estigués sol podria mantenir-me prou bé menjant bé. Tinc una dona que cuina millor que jo, llavors compartim. I tinc molts amics cuiners, sóc president de la petita societat gastronòmica, vull dir…

Els teus convidats deuen marxar contents.

Sempre ho cuinem i ho mengem entre tots, com una mena de txokos bascos, però fets aquí.

“Prefereixo anar-me’n al cinema o al teatre que veure una peli a casa i prefereixo anar a un restaurant que demanar un delivery a casa”.

A part de “Forever Young”, algun altre repte?

Viure, i viure bé. Tinc un lema que no és molt original “jo disfruto de la vida i quan disfrutes de la vida amb les coses que fas, fas disfrutar al demès també. Si tu estàs a l’escenari per fer disfrutar al públic, has de disfrutar tu. I jo sóc un “disfrutón”, veig el got mig ple. Penso que la gent és bona i que s’ha de disfrutar. Prefereixo anar-me’n al cinema o al teatre que veure una peli a casa. O prefereixo anar a un restaurant que demanar un delivery a casa. I prefereixo prendre una copa amb amics que fer-ho sol a casa, perquè beure sol és la cosa més estúpida del món. M’agrada compartir.

Vius aquí a Barcelona?

El meu domicili, diguem fiscal, és a Barcelona, però visc molt a Eivissa perque treballo des de fa uns anys allà. I a altres llocs, a Londres, a Mykonos, a Las Vegas…

T’encanta posar projectes en marxa.

Si, si m’expliquen coses i m’entusiasmo. Com et deia abans, sóc positiu, veig les coses positives de la gent, o dels projectes. Si no, no faríem res. Si tu veus un projecte i ho veus negatiu, no el fas. O li poses positivitat o plega. La gent que fa un negoci i pensa “el punt 0 quin és?”, bé, s’ha de saber, però tu estàs fent un negoci perquè vagi al cent per cent, no perquè vagi al cinquanta. Perquè si penses que anirà al cinquanta, no cal que ho facis, no cal que pensis, no cal que gastis energia, ni calers, ni res d’això. Pensa que anirà bé. I si veus que dubtes, doncs no ho facis. Però si t’agrada no has de dubtar. Si has de passar el dia fora i està plovent, doncs mira, els arbres creixeran…

Vas néixer al Poble Sec.

Si, jo sóc del Poble Sec i continuo sent del Poble Sec, encara que visqui a Via Augusta amb Travessera de Gràcia. Em sento de barri perquè mai he deixat de tocar de peus a terra. Sé d’on surto i això em va molt bé. Et fa que no et pugin els fums per res, encara que et vagin bé les coses penses que si anessin malament, tinc l’experiència de ser de barri. No et foteries un tir per això, s’entén. Hi ha gent que se li ha anat la bola i renegaria del seu barri, perquè ha sigut i ara no ho és. Doncs jo no.

Què et sembla una revista de proximitat com l’Acelobert?

Doncs com et deia, intento no anar a supermercats, intento anar a botigues especialitzades de menjar, m’agrada anar als restaurants, m’agrada anar al cinema, al teatre. Un supermercat no té vida, és una màquina de vendre coses. En canvi, un comerç de proximitat coneixes a l’amo, t’aconsella, fa vida i fa relacions humanes.

Moltes gràcies, Joan, que vagi molt bé amb “Forever Young”

Si, quan la vegeu ja veureu, us encantarà, és divertida i toca molt el cor.

Antonia Utrera