“La gent hauria de mirar-se més als ulls i no tenir una pantalla sempre al davant”

Per Marta Codina · Febrer 2019

Carme Conesa torna a Barcelona, ciutat on va néixer, sota la caracterització de Morticia Addams, matriarca de la família gòtica més popular dels últims dos segles. L’actriu ens rep al Teatre Coliseum, on s’estarà fins al 17 de febrer amb la comèdia musical de Broadway, La família Addams. Ella reconeix que en aquesta vida no té cap assignatura pendent però somia amb una gran aventura: fer la volta al món en vaixell, travessar l’estret de Magallanes i visitar la Terra del Foc. Li agrada mirar al cel i reflexionar i confessa que gairebé no té temps lliure. Feliç de viure ocupada, pinta, toca el piano, canta jazz, llegeix i estudia filosofia. I és que les belles arts han marcat la seva vida des que de ben petita fantasiejava en ser pallasso de circ.

La Familia Addams es va fer popular als anys seixanta, amb la sèrie televisiva en blanc i negre. Quan de petita miraves la sèrie, havies imaginat alguna vegada interpretar la Morticia?
Mai, ella em semblava l’antítesi a mi, no teníem res a veure. Mai m’havia plantejat fer de Morticia. Però ara m’encanta, aquest paper ha sigut un regal.

Ara que l’has coneguda i l’has treballada, existeixen similituds entre la Morticia i la Carme?
Crec que ens hem adaptat l’una a l’altra. Jo li he donat coses meves i ella m’ha donat coses seves. Però sí que tenim punts en comú. La seva disciplina i la seva severitat, i aquesta rectitud de caràcter, en això ens podem assemblar. I el fet que es cuida molt, jo també em cuido molt. És molt elegant i a mi l’elegància m’agrada molt. I la part passional que porta dintre. A la vida social i pública aparenta ser molt freda però després, en la intimitat, és un volcà.

El que no compartiu és la rialla. Com portes estar tota l’obra sense poder fer ni un somriure?
Això em va costar molt. La resta de personatges són molt còmics, fan molts acudits i sempre acabava volent riure però amb l’ajuda del director, l’Esteve Ferrer, tant la Miércoles com jo, que som els personatges més seriosos, vam aconseguir no riure.

En aquest espectacle, la Miércoles, que és la teva filla a l’obra, porta un pretendent a casa que no t’acaba d’agradar. Tu també tens una filla adolescent. T’has imaginat en aquesta tessitura a la vida real?
De fet, la meva filla ja té un pretendent i em cau molt bé. També em forço a que em caigui bé, perquè és el seu noi i és la seva elecció, jo aquí ja no hi compto. La persona que ella triï serà la millor del món per a ella, i per això jo la recolzaré en tot.

En què somiaves quan eres petita? Que t’imaginaves sent de gran?
Jo volia ser pallasso i fer riure. També volia ser metge sense fronteres i ventríloqua. Volia treballar en un circ.

Et vas desviar una mica del camí…
M’agradava tot el que tenia a veure amb l’espectacle i amb l’art. Vaig estudiar Belles Arts i feia dansa a l’Institut del Teatre per arribar a ser ballarina. Però em van sortir papers d’actriu i aquí estic.

Vas néixer a Barcelona i vas formar-te artísticament a l’Institut del Teatre. Vas donar-te a conèixer a TV3, amb la Trinca. Per què vas marxar a Madrid, Catalunya et quedava petita?
No però tenim la gran sort de parlar dos idiomes, català i castellà, i Madrid tenia una indústria cinematogràfica més gran. Allà em van anar sortint oportunitats i ja m’hi vaig quedar.

Després de vint-i-vuit anys vivint fora, has tornat a viure a Barcelona amb la gira de La Familia Addams. Què t’ha suposat aquest canvi?
Tornar a Barcelona ha estat un regal preciós. Aquests mesos estic vivint a Gràcia i estic feliç amb aquest retrobament amb la ciutat i amb Catalunya, en aquest moment polític tan decisiu. Ha sigut molt important per a mi estar aquí, amb la meva família i els meus amics.

Entrevista a Carme Conesa

Entrevista a Carme Conesa

Portes gairebé quaranta anys en el món de l’espectacle però no havies participat mai en el típic serial de TV3. Fins ara, que surts a la segona temporada de Com si fos ahir. Era un tema pendent?
No, estic encantada de formar part de la sèrie i estic feliç amb els projectes que em van sorgint però tinc la sort de no sentir que tinc temes pendents, no em queda cap fil penjant.

És cert que no tens microones ni congelador?
Sí. Tinc una nevera petita que no té congelador. Tinc el mercat molt a prop i faig compra de mercat gairebé diàriament. M’agrada comprar producte fresc i xerrar amb els botiguers. En això soc molt de barri. De microones no en tinc perquè també volia posar una liquadora, no tenia espai pels dos aparells i vaig haver de triar-ne un. Res transcendent (riures).

Tampoc utilitzes les xarxes socials. En una era tan tecnològica i en la teva professió, en la què mantenir-se visible és tan important, no et fa por quedar-te enrere?
Qui em coneix ja sap on trobar-me. De vegades és millor que no sàpiguen res de tu, suscites més interès i misteri. En aquesta època d’exhibicionisme, tinc un amic que em diu que el millor que pots fer és no estar. I és veritat. Quan algú vol saber de mi, em truca.

Al mòbil o al fixe?
Mòbil sí que en tinc! Però hi ha un dia a la setmana que sempre el deixo a casa i no el recupero fins a la nit. I normalment miro el correu electrònic només un cop al dia. La gent hauria de mirar-se més als ulls i no tenir una pantalla sempre al davant. Jo aquestes coses no les entenc.

Doncs tens una filla adolescent que ha nascut en l’era digital…
Si, però ella m’ha vist sempre llegint, pintant, dibuixant…i aquest és el millor exemple que li puc donar.

Escrius un diari a mà, que en aquesta època també sembla impensable. No has pensat en publicar?
Mai. Escric tots els matins, sobre la vida, el cel, com em sento…És meditació, un moment per reflexionar. Escric diaris des que tenia uns tretze anys. Els guardo en capses, tancades amb cinta adhesiva, que no he tornat a obrir ni obriré. Ningú els hauria de llegir, ni jo mateixa. Quan jo ja no hi sigui, que els cremin. La vida de ningú és tan interessant. Si més no, la meva no ho és.

Però és una vida plena d’activitats. Et queda temps lliure?
No me’n queda gaire. El tinc ocupat amb les classes de música, el piano, la guitarra, la pintura, la meva filla, els meus gossos… El millor del món és estar ocupada, però ben ocupada, amb coses que t’agraden. Llavors no et sap greu no tenir temps i et sents feliç.

Una lectura obligada?
Ikigai, de Francesc Miralles. Tracta sobre la felicitat d’estar sempre ocupat i de com aconseguir tenir una vida llarga i feliç.

Quina és l’última pel·lícula que has vist?
Un asunto de familia, al cinema Verdi. Hi vaig anar sola. M’agrada molt anar sola al cinema. Quan hi vaig acompanyada pateixo molt per si a l’altra persona no li agrada la pel·lícula que he triat. Hi acostumo a anar a la sessió de les quatre, perquè gairebé no hi ha gent i gaudeixo d’una projecció privada.

Versió original?
Sempre

Què consideres imprescindible a la teva vida?
La música. Escolto moltíssima música, electrònica, clàssica, swing, Bosa Nova…

Allò que més t’agrada fer?
Navegar. Li tinc molt de respecte al mar però és de les coses més excitants que he viscut mai. Sortir a les onze de la nit per travessar el Mediterrani, mirar a l’horitzó, allà on el cel es junta amb el mar i no veure res. I dir-te a tu mateixa, vinga, allà vaig. És molt impressionant. Apassionant.

Marta Codina

Compartir:
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter