Joel Joan: “El que et fa humil és admetre que no som gaire cosa, en general, cap de nosaltres, ni els més grans”

Per: Antonia Utrera.

Joel Joan i Juvé (Barcelona, 2 de novembre de 1970) és actor, director i guionista. La primera vegada que va pujar a un escenari professionalment va ser el 1992, amb Calixto Bieito, en “Somni d’una nit d’estiu” . I a la televisió, a la sèrie Poblenou (1994). Després van venir Plats Bruts (1999), El Crac (2014), etc. Ha treballat a moltes pel·lícules, “El corazón del guerrero, Escuses!, on va ser director i guionista; Vicky Cristina Barcelona, dirigida per Woody Allen; i Fenix 11.23, entre d’altres. Ha rebut dos Premis Ondas. Des del 2008 al 2013 va ser president de l’Acadèmia del Cinema Català. Després del gran èxit al teatre amb Escape Room, ara podem veure’l a partir del 22 de març al Teatre Goya de Barcelona amb “El Gran Comediant”, una comèdia genial per no parar de riure, dirigida i coescrita juntament amb l’Hèctor Claramunt. I com a primícia, al cinema s’estrena l’11 de març la pel·lícula “Escape Room”.

Quina és la història de El Gran Comediant?

És la història d’un superdivo, una persona que ha tingut molt d’èxit a la vida, que ha triomfat, que té un ego enorme, narcisista, és un cromo l’home, de triomfador i de cregut. La història comença en el moment que el seu millor amic, que es van conèixer a l’Institut del Teatre, a qui la carrera li ha anat fatal, no li ha funcionat res, és un pobre home, no ha aconseguit fer res de bo a la vida. A causa d’un speech motivador que li fa el meu personatge, el Llorenç Tortosa, l’home comença a creure’s-ho i li comencen a anar bé les coses, fins al punt que li vam millor inclòs que al Llorenç, i això és una cosa que desperta en el nostre protagonista una gelosia feroç, encara que fa veure que no, i aquí comencen els problemes que es van complicant perquè aquesta gelosia el porta a “cobrir-se de glòria”, arriba a uns límits que posa en risc la vida del seu millor amic.

L’èxit és perillós.

L’èxit és el bitxo que fa que el nostre protagonista se li “vagi l’olla” i pensi que està per sobre dels altres, que això serà etern i que la festa no pararà mai. Això acostuma a ser-hi a molts de nosaltres, és a dir, quan tenim molt d’èxit és fàcil creure-t’ho, és fàcil pensar que estàs per sobre dels altres, perquè tu estàs triomfant i els altres no. I també et pot fer molt desgraciat l’èxit. Perquè el pots voler mantenir a tota costa i llavors vols més i més, és una droga altament perillosa.

La droga del poder…

És que l’èxit és poder, qui té èxit fa que les coses li vagin bé, pot aixecar projectes, només amb el seu nom pot fer que una pel·lícula s’engegui o no s’engegui. El poder de les estrelles i de la gent que té èxit és enorme.

L’altra cara és el fracàs.

Que és el cas de l’Ernest, el coprotagonista d’aquesta història, el fracassat absolut, però que a més a més, ho porta amb una certa elegància. Ell es conforma amb el que té, i fins i tot arriba a dir al principi de l’obra que potser ja n’hi ha prou de continuar picant la mateixa pedra i, si la vida li està donant senyals que aquest no és el camí, doncs escolta’m, agafa’n un altre. I és el meu personatge que davant d’això li diu que “no, no, no, que de cap manera, que tu vals molt”. Ell vol ser bona persona, en Llorenç no és mala persona, és un vanitós, que s’equivoca perquè es creu millor que els altres, però no és una mala persona, i l’ajuda, i li diu, “no, tu tens molt de talent, confia en tu mateix” i bé, li dona tanta esperança i tanta confiança que l’altre va i ho peta!

“no som bons ni dolents, som víctimes de les nostres circumstàncies i de les nostres pròpies debilitats”.

El Llorenç no és una mala persona, només que l’ego se li ha inflat molt.

És que de fet, jo penso que no som bons ni dolents, cap de nosaltres, som víctimes de les nostres circumstàncies i de les nostres pròpies debilitats, som dèbils, però no som mala gent en general. Quan no tens autoestima, et sents molt desgraciat, és fàcil que llavors tiris merda als altres, perquè no estàs a gust amb tu mateix. Tirar merda als altres, és de mala persona? Home, si ho volem catalogar moralment potser si, però és a causa d’una insatisfacció prèvia. Jo no crec que hi hagi bones o dolentes persones, sinó que tot és molt complicat, que som víctimes de les nostres pròpies febleses.

Jutgem sense saber quin grau de patiment hi ha darrere l’altre.

