“En la ficció prefereixo fer de dolenta perquè en el dia a dia ja ens esforcem a ser bones persones”

Mariona Ribas va donar-se a conèixer amb El cor de la ciutat, on interpretava el personatge de la Marta. Tot i que aparèixer a la televisió no era un somni que perseguís, va enamorar-se de la professió i porta quasi vint anys interpretant. Reconeix que és una feina inestable però quan l’acceptes com a la teva manera de viure, tot és senzill. L’apassiona la seva feina i se li omplen de vida els ulls i la veu quan en parla. Recorda feliç les hores que passava de petita a casa els seus avis i quan, amb set anys, la seva àvia la va ensenyar a fer punt de creu. La seva mare li feia jerseis de mitja i juntes li van transmetre la passió per la costura. La Mariona ha crescut entre agulles i està orgullosa de la tradició tèxtil que caracteritza aquestes tres generacions de dones de la seva família. És molt inquieta i necessita omplir les hores. Li preguntem si té alguna superstició i respon atabalada que no té temps per tenir-ne cap. La família és un dels seus grans pilars; Sabadell, el seu campament base. Divertida i propera, la seva rialla omple un dels salons de l’hotel Sofia, on ens trobem per fer aquesta entrevista.

Per Marta Codina
Agost 2018

Durant cinc anys vas ser la Marta Vendrell, a la sèrie El cor de la ciutat. Et va costar desencasellar-te del personatge?
Aquesta percepció la pot tenir la gent, que es va identificar amb la sèrie i amb el personatge però jo no m’he sentit encasellada a nivell professional. Tot i que sí que hi ha hagut una identificació de l’actriu amb la Marta. Ha sigut un personatge que ha perdurat i això em fa feliç.

Prefereixes papers llargs i estables o feines curtes per poder variar de registre?
M’agrada molt la televisió i m’agrada molt la sèrie diària. És molt interessant fer un paper llarg, si el personatge està mimat des de guió et permet molta evolució. Al marge que és molt més estable econòmicament. Però si el personatge s’estanca, sí que es desperta la inquietud de l’actor.

T’has plantejat com hauria sigut la teva vida si no t’haguessis presentat al càsting de TV3?
Sí, moltes vegades! Però no sé com seria, és un misteri. El cor de la ciutat, més que una decisió va ser una gran oportunitat que es va creuar en el camí. Després ja vaig decidir, junt amb la meva família, dedicar-me a ser actriu però en un inici no era un objectiu que perseguís.

Com apareix la costura a la teva vida?
Jo tenia set anys quan la meva àvia em va ensenyar a cosir punt de creu, que era fantàstic, perquè tenia molts colors i veies com anava evolucionant la teva creació. I la meva mare també sempre cosia, feia mitja i ens feia jerseis a la meva germana i a mi. Jo de petita era molt inquieta i sempre necessitava fer coses però el cosir em va calar molt. La meva àvia li deia al meu avi: “Josep, aquesta nena fa tres hores que no parla!”, era com un miracle.

Vas estudiar patronatge durant 12 anys. Et dissenyes la teva pròpia roba?
Tota no perquè és inviable però alguna peça sí. Tot i que cada cop menys, em falta temps. Fa poc vaig anar al casament d’una amiga i em vaig fer jo el vestit.

Amb tanta feina, també trobes temps per amics i família?
I tant. És cert que soc una persona que tendeixo a ocupar-me, soc inquieta i m’agrada l’activitat però sí que trobo temps per a ells. A vegades haig de prioritzar perquè no arribo a tot. Els dies no tenen 40 hores, i millor així!

Et costa ser una cara coneguda?
Al principi sí. Em va agafar a l’adolescència i a aquella edat la gent té poc filtre i et diuen bestieses. Però després de 18 anys en aquesta professió, puc dir que la majoria de les vegades la gent se t’acosta per valorar la teva feina. Al principi costa però passada la fase més conflictiva per a una mateixa, és bonic perquè la gent et transmet el seu afecte.

La imatge és molt important en la teva professió. Hi ha hagut algun personatge amb qui no encaixessis pel teu físic?
Sí, i així m’ho han fet saber. La nostra feina és una realitat exagerada de la pròpia realitat, és a dir, el feedback sobre el físic és constant i cruel i condicionant per a la teva professió. I molts cops pesa més el físic d’una actriu que no pas la seva capacitat interpretativa.

Però els personatges tenen certes característiques físiques que no es poden obviar.
Cert és que com estàs al servei d’un personatge, si hi ha un paper d’una dona amb sobrepès, una noia prima no el podrà fer. Sí, hi ha aquesta discriminació però la majoria de vegades és en sentit invers: mai estàs prou prima, mai estàs prou guapa…Hi ha personatges que tenen condicionants però la majoria de vegades no és així. I això es una lluita constant.

Cal tenir una gran seguretat en una mateixa per sobreviure en aquesta professió?
Més enllà de la seguretat, aquesta professió requereix molta paciència, molta formació i un bon suport psicoemocional. Tenir aquest suport és bàsic. Una ha d’anar fent-se forta, com a la vida en general, però en aquesta professió el focus que cau sobre tu és enorme. Et sotmets a una gran exposició física, qualsevol pot obrir la tele i veure’t, entrar a Twitter i dir sobre tu qualsevol cosa que li passi pel cap.

Tu en qui et refugies per fer front a aquesta pressió?
En mi mateixa. A part de refugiar-me en el meu entorn, que és importantíssim. S’ha de tenir un bon entorn i jo sento que el tinc. Però crec que cal fer aquest treball de manera interior i amb les teves pròpies eines. Tothom pot necessitar ajuda externa en algun moment però val la pena fer-se forta i ajudar-se a una mateixa.

En alguna ocasió has dit que et diverteix fer de dolenta. Els personatges bons són avorrits?
De vegades sí, són més avorrits. Separar entre bons i dolents és una divisió de la societat molt primària, però sí, m’agraden els personatges dolents que tenen un conflicte amb la seva maldat. Vaig poder interpretar a Mercedes León, a la sèrie La república. Era un clar estereotip de personatge dolent però amb molts conflictes que la portaven a fer el que feia, encara que no ho volgués fer. I això és el que a mi m’agrada, poder experimentar en la contradicció.

Entrevista a Mariona Ribas

Entrevista a Mariona Ribas

Tries fer de dolenta, doncs?
Sí, en la ficció prefereixo fer de dolenta perquè en el dia a dia ja ens esforcem a ser bones persones. Transformar-me i poder fer personatges amb els quals no hi estic d’acord em permet jugar. Ser algú que no soc. Un cop vaig fer de guàrdia civil de la unitat científica i és apassionant poder ser tot allò que a la vida no et dona temps de ser.

No surts de casa sense…?
Sense el telèfon, les ulleres de sol i alguna peça de roba que m’abrigui.

Què t’espanta?
M’espanta el patiment psicològic. Més enllà de les pors quotidianes, hi ha unes pors universals com la por a patir o la por a la pèrdua…La vivència de la mort és un tema que en la nostra societat no s’ha acabat de solucionar. Hi ha cultures que viuen els enterraments com una festa, una reunió per celebrar que aquella persona els va posar en comú. És una altra manera d’enfocar la situació.

Un viatge pendent?
Àsia. No he tingut l’oportunitat de conviure amb la cultura asiàtica i en tinc moltes ganes.

Una ciutat on viure?
Girona. M’agradaria tenir l’experiència de viure allà una temporada.

Què hi ha a la teva tauleta de nit?
Un llum i un got d’aigua. També hi tinc sempre un llibre, com si llegís…(riures) i un antifaç per dormir. El necessito sempre allà on vaig, però reconec que me’l deixo més vegades de les que hauria…

Què no pot faltar en el teu cistell de la compra?
Xocolata negra, mongeta verda, aigua amb gas i fruita.

Ets presumida?
Sí, suposo que, en més o menys mesura, tots ho som.

Vambes o talons?
Vambes i talons. Depèn de l’ocasió però cada cop tendeixo més a calçat còmode. Ja porto mots talons a la feina. I quan puc, com per exemple a casa, vaig descalça. M’encanta anar descalça.

Per Marta Codina

Volver a todas las entrevistas

 

ENTREVISTAS