Per: Àngel Bravo – La Lloll Bertran va néixer a Igualada amb el teatre a l’ADN. Ella mateixa ho afirma, i des de llavors no ha deixat de demostrar-ho. Ens veiem amb aquesta gran actriu “al darrere” del teatre Borràs, abans que vingui la gent de maquillatge. De moment, doncs, és la Lloll qui tenim “al davant”. Durant l’entrevista, sempre ens diu que sempre diu tal cosa o tal altra, i això vol dir, bàsicament, que té les coses molt clares. I és que la Lloll és tal com raja, precisament com ella mateixa defineix l’Agustina, un dels dos personatges que interpreta aquests dies a “Pel Davant… i Pel Darrera”.

El mes passat li preguntàvem a Miquel Sitjar i avui som davant la Lloll Bertran. Què s’hi va a veure aquests dies, al Borràs?

Un divertimento espaterrant. S’ha convertit en un clàssic, ho té tot. La gent, des que entra fins que surt, tenen la rialla posada. Jo sempre dic que “qui riu, viu”. És un anònim llollià, però no pas de Llull, sinó de Lloll (riu). I la millor banda sonora per un actor o actriu són els aplaudiments i les rialles, i també els bons silencis són meravellosos. L’estona que es ve aquí és com una catarsi, perquè tot el que passa a l’escenari es transmet a baix, i es nota que a l’escenari ens ho passem molt bé.

Quan et veig, se’m fa molt difícil pensar que tens un davant i un darrere. Hi ha una Maria Dolors molt diferent de la Lloll?

Si és en el sentit de tenir una cara per davant, i una altra d’amagada, et diré que no. Moltes vegades la gent em diu: “ai, ets igual que a la tele!”, i és que sóc un llibre obert, no tinc una part fosca. Bé, si parlem d’una part més visible i d’una part més íntima, això sí. Moltes vegades la gent em diu que no m’ha vist mai trista, i de vegades hi ha moments que et passen coses, sobretot quan perds algú que t’estimes molt, i sé que la gent no coneix aquesta cara, però no és que l’amagui, sinó que atany una mica a la intimitat, la comparteixo amb la gent més propera. A més, sempre he estat una persona molt optimista i vital, molt enèrgica, i quan estic amb la gent, m’agrada comunicar alegria. Quan estic més pansida, en canvi, m’agrada més recollir-me, no m’agrada encomanar tristesa a la gent.

Parlem, doncs, de quan ets al davant del públic. Què és el que més t’agrada de l’escenari?

Que produeix una sensació de felicitat. El teatre és un acte social. Estàs explicant una història que pot fer pensar, riure, plorar… que et fa sentir. En aquell moment et converteixes en una mena de fada, que transmets emocions a la gent i fas que aquelles persones s’emocionin de la manera que sigui i, és clar, vius una experiència molt especial, que a més és única a cada funció. El teatre és la ficció més real, perquè la història que expliquem és de mentida però en el moment que passa és de veritat. I benvingudes les tecnologies i tot allò que ens faci la vida molt més fàcil, però mai un vídeo a tablet apartarà el teatre, o un concert, perquè hi ha una màgia que no podrà transmetre mai cap màquina.

Vas debutar l’any que jo vaig néixer! Amb l’Auca del Senyor Esteve al Grec… I des de llavors has fet de tot, però t’identifiquem més amb la comèdia que amb el drama. Posats a fer plorar, millor que sigui de riure?

(Riu). Si m’obliguessin a triar, de ben segur! La gent ja plorem sols, i pel que fa a riure, si t’hi ajuden, doncs s’agraeix. No m’he negat mai a fer papers dramàtics, i m’hi he sentit molt còmode, però goso dir que la comèdia és més delicada. Quan fas un paper dramàtic, dels refugiats o de la gent que passa gana, ja tens el públic enganxat des del primer moment, perquè és una cosa que la gent comparteix, toca de seguida. En canvi, l’humor passa sempre per la corda fluixa. Si un gag el fas un segon més tard o un segon més d’hora, no funciona, igual que una mateixa cosa a tu et pot fer riure molt, i a un altre, no. I tampoc tinc cap frustració en reconèixer que pesi més la comèdia a la meva carrera. Al contrari, crec que sóc una afortunada. Sempre dic que amb humor no podem canviar el món, però el fem una mica millor. L’artista, en general, tenim l’obligació de fer com una mica de consciència, però també és una gran finalitat la de fer riure, donar salut i alegria. Donem vida a la gent, en definitiva.

I què li fa riure, a la Lloll?

Moltes coses! De qualsevol situació, segons amb quins ulls te la miris, se’n pot treure una part còmica. No he fet mai cap sketch fent paròdia o broma de gent amb problemes o discapacitats físiques, a més que no em fa gràcia i em sentiria molt incòmode. Això sí, em sorprèn quan fan l’humor les mateixes persones que viuen una mancança, però això és una altra història i hi tenen tot el dret. M’agrada l’humor que juga amb l’enginy, irònic, subtil… De moltes situacions de la vida es pot fer crítica, i si fas la crítica amb humor, amb bon humor, és possible que t’escoltin. Si qui l’ha de rebre no s’enfada, fa més efecte. En canvi, si vas amb molta mala baba, la gent s’ofèn i no resols res. Aquests dies amb els presos, humor com “deixeu els presos en llibertat, fem referèndum, i us direm qui és M. Rajoy”, aquest tipus d’humor m’agrada molt, que t’estan dient coses i estan ben jugats. I n’hi ha d’altres que potser no tenen cap missatge però on també es genera una situació molt còmica, com el de les caigudes, que si son bèsties hi tinc molt rebuig, però si no es fa mal ningú puc acabant plorant de riure.

Hauríem rigut molt, però si d’una cosa es pot salvar la Lloll és de ser entrevistada per la Sandra Camaca, un dels teus personatges més populars…

És veritat! Però sí que em va presentar un dia! (riu). “Senyores i senyors, la Lloll Bertran”, abans que jo baixés les escales. Ho recordaré sempre perquè aquell dia un camera em va dir: “nena, que la Sandra està més primeta que tu!” I després es va adonar de la bestiesa que havia dit perquè vam fer el muntatge de la Sandra l’endemà, però realment ens veien molt diferents. I jo mateixa, quan mirava les entrevistes, no em veia a mi, veia la Sandra, i això és una cosa que sempre m’ha agradat de treballar, que el personatge no sigui la Lloll amb perruca, sinó que sigui algú altre. El de la Sandra és un personatge que sempre me l’he estimat molt. Com molts d’altres. Vaig fer un espectacle quan celebrava els meus 25 anys de carrera, que era un homenatge al públic i un cant d’amor al teatre, i allà hi venia la Sandra i tots els meu alter-egos a felicitar-me per l’aniversari. Em retrobava a mi mateixa. He tingut la sort d’haver estat en grans projectes.

I has tingut la sort, a més, de tenir grans padrins, com Flotats al teatre o Puyal a la televisió. Quan hi ha talent, quin paper creus que hi juga la sort?

La sort és un bon ingredient. Funciona, per un costat, tenir aptituds, o talent, ja notes que tens una tendència natural cap a alguna cosa… Després està la feina, perquè s’ha de pencar molt i la tècnica sempre ajuda, i finalment l’ingredient de la sort. Quan es barregen aquests tres elements, crec que és quan espatega tot. Així que la sort existeix però l’has de sortir a trobar.ç

Ja que som una revista barcelonina, ens podries parlar del que recordes de l’experiència de treballar amb Woody Allen a la pel·lícula de Vicky Cristina Barcelona?

Ho defineixo com una anècdota molt divertida i que estic molt contenta d’haver-la viscut. Woody Allen és una persona que admiro i m’agrada molt, i té obres mestres. Tot i que Vicky Cristina Barcelona la vaig trobar bastant fluixa, la veritat! (riu). Però va ser molt divertit, feiem d’amics del Bardem i de l’Scarlett Johansson, i havíem d’anar al bar Marbella i fer com si estiguessim parlant. Woody Allen ens deia “ad libitum”, i jo que pensava que se sentiria el català a la pel·lícula, al final van posar l’escena muda i amb veu en off! Però bé, tot plegat va ser una anècdota molt simpàtica.

Tens alguna superstició abans o després de sortir a l’escenari?

No… Com deia aquell, no sóc supersticiosa perquè porta mala sort! (riu). El que sí que tinc són com rituals. M’agrada molt, quan surto, fer una mica de repàs mental de les escenes. Baixar i sentir la remor de la gent, i espiar el públic per alguna escletxa de l’escenografia. Veig el món per un forat! (riu.)

I ara que també fas “El Secret de la Lloll”, quin és el teu secret per mantenir viva la il·lusió?

Gaudir del que tenim, del present, de cada moment. D’aquesta entrevista, de les fotos que farem ara a baix, de l’obra que faré d’aquí a una estona… Assaborrir-ho tot. Sempre m’he definit com una sibarita de la vida. El passat és bonic recordar-lo però ja ha passat, i al futur no saps què hi passarà. Precisament, a “El Secret de la Lloll”, al començament quan dic: “benvinguts al teatre, l’espectacle és a punt de començar”, tot seguit compartim una reflexió que diem que és molt profunda i que pot fer canviar la vida: “Sols hi ha dos dies l’any que no podem fer res, ahir i demà, per tant avui és el dia ideal per estimar, créixer, viure, deixar viure, apagar els telèfons mòbils…” (riu). Sempre m’ha fet molta il·lusió no haver perdut mai la il·lusió per les coses. Si t’estimen i estimes, els que t’estimen tenen salut, i tu també la tens, i estàs fent l’ofici que més t’agrada, s’ha de ser feliç per força. Evidentment que hi ha coses que passen al voltant i et fan patir, que t’afecten. Vivim uns moments actuals, polítics, i socials, complicadíssims i duríssims, i que fan patir molt, però no s’ha de perdre el tremp, ni la força ni les ganes de persistir. Una feina, o un somni, no s’ha d’abandonar mai.

Ara m’avances la darrera pregunta. Com els està vivint la Lloll, aquests moments? Hem vist les portes del teatre Borràs fetes miques…

Amb molta intenistat i angoixa. Els que tenim a la presó s’hi han jugat molt. Tenim presos polítics, perquè per mi son presos polítics, i exiliats i represaliats. Però s’ha de lluitar per les utopies, s’hi ha de ser, i jo miro de ser a tant llocs on puc, a les concentracions, fent costat als que fan dejuni, he anat a actuar per la Carme Forcadell… perquè sentin el caliu i el suport. Des de l’altre costat crec que s’està actuant amb una inhumanitat absoluta. Que la gent voti, que és l’acte més gran de la democràcia, porti a 100 anys de presó és una aberració brutal! I jo faré el que calgui. Com va dir el Partal, que cadascú faci des del seu lloc el que bonament pugui. Però per la defensa dels drets fonamentals i de les llibertats, no podem defallir ningú. Som un poble pacífic, però també contundent. I no pararem.

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter