Per ÀNGEL BRAVO – Miquel Sitjar m’espera a Ocata, al Masnou, on hi viu des de fa 15 anys. Tot i que té l’agenda ben plena, em rep encantat a propòsit de la reestrena de “Pel davant… i pel darrera”, obra que a partir del 13 de novembre tindrem de nou al teatre Borràs. L’actor torna a participar a la, segons diuen, millor comèdia del món, en una versió de Paco Mir, dirigida per Alexander Herold i al costat d’un grapat de cares i esquenes conegudes. M’adverteix que encara està mig adormit, però jo el veig prou activat. No hi ha res com fer un cafè amb Otger de Cataló.

Per què creus que “Pel davant… i pel darrera”, obra que té més anys que jo, és una comèdia que segueix funcionant als escenaris?

El món de l’actor, el teatre i el cinema, crec que resulta molt atractiu, tothom vol veure què passa darrere de les càmeres. I penso que l’autor Michael Frayn va trobar un mecanisme de rellotgeria que funciona a la perfecció, un espectacle ple de gags amb personatges de registres molt marcats perquè tothom s’hi senti identificat. Jo cada cop que l’he feta ho he passat de conya, saps que diràs aquella frase i que, tot seguit, 700 persones es posaran a riure, i això és meravellós. És un dels espectacles on ho he passat millor dalt de l’escenari.

Sigui per davant o per darrere, nosaltres sempre et veiem dalt de l’escenari. Si el giréssim, quin Miquel Sitjar trobaríem? Com compagines la vida pública amb la privada?

Intento compaginar-la amb la naturalitat més absoluta que puc. Jo vaig viure una circumstància bastant heavy perquè de molt jovenet em vaig fer molt conegut, i això en segons quines edats pot arribar a ser delicat. Cert que ja he passat per totes les fases: les bones, les dolentes, les més xulesques i les més humils. Ja tinc 45 anys, en fa molts que em dedico a això i d’alguna manera ja està tot posat al seu lloc. Però visc conscient que aquesta és una feina molt inestable. També faig de profe i sempre els dic als meus alumnes: “Ja saps on t’has ficat?” Ara bé, a l’altra banda de la balança veus que és la feina que més t’agrada del món, que sempre has volgut explicar històries i que et sents molt correspost pel públic. És una feina vocacional, que és com crec que haurien de ser totes les feines.

En aquest sentit, tinc entès que vas estudiar trapezi i que et va anar molt bé per mantenir l’equilibri no sols des de la vessant física.

A qualsevol persona que vol ser actor o actriu li recomano que faci alguna mena d’art marcial, trapezi o dansa. Jo de molt jove tenia una energia desbordant i cap control, i això en el trapezi no és del tot bo perquè cinc centímetres amunt o avall pot suposar que caiguis. Recordo el meu professor que deia que un ha de poder baixar del trapezi amb prou força com per tornar-hi a pujar, i penso que aquest equilibri entre la tècnica i l’entrega és una bona lliçó per l’actor i per qualsevol persona.

I del trapezi, al trampolí. Amb el paper de Gabriel Montsolís vas compartir escenes amb una “Nissaga” de poderosos actors i actrius. Què et va suposar coincidir de ben jove amb els més grans?

Estic convençut que vam tenir una gran sort. Pels que començàvem, el fet que ens enganxessin per fer una sèrie de tant d’èxit com Nissaga de Poder va ser com posar-nos en un macro tira-xines que ens llançaria cap a una professió de la qual encara hi vivim. I a sobre amb actors de tant reconegut prestigi! Durant molts anys de la nostra vida, si se’ns va agafar era perquè ja teníem un nivell de comercialitat determinat gràcies a la sèrie. Jo crec que avui dia sóc actor gràcies al Nissaga de Poder. O si més no, ho va facilitar tot, com una loteria.

Quan treballes amb algú més consolidat, intimida o incentiva?

Doncs depèn. Com un xaval a qui el col·loquen al camp del Barça a treballar amb els millors, dependrà del seu caràcter o de la seva situació a la vida. O et creixes, o et fas més petit. Depèn de l’ambició que hi posis i l’empenta que tinguis, del desig de fer-ho bé i de no pensar que allò et ve gran i se’t menja. Com que jo era més “xuleta” que ningú doncs en aquell moment no em vaig fer petit (riu). Al contrari, vaig veure una gran oportunitat al meu davant i vaig deixar-me empènyer, que és el mateix que faig ara quan treballo amb els que comencen.

Per mi ets una mena de Christian Bale català. Ja has fet força pel·lícules, però et veus fent el salt a Hollywood? O tenint els Gaudí, no calen els Òscar?

Ostres… (riu). Jo crec que la nostra indústria està cada cop més internacionalitzada, que vénen aquí produccions de tot tipus, i jo no m’he tancat en la vida cap porta. Al contrari, vaig treballant el meu anglès, tot i que encara no me l’ha demanat mai ningú, per si algun dia algú me’l demana. No és que vegi una llumeta al final del túnel, però tampoc veig que estigui tan lluny, perquè no cal marxar enlloc. Hollywood està a tot arreu, conec gent que hi ha treballat. Així que si algun dia em criden, no tinguis cap dubte que hi aniré. Viure una experiència d’aquestes característiques, amb tots els mitjans i tot el pressupost possible per poder fer les meravelles que fan aquella gent… És l’única cosa que ens falta aquí. Aquí no fa falta talent, fa falta pressupost.

De cinèfil a cinèfil, digue’m alguna pel·lícula que et faci vibrar…

M’agraden molt Amor a Quemarropa, Moulin Rouge, Terminator, les de Woody Allen… Però la veritat és que m’agrada gairebé tot, és un problema que tinc (riu).

I què t’inspira?

M’inspira una copeta de vi negre, amb un bon llibre, o una bona pel·lícula, o una bona obra de teatre. I veure coses en directe, sobretot la música.

Quin personatge tens al calaix dels somnis i que, per tant, faràs?

De tota la vida que m’agradaria fer Ricard III, i espero que algun dia l’acabi fent.

Miquel Sitjar és un actor que escull els seus papers?

No sempre, tant de bo. És que els números són molt alarmants! Més del 80% de la població d’actors no pot viure d’exercir la seva feina. Quan te n’adones d’això pots sentir-te molt orgullós i agraït de saber-te part del percentatge petit, dels que de moment poden viure d’aquesta professió. I dic “de moment” perquè la cosa cada cop pinta pitjor. Òbviament si una cosa no t’agrada gens no la fas, però alguna vegada, malgrat no t’entusiasmi, la fas, perquè això és un ofici i s’ha de menjar.

Sigui com sigui, aquests darrers anys t’hem vist als films “Pàtria” i a “Barcelona 1714”, doblet patriòtic català. Què suposa per tu participar en aquest tipus de projectes?

Hi he participat perquè en aquest moment són els que han interessat més a la ciutadania i, en conseqüència, un director o un productor hi ha pensat ara i no fa deu anys. I també perquè hi crec plenament. A més, el cinema èpic m’entusiasma i, en el cas de Pàtria, es tracta d’un projecte d’un íntim amic, en Joan Frank Charansonnet, amb qui de petits vam dir que algun dia faríem un “Brave Heart a la catalana”. No hi vam arribar per pressupost, però els paral·lelismes hi són perquè és la història d’una nació que té reprimida la seva existència per un opressor. En el nostre cas és la llegenda d’Otger de Cataló, un guerrer que batalla per recuperar la seva terra.

Però no sols et veiem de guerrer a “Pàtria”, també a Twitter dispares piulades contra l’actuació policial. Com viu Miquel Sitjar aquests moments del país?

Faig d’antena repetidora, capto informació i la transmeto al màxim de gent possible perquè hi ha coses que m’ofenen molt. La nostra cultura és la nostra manera d’entendre el món. De la mateixa manera que et dic que la cultura ha de ser viva i ha d’evolucionar perquè no s’estanqui, sempre he cregut en la diversitat i he estat molt en contra de la globalització en tots els aspectes. No suporto anar a l’altra punta del món i trobar-me la mateixa botiga que hi ha al centre de la ciutat. Per això vull la nostra diferència, perquè crec que és una riquesa. I batallar, coartar, i intentar segar d’arrel una cultura és faltar al respecte de la gent que l’ha creat durant segles. En el moment en què les coses, pel motiu que sigui, i és igual qui tingui la raó, no funcionen, has de poder marxar, has de poder deixar la relació sempre que vulguis. I si algú t’ho impedeix, aquest es converteix en el teu opressor, i si a sobre ataca la teva cultura, doncs és imperdonable. Es digui com es digui el país del món del que estiguem parlant. Em dol veure com es munta un pollastre per fer veure que la gent és violenta quan no ho és, i que s’acusi de violent a un poble que actua en legítima defensa de la seva cultura. I m’enfado quan sento alguns representants polítics omplir-se la boca de democràcia i després se la passen pel “forro”… I si ho fan perquè tenen la força, doncs ens ho haurem de menjar, però no sé quant de temps, perquè els nostres fills sembla que no hi estan gaire disposats, i me n’alegro. Al final és molt fàcil, se’n diu democràcia, es vota i ja està. El món el fa la gent. És el poble qui mana, no ells. I si no haguessin estat tan tossuts, s’hauria votat quan es va demanar i aquest tema potser ja estaria solucionat, però no. I ara no es volen escoltar els uns als altres, i al final, com totes les guerres, s’aprofita la gent jove per fer la guerra. I llavors la meva ràbia es desperta cap a totes bandes.

Veiem molt de teatre fora dels escenaris.

Però teatre del dolent. El teatre comparteix amb la gent, no l’utilitza.

Per: Àngel Bravo

 

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter