Per ÀNGEL BRAVO –  Hi ha nits que neixen per no morir mai i marquen per sempre la resta de la nostra vida. La que ens ocupa avui en concret és Aquella Nit (una obra de teatre amb cançons), la versió que David Selvas fa de Midsummer, de l’escocès David Greig, i que ens permet gaudir de la complicitat a l’escenari entre l’Ivan Massagué i la Marta Bayarri. Ell és Bob “el Nàpies”, un mala peça que en un bar, una nit, coneix sense voler-ho l’Helena, una advocada que es veu amb un home casat. Qui fóra el Nando de Benvinguts a la Família ens dona avui la benvinguda a la Villarroel, i és que avui passem la nit amb l’Ivan Massagué.

Ben tornat als escenaris. Com és la nit que passem a la Villarroel?
Gràcies! La gent que vingui a veure “Aquella Nit” passarà una nit amb dos personatges aparentment molt antagònics que es troben en un lloc on potser no hi haurien de ser. És una comèdia romàntica, però bastant desconstruïda, que parla de l’amor però també de les persones en moments de crisi, que toquen fons i necessiten alliberar-se. El fet de trobar-se dues persones molt enfonsades fa que visquin una nit amb una conseqüència, que serà la seva llibertat a nivell personal i emocional. Hi ha música en directe i passem per molts estats: comencem frescos i després entrem a les vísceres dels personatges. La gent ho passa molt bé i estem omplint cada dia. I jo estic molt content de tornar a Barcelona, al teatre, i amb el David Selvas.

Com diu el títol, és una obra amb cançons. T’hem descobert una faceta nova?
No, no! (Riu). El David Selvas em truca i em diu: “tu saps cantar?” i jo li dic: “a la dutxa!” L’obra ve amb cançons, però no són molt virtuoses i estan molt adaptades. A més, hi ha els dos músics, l’Aurora Bauzà i el Pere Jou, que ens fan tot l’acompanyament. La Marta Bayarri sí que canta més, ha fet musicals. Jo no, però afino. Les cançons són la banda sonora que ens acompanya i que va fent la història més bonica.

L’Ivan Massagué és nocturn, o és més de dia que de nit?
Sóc més de dia que de nit. De fet, recordo fa vint anys que la nit em costava una mica, m’espantava. Després l’he anat descobrint i ho he passat molt bé, perquè la nit és fantàstica, la nit és confusió, la nit és valenta. I aquí [a la Villarroel] també vivim una nit bastant potent. Ara, però, m’estic fent gran i m’agrada molt el dia, m’agrada molt cuinar, les barbacoes, estar amb els amics, passejar, la natura i totes aquestes coses.

De vegades se t’oblida la popularitat?
I tant! M’agrada dir que gràcies als meus millors amics, cap d’ells és actor. Els amics que es compten amb els dits de la mà són els meus amics de sempre. Gràcies a ells mai se m’ha pujat al cap això ni se m’ha oblidat d’anar al bar de sempre amb ells, i a passejar-me com m’he passejat sempre. No m’hi sento gens, de famós, de vegades se m’oblida i, de sobte, la gent et para i et demana una foto i dius: “ostres, és veritat!”

L’Ivan té dislèxia, pànic escènic… i és actor. Això sí que és vèncer les pors!
Ho tinc tot, però també m’he anat fent gran. La dislèxia es va reeducant amb els anys, i el pànic escènic potser ja no el tinc, perquè es treballa. I sóc actor perquè no sabia fer res més i això és el que he fet sempre. M’agrada molt cuinar però no em posaré a fer un restaurant perquè em sembla una matada molt bèstia! Aquesta professió l’he patit i disfrutat molt, i ara, que estic en un moment en què em sento molt còmode fent d’actor, és el moment que menys feina tinc. Ara és quan més ganes tinc de currar i quan més preparat crec que estic, perquè ja he superat les pors, començo a desaprendre coses, i estic en un punt que em ve de gust investigar altres mons i experiències.

També podies haver estat futbolista, una altra professió de victòries i derrotes.
Sí, jo era un tio que no podia estar assegut molta estona en algun lloc perquè era molt nerviós, i llavors jugava a futbol. El meu pare em portava a la TARR, una preescola abans de la Masia del Barça, i m’agradava molt. Al final no va anar més enllà, però jo sabia que acabaria fent alguna cosa relacionada amb l’expressió corporal. I això em fa recordar que als 15 o 16 anys, que estàs “en la edad del pavo”, em va començar a sortir aquest nas que tinc ara, i com que volia ser guapo, em volia operar aquest nas. Llavors ma mare em va portar a on m’operarien, però estava conxorxada amb el metge i em van explicar que l’operació seria com una carnisseria brutal. I llavors vaig dir que no m’operava, i menys mal que no ho vaig fer! És important acceptar qui ets, perquè al final la vida et porta al lloc on has d’anar.

I la vida t’ha portat el Johnny de 7 vidas, el Nando de Benvinguts a la Família, el Burbuja d’El Barco… El teu àlbum de cromos és ple de personatges un tant…
Un tant “fets una merda”, no? (Riu). Suposo que el físic fa precisament que un productor pensi si un actor li quadra o no. La vida és així, això no és Amèrica, i tampoc pots escollir gaire els personatges. Amb l’edat ja vénen altres oportunitats, i quan portes més anys de professió veus que potser podries haver fet altres coses. Ara bé, faig de penjat però també enamoro, puc ser un galant! (Riu).

Com en aquesta obra mateix, que ens parla de moments que canvien la vida. Creus que la vida depèn d’aquestes casualitats concretes?
He anat mutant una mica. Al principi pensava que les coses succeïen per atzar, però ara penso que està tot escrit, que tot és per alguna cosa i que tot passa perquè ha de passar. La vida pot ser bastant sorprenent i injusta, però un s’acaba convertint en allò que viu. Hi ha coses que marquen, i coses que també t’han fet com ets però que les oblides. Som un mapa de cicatrius a nivell emocional i físic. Jo ara per exemple no suporto el soroll. No sé si és perquè em faig iaio, però això em porta a estar més tranquil, a buscar menys problemes i a intentar viure cada cop millor. A pensar en la vida com un “aquí i ara”.

Aquest “ara” pel Bob són els 40 anys acabats de fer, tot i que l’Ivan ja l’ha passat, aquest peatge.
Aquella Nit està ubicada a la crisi dels 40. L’obra original es diu Midsummer, que vol dir meitat d’estiu. El punt d’inflexió de la vida on decideixes si vas cap aquí o cap allà, si vols seguir jugant, arriscant, o abandonant. Per en Bob és horrorós, però jo cada cop em trobo millor. En tinc 43, i els veig lluny, els 40! Amb només tres anys, ja estic més enfocat cap als 45-50 que als 40. Cada cop m’agrada més fer-me gran, he tingut un passat bastant immadur i estic madurant ara com a actor, com a professional i com a persona.

Per tant, als 43, i permet-nos la broma, “has salido bien de El Hoyo”. I ho diem per aquesta magnífica pel·lícula que ha triomfat a Sitges i s’ha endut Gaudí i Goya als efectes visuals. Què tal l’experiència?
El Hoyo ha estat un viatge preciós. Primer perquè t’agafen sense fer proves, ni càsting, i això quan passa és la hòstia. I també perquè és una pel·lícula molt petiteta amb un grup molt petitet, però molt ambiciosa, i va superar amb escreix tot allò que m’havia imaginat en llegir-la per primera vegada. Va ser molt patidora perquè vaig haver d’aprimar 12 quilos en 6 setmanes, i a sobre a Bilbao, on s’hi menja molt bé! Però es van ajuntar la il·lusió i les ganes de tothom i va sortir molt bé. I si això fos Amèrica potser ara tindria quatre guions damunt de la taula, però això és el que és. Al març la tindrem a Netflix i a veure què passa, perquè una feina ben feta pot portar més feina, però no sempre és així. Si fos guapo, encara! (Riu).

En qualsevol cas, estimes el cinema i ho demostres per exemple dirigint el festival In-FCTA a la Terra Alta. Què li agrada veure a l’Ivan Massagué quan està davant de la pantalla?
Coses que em sorprenguin i m’emocionin. El cinema és per això, per no anar-te’n igual a com hi has entrat. Per fer-nos parar i reflexionar. I m’és igual el gènere, perquè hi ha dies per a tot, tot i que cada cop m’agrada més el terror, suposo que arran d’anar a Sitges dos anys seguits.

Com sempre demanem: un personatge pendent, que tinguis al calaix dels desitjos?
M’agradaria fer un personatge històric, un biopic. El Pollock d’Ed Harris, per exemple. M’hagués encantat fer aquell pintor borratxo que li agafen atacs i pinta. En tot cas, fer un personatge no normal, perquè a mi fer de normal em costa molt. M’agrada més ser algú que no sóc i, quan més llunyà de mi, millor.

A part de veure pel·lícules també veus, com tots, el 324. Com vius el que passa a Catalunya?
Estic una mica saturadet de tot, veig que no hi ha acció, i si no hi ha acció, no hi ha moviment i et menja el lleó. S’ha d’actuar, i ara veurem si actuen o ho fan veure. Sembla que ha d’haver-hi algun canvi, però no em crec gairebé res.

Per acabar, sabem que fas vi i que t’agrada cuinar. Així que després de veure Aquella Nit, què ens recomanes anar a sopar?
D’entrada, us recomano una bona copa de vi, perquè l’obra us ho demanarà. I, a partir d’aquí, on us porti el vi. In vino veritas.