Sí, i l’empatia és exactament això, és no jutjar l’altre pels seus actes si no intentar entendre per què aquella persona es comporta així. I quan arribes a entendre això… Hi ha un vídeo de l’Alec Baldwin molt bo, que va estar a un rodatge on va matar a la directora de fotografia de la pel·lícula, li van donar una arma carregada i se li va disparar sense estrènyer el gatell, i molta gent li ha criticat molt a les xarxes. I en aquest vídeo ell diu “jo no crec que sigui mala gent, la gent que em diu tot això, jo crec que hem de ser condescendents i compassius amb aquesta gent, perquè segur que tot això neix d’altres coses”. Em va agradar. Projectem les nostres frustracions en els altres i ens convertim en males persones, però no és que ho siguem.

El fracàs et fa més humil?

El fracàs també et pot fer ressentit, que estiguis enfadat amb el món, et pot convertir també en una persona molt aspra, i gens amable. El que et fa humil és admetre que no som gaire cosa, en general, cap de nosaltres, ni els més grans. Tot és fruit de molt d’esforç i que la gent que realment hi ha triomfat, que tenen diners, fama… normalment són gent que també és humil a la vegada, que no s’ho creuen.

Joel Joan és un home d’èxit.

Si l’èxit és portar gent al teatre i que les meves coses agradin, després de molt d’esforç de fer-les doncs, podem dir que si, perquè últimament les coses m’estan anant molt bé…

L’obra de teatre “Escape Room” està sent un fenomen.

Si, s’ha fet durant molts anys i continua en cartell, està al Teatre Condal encara. Per cert, estrenem la pel·lícula Escape Room l’11 de març (tens l’exclusiva!).  i estic molt content.estic molt content.

“la comèdia es un bàlsam per la vida”

I ara El Gran Comediant…

És una obra que connecta molt amb el públic, que riuen molt, i això és èxit, però tinc èxit perquè m’ho genero jo, m’escric les obres i me les produeixo i treballo molt, però no perquè tingui moltes ofertes, per exemple, a nivell d’ofertes soc bastant fracassat, no tinc tantes com a mi m’agradaria, ni molt menys. Jo el que considero és que tinc molta sort, perquè les coses que faig connecten molt amb el públic, clar que dedico moltes hores i treballo molt perquè sigui així, i no m’agrada desconnectar-me i fer coses que el públic no pugui entendre. A mi m’agrada que el públic entengui el que faig i em segueixin les històries i vinguin amb mi a fer el viatge.

Llavors la comèdia és una molt bona via.

La comèdia és la gran via per arribar al públic, realment fer riure a la gent és una cosa que a la gent li ve molt de gust, i a més a més, amb les èpoques que corren, que estem tocats emocionalment perquè la pandèmia aquesta ja fa anys que dura. Ara que pensàvem que ens l’havíem tret de sobre, aquesta recaiguda ha sigut duríssima, i fer-los oblidar una mica de les seves misèries i del seu dia a dia, i riure amb uns personatges que entenen i que empatitzen amb ells i que els hi veuen les costures i lo mesquins o lo tremendament burros que són, tot això… la comèdia és un bàlsam per la vida. Es que riure… Que hem vingut a fer en aquest món?, no res, som una casualitat, estem aquí en aquest sistema solar, l’univers és fosc i aquí hi ha molta llum i que hem vingut a fer? Doncs, escolta’m, estimar-nos, estimar i riure, no?, a part de menjar i copular, que també és essencial (riu) però un cop has menjat i… doncs això, em sembla que riure i estimar està en el top de les necessitats humanes.

Els teatres tornen a estar de gom a gom.

No tant com ens agradaria, ja t’ho dic, perquè encara hi ha gent que li té por a les multituds, que s’ho pensa dues vegades abans d’anar al teatre.

Malgrat això “El Gran Comediant” està triomfant…

Si, una vegada més, tenim sort, tenim molta sort, i el boca-orella funciona molt bé, i els aplaudiments són molt bons, per tant estic segur que al final de la funció hi ha molta gent que la recomana.

Els aplaudiments són un bon indicador.

Totalment, els aplaudiments no enganyen, és com el cotó, jo he estat a moltes funcions que a l’acabar dius “sí, els hi ha agradat, però tampoc tant…” i amb El Gran Comediant t’anadones que estan feliços…

L’estrena va ser un èxit, potser va ajudar una mica el PP de Badalona?

No (riu) això se li diu l’efecte Streisand, si, si, perquè a la Barbara Streisand una vegada li van fer unes fotos de casa seva amb un dron, o amb alguna cosa, i ella no volia que es publiquessin, llavors es va enfadar moltíssim, i va muntar un pitote tan gran que al final, unes fotos que haguessin passat desapercebudes, va aconseguir que tothom les veiés, i tothom veiés casa seva que era el que volia que no es veiés. I a partir de llavors se li diu a això l’efecte Streisand. I amb aquell atac d’histerisme del PP van aconseguir que molta gent s’assabentés que l’obra existeix. Ara, que gràcies a ells sigui un èxit, no! un èxit és que un cop l’acabes de fer hi ha els aplaudiments, i aquí no va entrar el PP, el públic és molt sincer i veus que queda satisfet.

Satisfet…

Sí, és molt important deixar satisfet al públic, fer-lo viatjar, un viatge emocional, fer-lo gaudir i que tot agafi sentit al final de l’obra, és important. La satisfacció del públic de dir, “he anat al teatre, he sortit de casa, he pagat una entrada i m’han explicat una bona història, entenc que volen dir-me al final i a més ho han fet amb gràcia, i s’ho han treballat a l’escenari … Bravo!”

Ets una persona compromesa amb el procés independentista, com ho veus en aquest moment?

Sento que ens costarà més del que ens pensàvem, que estem despertant una mica de la via fàcil, que ens pensàvem que seria més fàcil, perquè com a societat jo penso que estem madurant també, que tot això forma part d’un procés molt llarg. Els canvis reals i profunds a la societat som molt difícils, no passen d’un dia per l’altre. I penso que ja estem treballant.

Qüestió de temps…

Qüestió de temps i de voluntats, i de voluntat del poble de Catalunya, si se’n volen sortir o no. Tots estem aprenent molt de tot el que està passant, i puc ser optimista o pessimista, però ja és una cosa que cadascú decideix. Jo no soc ni optimista ni pessimista, jo no sé què passarà, no ho sap ningú. És molt complicat per tots, per a Espanya també. Tot és molt complicat.

“Ser actor no crec que sigui una professió que decideixis, si no que et decideix ella a tu”

Vas estudiar a l’Institut del Teatre. Com vas arribar a aquest món?

Ser actor em va venir, jo no crec que sigui una professió que decideixis si no que et decideix ella a tu. Un dia et trobes que actuant ets feliç i que fas feliços als altres, i dius… “guau, això és molt xulo”. Jo dic que és més una patologia que una vocació, perquè no tens alternativa, t’hi trobes, t’hi trobes a la classe, t’hi trobes fent el pallasso, fent d’actor i amb els anys dius, hi ha una professió que es dedica a això. Vas al teatre, t’agrada, veus pel·lícules i dius, “guau, això és el que vull fer”.

La primera vegada que vas pujar a un escenari professionalment?

Sí, va ser a “Somni d’una nit d’estiu” amb Calixto Bieito. Jo feia de gra de mostassa, un dels fados del bosc màgic, un personatget que tenia mig monologet, fa molts anys, el 1992.

Fa molt de temps que no et veiem al cinema…

És que és difícil quan estàs ficat a altres coses, és com tot, si et dediques, i vas a fer molts càstings… És complicat fer pel·lícules, jo he estat molt abocat amb altres coses últimament.

“necessitem estar lligats als nostres barris, als nostres comerços”

Un bon tàndem, el teu treball amb l’Hèctor Claramunt.

Si, des que vaig acabar la sèrie El Crac, a TV3, que amb l’Hèctor Claramunt hem escrit aquestes tres obres, Escape Room, el Pare de la Núvia, i ara El Gran Comediant, hi han sigut anys molt intensos. Des que ens vam conèixer fa uns nou anys que no hem parat, ha sigut una amistat ara ja molt sòlida, i un tàndem de treball que ens dona molt bons resultats, estem molt contents. I ens ho passem molt bé, que és el pas previ perquè s’ho passin bé els altres.

I deixar l’ego.

És la clau, abandonar l’ego i ser molt respectuós amb la idea de l’altre i admiració mútua, és tot un exercici, no és una cosa fàcil. Pensa que escriure, produir, són feines molt solitàries i si les pots compartir amb algú i sobretot, aquest algú et millora dia a dia, benvingut sigui. Les coses compartides és quan tenen sentit, si ho fas tot per quedar-te sol, en una habitació o en un palau de luxe, però tu sol…

Per acabar, que penses d’una revista de proximitat com l’Acelobert, que gràcies al suport del comerç de barri porta ja catorze anys sortint al carrer cada mes?

Em sembla una epopeia, i que fent pinya i ajuntant esforços es poden fer coses en aquesta era digital que tot és xarxa. Una revista que es pot tocar, que pots endur-te-la dels locals i em sembla una proesa ara mateix, us felicito, és molt gran el que feu! I que duri perquè necessitem el paper, coses que es puguin tocar, necessitem estar lligats als nostres barris, als nostres comerços i que no tot sigui amb aquestes super empreses que t’ho porten a casa i ja no tens tracte amb ningú, necessitem compartir la vida, amb el botiguer, amb les persones, i fer barri, és que és bàsic, no podem viure cadascú en la nostra bombolleta, apartats dels altres, com si estiguéssim en planetes diferents, sense conèixer als veïns… Estem en un moment on és més important que mai, compartir coses, com ara aquesta revista.

Moltes gràcies i molta sort!

Antonia Utrera