Per què els tios anem de putes? Perquè, si ens comparem amb les dones, som els tios els que molt majoritàriament anem de putes, no? Pensem açò alguna vegada? Sabem per què hi anem? O només anem i… ja està? Ha hagut algun dia, alguna vesprada, alguna nit en què haguem pensat en elles com ho fem quan pensem en les nostres companyes, mares, filles o amigues –si és que som afortunats i en tenim- és a dir: tant de bo des de l’empatia i la comprensió?

O és que elles són “altra cosa” aliena a estos sentiments o maneres de tractar-nos? Significa disposar de diners poder disposar –entre altres coses– de cossos de ties a qui sobar, sotmetre, obligar i follar a ser possible discretament sense que cap persona del meu entorn s’assabentés? Perquè és això el que volem…, veritat? Sobretot, que cap dels meus ni de les meues sàpiga que jo, sí, jo, sóc un puter. Reflexiono, com a tal, al voltant de la meua meva concepció de la dona, sobre aquest tipus tan concret i particular de sexe que practico i que no faig sinó perpetuar-lo amb la meua demanda? No sóc així còmplice de continuar amb una llarga i clara història de desigualtat? O és, pel contrari, una relació d’igual a igual? Sóc incapaç de veure la violència que s’amaga, o que fins i tot es mostra descaradament en el fet “d’anar de putes”? Pertanyo als qui sabem de sobra esta realitat però prefereixo mirar a altre lloc? És cert que puc seguir igualment amb aquesta “pràctica” perquè només vull pagar, escórre’m, i fugir sense més contemplacions? És només el consentiment motiu suficient en la meua vida sexual, o ha d’haver-hi a més a més una vessant ètica i humana? No van aquestes reflexions amb mi? O és que aquestes preguntes són impròpies, improcedents o exagerades? Ho són?

Llegeixo aquest estiu Neoliberalismo Sexual, El mito de la libre elección, de la filòsofa Ana de Miguel, i em faig ressò en aquest escrit d’una part de les seues molt encertades preguntes. No sé per quina edició anirà a hores d’ara, però observo que en menys de tres anys ja van per la novena. És una bona notícia fruit sense dubte de la tremolor dels paradigmes i de les veus que s’alcen contra ells, cada dia més, i més variades. Comparteixo amb l’autora l’interès en centrar l’enfocament en el puter, en el prostituïdor, deixant de costat el debat entre la prohibició/regulació/abolició, i al llarg del seu imprescindible capítol cinqué “La prostitución de mujeres, una escuela de desigualdad humana” va decapant la dolenta veritat del consum -per part d’alguns tipus d’home- del cos de la dona a canvi de monedes.

Un consum que diu molt de nosaltres, perquè reflecteix una de les maneres encara vigent d’entendre la sexualitat, el poder i les creences més atàviques, a la par que més rigorosament actuals, al voltant de la relació home-dona, i malauradament tan present com s’ha vist enguany a algun pati de col·legi, on les criatures han intercanviat flyers de dones prostituïdes d’eixos que es posen als cotxes aparcats, com si fossen cromos de futbol o pokemon.

Carles Llorens. Homes Igualitaris de Catalunya.
(AHIGE Catalunya)
www.homesigualitaris.wordpress.com

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter