Homes Igualitaris: “La identitat de la violència”
Per: Lionel Delgado.-
Com cada novembre, hem de parlar de violència, però aquest any voldria fer-ho amb una mirada nova. Necessitem abordar el problema des d’una altra mirada, ja que queda evident que no estem sent capaços de reduir les xifres de violència masclista (s’han estancat al voltant dels 50 feminicidis anuals). I fins i tot augmenta en algunes àrees (violència digital, violència sexual…).
Sabem que hem de trencar amb la Teoria del monstre. Els homes que han agredit no són monstres. Això (que reprodueixen mitjans de comunicació i campanyes de publicitat) genera que no ens reconeguem com a homes que poden exercir violència. “Jo mai no seré un d’aquests maltractadors”. Però també hem de trencar amb la idea que tots els homes som inevitablement agressors.
Davant d’això, crec que la idea que “tots els homes som violadors en potència” té un doble tall. És veritat que la possibilitat d’exercir violència hi és. Però quedar-nos-hi i que la frase apunti únicament al fet que els homes sempre estem en risc d’agredir és políticament improductiva. Crec que és important centrar el discurs en el fet que, encara que tinguem la potència de la violència, aquesta potencialitat no sempre s’acompleix i això és degut al compromís. Encara que tinguem una potència a dintre nostre, depèn de les decisions que prenem que aquesta potència es manifesti o no. I donar pes als compromisos quotidians que podem prendre perquè aquesta violència no es doni és clau.
Un altre element important que hem d’incloure en la comprensió de la violència és la funció que aquesta ocupa en la psique dels homes. La pregunta aleshores no és tant “per què agredim els homes” sinó “per a què ho fem”. Els homes som educats a tenir una identitat cohesionada al voltant de l’exercici sexual, la capacitat d’assolir l’èxit, el control emocional i la invulnerabilitat física i psíquica. Quan algun d’aquests pilars falla, hi ha processos de restauració de la identitat i aquests poden ser violents i explosius.
La violència com a arma d’afirmació, com deia Rita Segato, pesa molt en moments de crisi. Hem d’abordar la violència com un hàbit i no pas com una creença. Hem de donar altres eines expressives als homes, però a poc a poc. No n’hi ha prou de dir “expressa els teus sentiments” a algú que ni tan sols sap què sent. I és molt important també treballar l’ecosistema dels homes, no només els individus. Mirar cap als ecosistemes familiars, laborals o d’amistat és cabdal.
Només introduint noves mirades podrem avançar en la comprensió. I només des de la comprensió podrem canviar una realitat perjudicial.
Lionel Delgado
Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)