Per Marta Codina – Paco Mir, un dels tres vèrtex del Tricicle, porta La plaça del Diamant al teatre Poliorama. Conscient que és el més seriós del grup, confessa que hi ha moltes coses que el fan riure però que no ho exterioritza. Recorda que de jove el va impactar l’espectacle de la companyia francesa Le grand màgic circus però mai es va plantejar fer teatre, el que ell volia era ser dibuixant. El seu tarannà inquiet li ha permès acabar fent-ho tot i més. Dibuixar per a revistes d’humor com TBO i El Jueves, dirigir i produir en diferents formats, fer adaptacions teatrals, escriure guions televisius i ser membre del Tricicle l’han convertit en tot un home orquestra del món de l’espectacle.

La plaça del Diamant ja s’havia interpretat al Teatre Nacional de Catalunya l’any 2007. Què té l’obra que et va venir de gust portar-la de nou al teatre?
Inicialment era un projecte adreçat a les escoles, dins la campanya escolar Tres x 3. Es tractava de portar a escena obres de lectura obligada en etapa escolar. Va tenir èxit i la vam traslladar també al públic adult.

Espanta adaptar i dirigir una obra tan popular?
No, de fet jo no havia vist la versió del Teatre Nacional, així que no tenia cap referència prèvia. Crec que en aquesta adaptació hem trobat el to adequat, la poesia de la novel·la hi està present.

Estudiaves Belles Arts i anaves a l’Institut del Teatre a fer pràctiques de dibuix, a dibuixar ballarines. Què et va captivar d’aquell lloc perquè t’hi volguessis quedar?
Em va cridar molt l’atenció l’ambient que hi havia. Vaig informar-me dels cursos que s’impartien i en vaig fer un. Em va agradar, així que em vaig presentar a la prova d’accés i vaig entrar.

Però tu volies ser actor?
No, jo de petit volia ser pilot d’avió o dibuixant humorista.

En aquell moment ja tenies dot d’humorista?
No era el graciós de la classe però m’agradava molt el dibuix i ja feia acudits. Era com si fos guionista.

La gent espera que siguis graciós?
Sí, suposo que és el tòpic dels humoristes. Mentre estàs treballant ets graciós perquè és la teva feina. Quan no ho estàs, depèn del dia que tinguis. Per contrast amb el que veuen a l’escenari sempre soc antipàtic perquè no vaig pel carrer donant salts i fent bromes. Però no soc antipàtic, tot i que reconec que hi ha gent molt més simpàtica que jo.

Ets dels que pensa que es pot fer humor de qualsevol cosa?
Sí però tot depèn del costat on estiguis. Els nazis segurament feien broma dels jueus, a ells els feia molta gràcia però als jueus, possiblement no tanta. El límit és sempre el bon gust, el no ferir. Pots fer humor de qualsevol cosa però has de saber on el col·loques i qui el rebrà.

Encara que sigui una broma cruel?
Jo puc fer una broma cruel a una persona, en confiança. Els dos sabem que és cruel, la riurem, però ja està. L’humor és per riure però no vol dir que siguem cruels, simplement hem fet un acudit políticament incorrecte. El malentès ve quan ets un humorista públic i no pots mesurar l’impacte d’aquest humor.

Podríem dir que el Tricicle té un humor políticament correcte?
Hi ha de tot. De tarannà sí que som correctes però hi ha gent amb la pell molt fina, que burxa, i si es vol ofendre, es pot ofendre.

Adaptes, dirigeixes i produeixes obres de companyies diverses. Però actuar només ho fas amb el Tricicle. Per què?
No em considero gaire actor, soc actor del Tricicle. I si no actués amb ells seguiria escrivint, dirigint, produint…que és el que més m’agrada. L’actor és l’últim esglaó del procés artístic. Jo em diverteixo molt més creant i dirigint que no actuant.

Has dirigit i adaptat musicals, òperes i sarsueles. Quina influència té la música a la teva vida?
Sempre m’ha agradat. L’òpera m’agrada molt, per exemple. Tinc el ritme musical dintre encara no sàpiga llegir música. Però tot i que la meitat de les meves feines tenen a veure amb la música han estat casuals, simplement han arribat.

Quina música escoltes fora de l’àmbit professional?
Escolto música mentre treballo, així que és més aviat tranquil·la, clàssica, jazz…També puc escoltar música de radio fórmula però això és mentre condueixo.

Encara dibuixes?
Sempre. Procuro dibuixar un acudit diari per tenir l’enginy despert. Depèn del dia faig un gargot i depèn del dia, l’acabo millor. M’agrada tenir aquest repte. L’acudit potser no és bo o potser sí, però l’important és treure-li punta.

Hits, presentada com l’última obra del Tricicle. Ja que tu només actues amb ells, serà el teu acomiadament dels escenaris?
No he firmat cap contracte per deixar d’actuar, tot està obert. Les portes es tanquen però no es tanquen amb clau. Podem fer el que vulguem, podem tornar o actuar amb algú altre. Tinc moltes activitats de feina que també m’omplen molt, no crec que trobi a faltar l’actuar…o potser sí.

Per què creus que un gag vostre de fa trenta anys encara funciona avui?
Perquè no fem gags polítics ni amb referències temporals. Parlem sobre la tonteria humana, que continua sent igual que en els primers segles. Evoluciona la tecnologia, abans hi havia en Gila amb un telèfon fix i ara és un mòbil que busca cobertura, però l’essència humana no canvia gaire.

En una obra sense text et pots quedar en blanc?
Sí, passa igualment. De vegades et despistes i el company ha de seguir. A tu se’t fa etern però per al públic és una mil·lèsima de segon, de vegades ni se n’adona.

I en la fase prèvia a l’escenari, en l’àmbit creatiu, alguna vegada t’has quedat sense la musa de la inspiració?
Afortunadament sempre tinc un calaix amb idees abandonades que esperen el seu temps.

Tirar-se en paracaigudes o adormir-se sota el sol de Bali?
He fet les dues coses, hi ha moments per a tot.

A tu què et fa riure?
M’agrada l’enginy, les coses ben fetes i ben acabades, m’agrada la ironia i les trames ben construïdes. No m’agraden les coses ximples ni m’agrada l’exageració, a no ser que estigui justificada. Em va l’humor intel·ligent però una bona caiguda en el moment just sempre és el millor del món.

No surts de casa sense…?
Un llapis i bloc per apuntar idees. Si no les apuntes, les idees marxen.

Hi ha alguna cosa que consideres imprescindible?
La il·lusió, és el que et mou per fer-ho tot. Sense il·lusió no t’aixeques, ni per treballar, ni per buscar projectes ni per res. Si perds la il·lusió pràcticament ho perds tot.

La il·lusió més recent de Paco Mir, La Plaça del Diamant, es representarà al Teatre Poliorama fins al 3 de novembre.

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter