Existeix encara en la nostra societat, la creença que les persones que ingressen als seus familiars en un centre de dia o residència, ho fan perquè ja no es volen fer càrrec i han decidit que es facin càrrec altres persones. Hi pot haver casos on hi hagi aquesta situació, però reduir tots els casos, a una idea tan simplista és no ser capaç d’entendre la diversitat de situacions que poden existir.

Quan una família decideix institucionalitzar a un ésser estimat ve motivat per moltes i diverses situacions. Algunes d’elles són: manca de xarxa social, malalties físiques o psicològiques, increment de comportaments problemàtics com l’agressivitat, deambulació o incontinència, una mala relació amb el/la cuidador/a principal, problemes de salut i sobrecàrrega de les persones responsables i/o absència d’adaptacions en l’habitatge on resideix, etc.

És important entendre que per a les famílies, aquesta situació genera molts sentiments ambivalents, on la tristesa i la culpa tenen papers protagonistes. Una decisió de tal importància, la majoria de les vegades arriba per “força major” o perquè “un/a sent que ha arribat al límit” i cal compartir aquestes cures amb institucions preparades per a aquestes situacions. Les residències o centres de dia són un complement per a aquestes famílies, per poder travessar la situació que estan vivint, en cap moment, el centre substitueix les famílies. Com planteja Leturia et al (14), quan una persona ingressa en un centre residencial no deixa de ser membre de la seva família i tampoc oblida o deixa enrere la seva vida anterior.

Per als professionals del sector, les famílies són un pilar fonamental per al benestar de la persona gran. Els familiars, a part de proporcionar cures en el dia a dia de la persona, són una font d’afecte molt important i un catalitzador que els connecta directament amb el seu projecte vital. És per això que des del primer dia les famílies formen part del pla d’atenció i vida del seu familiar i s’inicia la “cura col·laborativa”, on professionals i familiars formen equip en les cures de la persona gran.

Aquest pla d’atenció i vida és un procés obert, continu i participatiu. Un instrument dinàmic on el diàleg entre la persona gran, la família i els professionals és la base de tot. L’objectiu és donar continuïtat al projecte de vida de les persones grans, que a causa del seu estat de dependència requereixen que un equip tècnic els doni suport dins d’un recurs social
determinat. En aquest pla individual, més enllà de recollir les dificultats, cal posar l’accent en les capacitats preservades o les que es poden arribar a desenvolupar.

Ariadna Navalón
Psicòloga i terapeuta familiar dels Centres Amunt · T. 93 448 11 54
www.centrosamunt.com

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter