PER ÀNGEL BRAVO – Si no fos perquè ens arriba caminant i acompanyat de la seva filla, podríem imaginar David Selvas entrant al teatre a pas silent muntat dalt d’un formós i capcot cavall. Perquè un cop dins, seu a la barra del bar de la Villarroel com si fos el Lucky Luke català, i perquè demana una cervesa com si fos un whisky doble. David Selvas actua amb una mà i amb l’altra duu les regnes de la Brutal, la productora que aquest mes arrossega un doblet teatral pels escenaris de Barcelona. D’una banda, «Aquella Nit», fins al 7 de març a la Villarroel, i de l’altra, «La importància de ser Frank», fins al 15 al Poliorama. I després, aquest xèrif segueix galopant, perquè ja el 22 de març reobre el saloon del Poliorama amb «T’estimo si he begut», una adaptació de contes de l’Empar Moliner. Als seus 48 anys, sembla que ha plogut força des que va dirigir per primer cop a David Massagué a «True West», el 2006. Avui ens mostra un rostre més propi del western crepuscular, el d’un empresari conscient que no sempre es pot ser el bo de la pel·lícula i que les decisions, també cal prendre-les per un grapat de dòlars. Tothom sap que el revòlver del productor és el que més pesa, i David Selvas no vol sobreactuar per dissimular-ho, però perquè, no obstant això, sap que li sobren bales, punteria i grans horitzons.

L’Ivan Massagué ens confessava el mes passat que la de David Selvas és una d’aquelles trucades que a un sempre li fa il·lusió de tornar a rebre…
Què ha de dir (somriu).

Per què David Selvas es va il·lusionar amb Aquella Nit?
Penso que Aquella Nit és un text interessant perquè descol·loca, és una comèdia romàntica, però no és la típica comèdia romàntica. A més, hi ha música, amb què cada vegada hi estem treballant més, i David Greig [l’autor del text] és una garantia. Perquè La Brutal no deixem de ser una productora privada, per tant no podem fer grans experiments, i hem d’intentar que les nostres produccions s’amortitzin a les sales.  Aspirem a un públic popular, el màxim d’ampli possible, i també a un públic jove. Això ens determina bastant les tries dels materials, perquè has d’imaginar coses que t’agradin a tu però a la vegada que puguin convocar i agradar la gent. “Qui no va mai al teatre perquè el troba avorrit, aquest espectacle li agradaria?”. Preguntar-se això crec que és una forma de recuperar públic, i sé de gent que ha vingut que diu: “Que bé si tot fos així”

I el fet de pensar en l’Ivan Massagué i la Marta Bayarri per al repartiment?
De vegades les coses es redueixen a quel com molt simple. I és que Aquella Nit és la història de La Dama y el Vagabundo. I l’Ivan i la Marta crec que són molt “Dama” i “Vagabundo”. L’Ivan per la seva personalitat, aquest nen gran que porta a dintre, i per qui és com actor; i la Marta és l’altra part, aquesta mena de Katharine Hepburn catalana, elegant però que a la vegada pot ser molt roquera i es pot tornar “to loca”.

L’obra navega en la crisi dels 40. Ara que t’enfiles cap a la següent, creus que els zeros de l’edat són punts d’inflexió a la vida?
Jo la crisi dels 40 no la vaig tenir als 40 sinó als 33, quan va morir el meu pare. En el meu cas, per tant, no ho marca tant l’edat sinó els moments vitals. Vénen unes crisis, però no tant com a projecte de vida… I als 50 entres en una altra etapa, evidentment, perquè tens més a la vora la jubilació que no pas la resta de coses. Té alguna cosa d’icònica això de celebrar les coses cada deu anys.

I de la Villarroel, al Poliorama, on seguim gau dint de La importància de ser Frank, el retrat d’Oscar Wilde a la hipocresia social…
Et diré que per mi el de menys és que parli de la hipocresia. Per mi el més important és que parla dels límits d’allò real. Per què ens hem d’estancar en el que se suposa que és real? La Gwendolen i la Cecily troben la força als límits d’aquesta realitat, en unes històries d’amor que s’han inventat i han viscut amb dos homes que ni coneixen. L’obra és més un cant a la llibertat, i peraixò l’hem volgut fer amb música. Un cant a estar bojos si et dona la gana, a inventar-te regles noves, a tenir ideals i a lluitar perquè ’acompleixin. I la hipocresia és el lloc d’on un necessita fugir.

Parlem, doncs, de llibertat. Et consideres una persona lliure?
Jo lluito cada dia per ser lliure. I déu n’hi do, no seria on més queixes tindria de mi mateix. Per mi la llibertat és fer el que m’agrada fer, com m’agrada fer-ho i amb qui m’agrada fer-ho, evidentment respectant sempre els altres. Que allà on sigui s’assembli una mica al lloc on m’imagini ser.

Però tu, David, ja ets moltes coses: productor, director, actor… Es diu que “qui molt abraça poc estreny”. Com t’ho fas per estrényer tot el que abraces?
Bàsicament sóc un imbècil (riu). Però no és veritat. Es fa, en primer lloc, tenint un equip. Som molts al voltant de La Brutal sense els quals tot seria impossible. I d’altra banda, als actors i directors ja ens passa això, que cada tres mesos acabem una feina i en comencem una de nova, si tensim sort. A diferència de la gent que treballa a La Caixa i que té una vida més o menys estable, en el nostre cas ja és normal que tinguem els nostres cicles. Ara, per exemple, he fet la segona temporada de Les de l’Hoquei [sèrie de TV3], on hi he treballat vint dies, i en aquests vint dies he fet altres coses. I avui precisament és el primer dia després de dos mesos que he pogut anar a buscar la meva filla al “cole”, però, en canvi, tot el setembre i octubre la vaig portar i anar a buscar cada dia. I això no ho pot fer gaire gent. La nostra vida és una mica així.

Com a director vas debutar amb El Virus (2004), però qui et va injectar el virus de la passió pel teatre?
La passió pel teatre la tinc des que era molt petit, amb Els Pastorets i el que fèiem amb el Tàndem, el grup de teatre del poble [Santa Perpètua de Mogoda]. Vaig estudiar quatre anys de periodisme però ja llavors combinava els estudis amb la interpretació.

Algun cop has dit que no hi enténs de música, però tot i així ara la utilitzes ben sovint.
No hi entenc perquè sóc molt eclèctic, però també sóc inquiet, i estic més o menys al dia de les coses que passen, i així com el cine ha comptat sempre amb la música, el teatre poques vegades hi ha comptat, i per parlar amb totes les generacions s’han de fer servir totes les disciplines. Si no competim amb la pantalla, malament ens anirà. Els xavals joves, si dalt d’un escenari no troben alguna cosa més atraient o almenys igual que el que veuen a la pantalla, difícilment es quedaran amb nosaltres. I en aquest sentit, la música apel·la més coses que la paraula.

El David Selvas que més ressona encara és el que l’any passat va declinar el Premi Butaca arran de la polèmica de no comptar amb un actor negre pel Belize d’Àngels a Amèrica (2018). Vist en perspectiva, què en treus d’aquell episodi?
Que hagués fet un càsting, segur, sense cap mena de dubte. Amb gent negra racialitzada, o digues-li com tu vulguis.

Què signifiquen per a tu els reconeixements?
Són petites cireres però bastant anecdòtiques, no són coses massa importants. És una festa d’una estona, on et trobes amb els teus col·legues, on la gent et diu coses bones, però és que qui pensa coses dolentes tampoc te les dirà. Estan molt bé però no fem les coses per tenir un reconeixement. Per mi és molt més important que la gent vagi al teatre, i tingui ganes de veure els espectacles que fem, és a dir, si hagués de triar, prefereixo ser popular que reconegut.

Ja ets tot un Amic/Amat del públic català. Com ho vius això?
Estic molt agraït de l’escalfor que sento de la gent que ve a veure la funció, i surt i et diu que els ha agradat, o poder parlar amb qui no li hagi agradat. Sóc feliç, evidentment, però també els responc: “dieu que vinguin els altres!” (riu). Passes per diferents èpoques i quan era més jove era més esquerp. Ara ho disfruto més, m’agrada la gent.

La popularitat t’aporta responsabilitat?
Ara em sento responsable perquè les tries que fem a La Brutal depenen molt de mi, i si tries malament potser d’aquí quatre dies has de “xapar”. És així. Difícilment faré una tria que m’agradi molt si tinc la intuïció que no funcionarà. La Brutal, com qualsevol empresa, busca no tenir ensurts econòmics per poder seguir generant i fer coixí. I així, sent responsables, potser un dia podrem ser irresponsables, però ara no estem en aquest moment.

Vius amb la sensació que el millor està per arribar?
No. El millor ja ha passat. En aquesta professió el futur és tan incert que, ara que tenim dues obres en cartell, que més o menys van bé, que difícilment ens fotrem una hòstia econòmica i que la gent en surt contenta, només podem anar a pitjor. I anirem a pitjor, sense cap mena de dubte. I si passa alguna cosa bona serà una excepció.

Fa més de 20 anys que vius a Barcelona. Trobes que és una bona ciutat per inspirar-se?
Ara, no. Barcelona culturalment està molt de capa caiguda. Molt. Jo vaig viure la Barcelona pre-olímpica i post-olímpica, i comparar això amb allò… Abans s’invertien molts diners públics, i ara les administracions i els partits han deixat de defensar la bandera de la cultura com quelcom igual a la sanitat i a l’educació. Ara que tothom es posa a la boca que la cultura és pal de paller, veiem que no és el pal de paller de res, que es tanquen teatres i està en seriós declivi. A les administracions sols els interessa que hi hagi gent a les botigues, que hi hagi gent comprant… doncs aquí estem. Barcelona està en un moment molt complicat.

Si el Parlament fos un teatre, voldries dirigir-lo?
No, no… Ja és prou teatre, és impossible dirigir allò.

Com a l’Ivan Massagué, sabem que també t’agrada cuinar. Al forn i ben calents tens uns contes a punt de sortir al Poliorama. Bona pinta…
T’estimo si he begut és un material meravellós de l’Empar [Moliner]. Jo no coneixia la seva literatura, sols coneixia el personatge públic i crec que no té res a veure amb la seva part literària. És el vestit a mida que estàvem buscant T de Treatre, Dagoll Dagom i nosaltres: contes contemporanis, càustics, que parlen de la parella, que se’n foten, que no deixen “títere con cabeza”, que et fan riure… contes que es troben en un lloc lúdic i patètic a la vegada.

Nosaltres, beguts o no, t’estimem igual. Què és el que més estima David Selvas?
La meva filla.

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter